Aquest mes serà més tranquil…

Aquest mes serà més tranquil…

FÒRUM

Aquest mes serà més tranquil…

David Castellana

10 de juny de 2021

Aquest mes serà més tranquil…o no. L’activitat en tots els àmbits que afecten al funcionament al Museu de Guissona no s’atura i això ens encanta.

Ens trobem a mitjans de 2021, l’esperat any de la recuperació després de la pandèmia. Dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, les coses van tornant a la normalitat. Provablement no tornarem mai al punt d’origen d’abans de l’arribada de la COVID-19, però d’això es tracta, d’aprendre de tots els destrets. Esperem que només ens en quedin els aprenentatges positius que n’hem tret i que les moltes coses negatives que també hem après realment les haguem après i quedin com un record. En qualsevol cas, és encara un any estrany, una mena d’impàs. En el nostre cas, com en la majoria, durant l’any 2020 vàrem viure una gran davallada pel que fa als usuaris presencials. Tot i que durant aquest any les coses van remuntant, encara no som ni de lluny allà on érem. Les excursions organitzades, els grups, els autocars… segueixen sense fer acte de presència. Desitgem que aquesta realitat canviï ben aviat, serà un gran pas per nosaltres de cara a recuperar la “vella” normalitat. Sigui com sigui, aquesta manca d’afluència podríem pensar que s’ha traduït en una davallada de l’activitat o de forma tòpica en una oportunitat per reflexionar, organitzar i optimitzar portes endins.

Visita teatralitzada

Podeu consultar les dates clicant sobre la foto. 

Res més lluny de la realitat. L’últim any, de juny a juny, ha estat absolutament una voràgine. És molt cert, que el ritme que s’ha viscut portes endins no s’hauria donat en la mateixa intensitat mantenint el nivell d’activitat habitual, diguem, prepandèmia. S’hauria avançat, segur que sí, però d’una altra manera i segurament també amb un altre ritme. Així doncs, sí, hem canviat, hem madurat i hem progressat, però com deia, s’ha defugit el tòpic de la reflexió calmada. Hem estat ben lluny de la introspecció zen que podríem considerar pròpia d’un context d’aturada. Al llarg de l’últim any hem replantejat el ser i l’estar del museu, però de manera activa. No s’ha fet un pas endarrere per guanyar perspectiva sinó que s’ha treballat en primera línia, des de la trinxera del dia a dia. Ha estat un cicle d’esforç constant per arribar als públics de manera telemàtica i presencial, de proposar activitats i accions culturals adaptades i adaptables al context sanitari canviant, de seguir treballant en la documentació, la conservació i l’estudi dels nostres fons… En resum, no hem parat.

Hem estat ben lluny de la introspecció zen que podríem considerar pròpia d’un context d’aturada. Al llarg de l’últim any hem replantejat el ser i l’estar del museu, però de manera activa.”

Quantes vegades durant aquest any hem comentat: “Ufff aquesta setmana serà intensa! La següent serà més relaxada”. Moltes. Afortunadament moltes.

Potser sense fer-ho de manera premeditada, però al llarg d’aquest any, hem donat la volta definitiva a l’activitat didàctica del Museu de Guissona. Un cop finalitzat el curs 2020-2021 podem dir que absolutament totes les classes de la nostra vila entre P5 i 6è de primària han passat per les nostres instal·lacions amb noves activitats i propostes desenvolupades a mida. Hem comptat també amb alguns alumnes d’ESO i alguns de P3 i P4. Tot plegat un repte. Considerant el conjunt de les visites (en parlarem més en concret en el proper post de la Blanca Izquierdo) hem viscut encerts i errors però sigui com sigui hem après. En paral·lel a les propostes educatives hem reiniciat també l’activitat cultural, amb mesures i més mesures. Malauradament, durant molt de temps, hem tingut de renunciar a les visites guiades convencionals o monogràfiques per temes per tal de cenyir-nos a les restriccions. Diem malauradament, perquè és un dels espais on ens sentim més còmodes, provablement, les visites guiades són els medis naturals i més propis dels museus. També s’han deixat de proposar activitats diverses per no superar les limitacions del grup bombolla. Tot plegat no ha servit pas com a excusa per prendre-s’ho amb calma, sinó que, més aviat, s’ha convertit en un pretext per explorar nous camins i posar a prova les nostres capacitats, tan en l’àmbit presencial o amb accions estrictament digitals. Un cop més, hem tingut l’oportunitat d’aprendre dels errors i dels encerts.

Fent la viu-viu, finalment va arribar el mes de maig. Durant aquesta mesada igual que les flors del nostre parc, i bé com tot el món general, el Museu va esclatar en activitat presencial i amb menys limitacions. Les visites teatralitzades, la presentació de la revista Sota les pedres, el naixement de la iniciativa Iesso Civitas, el Dia Internacional dels Museus… Quin goig veure a la població recuperant aquest espai que hauria de ser tan seu. Sense cap mena de dubte va ser un mes intens. Activitat presencial, activitat educativa, activitat a les xarxes, restauració de l’espai arqueològic, manteniment de l’espai, organització de les excavacions… junt a les petites o grans obligacions del dia a dia. En acabar el mes, la reflexió va ser: “Ufff quin mes més intens, el següent serà més descansat”.

Però ben mirat, ja estem al juny. Pràctiques de la Universitat Autònoma, activitats digitals com la MuseumWeek, propostes presencials com, Experimenta Iesso, el Concert de la Coral Ginesta de l’Aula d’Extensió Universitària, les Jornades Europees d’Arqueologia, la presentació de la iniciativa GuissonaMés d’enguany, el camp de treball, les Visites Teatralitzades, més la restauració de l’espai arqueològic, el manteniment de l’espai arqueològic, organització del Curs d’Arqueologia… junt a les petites i grans obligacions del dia a dia… No. Aquest més tampoc serà tranquil i ens encanta. Ens encanta l’activitat perquè en definitiva és el que ens fa notoris i transcendents. Al final aquesta és la nostra feina i ens encanta.

Ens veiem a Iesso, no hi ha excusa, hi han motius per visitar-nos, podeu triar i remenar!

Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.

Descobrint Iesso i més, per Sabina Vall

Descobrint Iesso i més, per Sabina Vall

Al llarg del procés de formació d’una persona, en moltes ocasions trobem l’etapa de les pràctiques. Aquesta, està vista com un període de temps, majoritàriament comptabilitzat en hores, en el que tens l’oportunitat d’aplicar aquells coneixements adquirits al llarg del grau, cicle, curs,… i, on també se’t brinda l’oportunitat d’adquirir-ne de nous i entrar en contacte amb la realitat del que serà el món laboral en el teu àmbit. En algunes ocasions, estan integrades com a part de la formació obligatòria i en algunes altres, com a branca optativa d’aquesta.
En el meu cas, a inicis d’aquest curs, tot i tenir molt clar que un cop acabat el grau volia dedicar-me a algun àmbit relacionat amb l’arqueologia o seguir amb la formació en aquesta línia, no sabia en quin període històric o etapa em volia especialitzar. Per això, en iniciar la cerca de llocs on realitzar les pràctiques, ja que al tercer any del grau d’història hem de realitzar unes hores en alguna empresa o institució, preferiblement relacionada amb la sortida professional que vulguem escollir, un dels requisits que em vaig marcar va ser que estigués relacionat amb l’arqueologia.
Tanmateix, sí que tenia un interès una mica més accentuat cap a la història antiga, més en concret l’època romana, i per tant, vaig pensar que se’m brindava una gran oportunitat si les pogués fer al Museu Eduard Camps de Guissona, ja que incloïa la part d’Arqueologia disposant del Parc arqueològic i quadrava amb l’època històrica que m’interessa. A més a més, al ser de Cervera, era també una gran oportunitat per endinsar-me una mica més en la història del territori més proper que m’envolta.
D’aquesta forma, vaig posar-me en contacte amb l’equip del museu; el David, la Blanca, la Laura i el Josep. Per part seva vaig rebre una resposta molt acollidora i positiva, així, al febrer d’aquest any vaig poder iniciar les meves pràctiques amb ells.

Les tasques que al llarg d’aquests tres mesos he tingut l’oportunitat de realitzar al museu han estat molt diverses, passant per tots els àmbits que engloben, des de la part de conservació, recerca, didàctica i comunicació. Des d’un inici, em van fer veure que aquestes pràctiques no tindrien res a veure amb la concepció o vivència que es té d’algunes pràctiques on essencialment desenvolupes una sola tasca al llarg del període i enfocada a molt pocs objectius, sinó que estaria integrada en el seu equip i per tant, desenvoluparia les tasques que comporten cadascun dels diversos departaments i els seus objectius.

D’aquesta forma, a partir de les diverses tasques que he fet al llarg de les pràctiques he desenvolupat un aprenentatge i adquirit uns coneixements nous, he pogut ampliar altres coneixements o aplicar algunes de les parts teòriques que hem fet al grau. Un exemple de diversos coneixements que he adquirit, en cadascun dels diversos àmbits del museu són; la gran diversitat de formes per dinamitzar els continguts del museu o els esdeveniments que es fan a partir de les xarxes socials, l’elaboració i adequació d’activitats a l’edat corresponent a qui va dirigida, així com tot l’entramat que comporta l’apartat de didàctica.
Per una altra part, en l’àmbit de la recerca i conservació, juntament amb el Josep, vam estar uns dies treballant en les tasques de neteja de la zona que es conserva al Vell Pla, per tal de continuar realitzant estudis arqueològics i històrics de la ciutat de Guissona. En aquesta, només vam fer una neteja dels diversos estrats superiors per tal de deixar-los lliures, o tan lliures com fos possible, de la grava i altres brossoses que s’havien anat acumulant i era necessari deixar la zona en bon estat. Aquesta part de les pràctiques, tot i no ser una part d’una excavació arqueològica com a tal, va suposar un retorn a la quotidianitat d’aquestes, ja que al ser estudiant generalment només tenim l’oportunitat d’excavar i estar en contacte amb una zona així al llarg de l’estiu i no durant el curs. A més a més, en aquest àmbit, he entrat en contacte amb el món de classificació i divulgació de les diverses peces, així com de conservació, fet que no es tracta en profunditat al llarg de la carrera.
En l’àmbit de didàctica, no només vaig poder assistir a diverses activitats que desenvolupaven la Blanca i el David amb diverses edats, compreses des dels 3 fins als 15 anys, passant pels diversos cicles de formació obligatòria, sinó que també vaig iniciar el plantejament d’una activitat relacionada amb els recursos naturals i el medi ambient. He de reconèixer que mai abans m’havia plantejat la feinada que suposava preparar un seguit d’activitats, més “a la carta”, per cobrir totes aquelles necessitats educatives d’una forma tan completa i dinàmica. A més, els visitants en formació del museu, tenen la sort de disposar d’un gran ventall d’activitats, que es poden adaptar a les especificacions educatives de cada curs, així com la creació de noves de forma específica i que engloba tant el contingut que es disposa del museu i el parc arqueològic, com de la història de la ciutat de Guissona i, la història en general que es pot trobar englobada en aquestes categories.
Finalment, l’àmbit que em faltava esmentar, és el de comunicació, on a part d’una idea general per a una entrada al Twitter en relació amb el món religiós femení en època romana, també he participat en la realització de fotografies del parc, descobrint alguns raconets

curiosos o perspectives que no hi havia parat atenció mai abans i, sense oblidar-nos d’aquestes línies per al fòrum per acabar de concloure aquesta experiència.
En conjunt, fer les pràctiques del grau al museu de Guissona ha estat una experiència molt enriquidora, ja no només a nivell de coneixement, que clarament hi han contribuït d’una forma molt gran a ampliar-los, sinó també a descobrir una nova sortida professional de la carrera, amb les diverses possibilitats i tasques que són necessàries per al bon funcionament d’un museu. Però tampoc puc donar per conclòs aquest escrit amb la part més acadèmia i d’experiències relacionades amb l’aprenentatge d’aquest. Personalment, considero que la part més important i la que sempre recordaré és l’equip humà del museu, el David, la Blanca, la Laura i el Josep, perquè són tots ells els qui han fet que aquestes pràctiques siguin tan profitoses i em sentís part de l’equip des del primer dia. Gràcies a ells, per ensenyar-me a treballar en equip d’una forma col·laborativa i empàtica, que no només proporciona un resultat espectacular, sinó que fa que les hores et passin volant i gaudeixis de la teva feina i la companyia, així com l’amor pel patrimoni i el llegat que tenim al nostre voltant.

MUSEU DE GUISSONA: MUSEU DE JACIMENT I MUSEU DE TERRITORI

Dins el sistema de museus de Catalunya, definit per la llei de Museus de 1990, el Museu de Guissona Eduard Camps i Cava, fins a l’any 2016, va ser considerat una col•lecció oberta al públic, que per iniciativa inicialment d’aficionats locals i posteriorment municipal havia aplegat, al llarg del temps, un conjunt patrimonial tancat de diferents èpoques de la història de Guissona, que el posava a l’abast del públic amb un horari d’obertura estable. L’any 2016, després d’un procés llarg i lent, el museu de Guissona va assolir els estàndards bàsics que s’exigien a les institucions que volien ser museu registrat d’acord amb la llei 17/1990, de 2 de novembre de museus, i en data 26 de maig de 2016 el Departament de cultura de la Generalitat de Catalunya va inscriure al registre de museus de Catalunya el museu de Guissona. A partir d’aquest moment el museu de Guissona podia ampliar i obrir la seva col•lecció a nous dipòsits d’objectes patrimonials. Precisament aquest mes de març s’ha procedit a dipositar definitivament el material arqueològic de 77 excavacions arqueològiques, realitzades a la zona de Guissona des de l’any 1987 fins a l’any 2018. La majoria d’aquestes intervencions arqueològiques es van portar a terme dins el municipi de Guissona, però hi ha algunes que s’han portat a terme en municipis propers, dins l’espai de la plana de Guissona, és el cas de la vil·la romana d’en Crispi al terme municipal de Torrefeta i Florejacs, o la vil·la romana de Sant Pelegrí al terme municipal de Biosca.


El Museu de Guissona és clarament un museu de jaciment, la seva missió és ser un centre viu de recerca i aprenentatge on explicar l’evolució històrica, urbanística i econòmica de la ciutat romana de Iesso. Un jaciment arqueològic que s’excava de forma continuada des del 1990, i que permet descobrir una ciutat romana del segle I aC fins al segle V dC, però per explicar l’evolució històrica d’aquesta ciutat romana s’ha de tenir en compte el territori. Les fundacions de ciutats romanes comportaven la gestió d’un territori ampli, en el qual els romans van desenvolupant una xarxa de camins i d’infraestructures, i van construir petits assentaments rurals, que abastien les ciutats, per explicar el complex procés de romanització d’un espai inicialment ocupats per la cultura ibèrica, cal estudiar les ciutats i els seus territoris. La història de la ciutat de Iesso no es pot explicar sense conèixer els antecedents històrics de l’ocupació de la plana de Guissona i la Segarra, i la evolució urbana, política i econòmica de la ciutat romana no es pot entendre sense conèixer la transformació posterior del territori. Per aquest motiu el museu de Guissona té una vocació de museu de jaciment, però també de museu de territori.


El nou pla de museu “Museus 2030. Pla de Museus de Catalunya” que es va comença a gesta el 2016, proposa un nou sistema d’organització dels museus de Catalunya, amb tres categories: els museus nacionals, els museus de Catalunya i els equipaments patrimonials bàsics. Dins el grup dels museus de Catalunya, en el qual s’inclouria el museu de Guissona, el nou sistema museístic català es proposa dividir en tres noves categories els museus d’aquest grup: museus acreditats, museus d’interès nacional i museus de suport territorial. Aquest sistema museístic es complementa amb l’existència d’unes estructures de suport que són: el servei de museus i l’agència catalana de patrimoni cultural; l’acord nacional per als museus de Catalunya i la junta de museus de Catalunya; les xarxes territorials, on el museu de Guissona forma part de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i l’Aran; i les xarxes temàtiques, on el museu de Guissona forma part de l’Arqueoxarxa la xarxa dels museus d’arqueologia de Catalunya.


Dins aquest nou sistema el Museu de Guissona té la voluntat d’esdevenir un museu de suport territorial, un museu que desenvolupi un programa que li permeti donar un servei i assessorament estable als equipaments museístics i patrimonials a un territori d’abast supralocal, en la recerca i la difusió del patrimoni arqueològic de l’antiguitat i la prehistòria. Una tasca que en alguns aspectes ja estem fent, de forma esporàdica, des del museu de Guissona. Així entre el 2002 i el 2004 el museu de Guissona va participar activament en les prospeccions del traçat de la carretera de Guissona a Biosca i en l’excavació de diferents jaciments del traçat d’aquesta carretera com és el cas de la vil•la romana de Sant Pelegrí de Biosca, o l’any 2006 on vam participar en l’excavació de la vil•la romana de Talarn al municipi de Plans de Sió, i més recentment, des del 2013, en la recerca del jaciment de Puig Castellar a Biosca.

La presència en la col•lecció del museu de dipòsits de materials arqueològics de jaciments propers a Guissona, s’emmarca en aquesta voluntat del museu de Guissona de ser presents en el territori, enriquint el discurs museístic del museu, donant visibilitat als jaciments i al patrimoni arqueològic dels municipis propers a Guissona, i custodiant en les millors condicions uns béns arqueològics que sempre estaran a disposició dels municipis originaris i de la ciutadania. Per presta aquest servei al territori de forma efectiva i continuada el Museu de Guissona té el repte de treballar en la redacció d’una proposta de programa com a museu de suport territorial.

Cap a un museu més tecnològic

Cap a un museu més tecnològic

Cap a un museu més tecnològic

Durant els últims anys, els continguts generats pels museus han estat consumits, principalment de forma presencial, ja sigui com una atracció turística, una activitat educativa o una plataforma de reflexió i diàleg. La imatge força generalitzada dels museus com un magatzem d’antiguitats, distant i inaccessible és encara massa present per un gran volum de públic i canviar aquesta concepció està en mans de tots nosaltres.


En moments convulsos, les idees afloren, quan l’activitat s’atura la generació de noves perspectives augmenta i la pandèmia de la Covid-19 ha provocat aquests efectes en el Museu de Guissona. El bany de realitat que des del mes de març del 2020 estem vivint de portes endins al Museu, ens ha copejat amb força i tant sí com no, ens ha obligat a replantejar-nos aquesta forma predominantment presencial de plantejar-nos i oferir-vos els nostres continguts. Els números parlen i la disminució del 75% dels visitants -any 2020 respecte els anteriors anys-, ens obliga a renovar-nos i apostar amb contundència per les noves tecnologies per arribar als nous públics que ens “visiten” des del mòbil.

Museu digital

L’aposta clara del Museu és avançar cap a un museu més tecnològic. Hem escollit aquest concepte per denominar la forma com entenem que ha d’evolucionar la institució respecte al món digital i de les noves tecnologies. Reconeixem les plataformes tecnològiques com unes eines de suport al museu, tenint clar que el nostre valor principal és el visitant i la seva experiència i que l’ús de la tecnologia és un mitjà important per apropar-nos, créixer i fer-nos més plurals.

Interacció, flexibilitat, humanització i rigor, elements claus per la difusió del patrimoni utilitzant la tecnologia digital de forma útil per assolir l’equilibri desitjat entre divulgació i qualitat, tenint als nostres públics digitals sempre com el pal de paller.

Per encaminar-nos cap a aquesta nova realitat, des del Museu, ens hem marcat 3 grans fites, que porten implícites altres petites accions :

  • Models en 3D

Estem treballant en la creació de models tridimensionals del Parc Arqueològic i d’objectes de museu. Aquesta és una via molt útil tant per a la documentació i la conservació com per activitats educatives i de divulgació, fet que permet la creació de noves narratives i discursos més plurals.

Els audiovisuals basats en models 3D i la possibilitat d’observar o analitzar una peça del fons del Museu amb detall i de forma autònoma és una aposta de futur que és gairebé ja una realitat a Iesso. 

– Col·lecció en línia
El Museu de Guissona participa en el projecte de creació d’una col·lecció nacional d’arqueologia alineat amb els museus que formen l’Arqueoxarxa. Des del Museu s’ha seleccionat 50 objectes de la col·lecció per la primera fase d’aquest projecte. Les peces escollides formen part de l’actual mostra permanent i segueixen el recorregut expositiu del museu. El projecte ha estat coordinat pel MNAC i l’empresa La Tempesta. El catàleg s’oferirà en diferents llengües: català, castellà i anglès i estarà disponible perquè els usuaris digitals puguin fer cerques, comparar i relacionar peces de col·leccions diferents, disposant de continguts en un format lleuger, fàcilment consultable i compatible a xarxes. Està previst que el catàleg es presenti al públic el maig de 2021, coincidint amb el dia internacional dels museus.

  • Nous formats de programació virtual

La situació viscuda durant el 2020 ens ha empès a replantejar-nos el futur del Museu i la relació amb els nostres públics. Per això, una de les màximes que tenim pel 2021 és, com diu Albert Sierra, #digitalfirst. Canviar el xip, fer que totes les àrees del museu incorporin la metodologia de pensar primer en digital. Les accions que sorgeixin en tots els àmbit de la institució han de tenir la seva versió, que no rèplica, en el món digital, per satisfer aquest públic virtual que hi és, i és molt actiu. Per assolir-ho, algunes de les accions planificades pel 2021 són:

  1. Creació d’una Revista amb versió física i digital.
  2. Nous canals socials:
    • TikTok i Pinterest: Amb l’objectiu d’apropar-nos a nous púbics.
  3. Nous formats d’exposicions: Disseny d’exposicions temporals amb un paral·lel que complementi l’exposició en format digital, pensat per ampliar la interacció amb l’usuari.
  4. Continguts digitals: Creació de continguts específics i exclusius pel públic digital, mitjançant una estratègia definida en la programació digital de la pàgina web i les xarxes socials. Entendre els canals digitals com canals bidireccionals per lligar relacions i com espais on passen coses. Reconèixer-ne la seva utilitat com un espai més per a la realització d’activitats pròpies del museu – i que fins ara sol s’organitzaven per ser celebrades en presencial –  i per la generació de noves accions que contribueixin a la difusió i posicionament del Museu.

I tot això, ho farem sense obviar les dues altres grans voluntats que ens hem marcat per aquest 2021: apropar-nos cada vegada més a convertir-nos en un motor de progrés ecològic , per tant incrementant l’ús de material reciclat, publicitat online, activitats de divulgació i informació d’interès natural ; i ésser un museu plural obrint-nos a tothom, escoltant a tothom i integrant totes les realitats dins de la institució

Us connecteu?

Deixem els tòpics i mirem en verd

Deixem els tòpics i mirem en verd

NOTÍCIES

Deixem els tòpics i mirem en verd

David Castellana

7 de gener de 2021

La revisió de l’any 2020 ens pot resultar feixuga en molts sentits… pèrdues, expectatives frustrades, isolament… Però, sense oblidar tota la resta, ens ha deixat clar un missatge: és moment de prendre una consciència ecològica real.

Just arranquem un nou any. Com sempre és moment de fer balanç. Toca valorar els aspectes positius i els negatius de l’any que se’n va per preparar aquell que arriba. Fins aquí res de nou. Per fi despunta el següent exercici: l’esperat 2021. Esperat 2021, perquè el passat any 2020 ha estat complicat, més encara, ha estat fumut. Un cop més, un clixé. Aquestes paraules ressonen en tots els mitjans i en les nostres ments. Cadascú amb les seves circumstàncies, però tothom l’hem viscut. Tothom l’hem patit. Malgrat tot, cal ser positiu i llegir el 2020 amb clau d’aprenentatge i buscar aquelles coses positives que ens ha llegat. De nou un altre tòpic, un tòpic nou però al capdavall un tòpic, perquè aquesta idea s’ha repetit arreu com un mantra. I en aquest cas és nou perquè el que es va viure durant el passat 2020 va ser inaudit. La memòria popular no recorda cap fet similar en les generacions que ens han precedit, i mai s’havia viscut una situació d’aquest tipus i amb aquesta escala, amb el nivell d’informació i globalització actuals…

L’any 2020 ens ha llegat molt més que mascaretes, gel hidroalcohòlic, distanciament i teletreball. I en aquest cas, parlar d’herència és totalment lícit, perquè tal com vam acabar l’any, seguirem durant força mesos, sinó és que s’allarga fins a les portes del 2022. Així doncs, toca resignar-nos i convertir l’esgotament acumulat en un entrenament pel que ens espera. Com a mínim, ara no ens agafarà per sorpresa. Escaparem del que seria prescriptiu i deixarem el balanç de l’any precedent per centrar-nos en aquest aprenentatge. Les dades, les xifres i la valoració global del passat 2020 arribaran més endavant. La principal conclusió a la que podem arribar és que a través d’una malaltia ens ha arribat una cura d’humilitat. La naturalesa ens ha fet evident que el sistema humà basat en l’hegemonia sobre el nostre planeta no és sinó aparent. Davant d’aquesta lliçó, des de la nostra petita parcel·la, només ens podem plantejar que fem i que hem de fer nosaltres com a museu.

L’ésser humà forma part d’una globalitat que supera la visió antropocèntrica i que, per tant, està per damunt dels plantejaments capitalistes d’economia, política i geografia. Forma part d’un sistema general. És a dir la humanitat no està o no ha d’estar en equilibri amb la naturalesa, sinó que directament forma part d’un sistema natural amb la mateixa importància que qualsevol altre esser viu. L’equilibri natural s’ha convertit en una harmonia precaritzada per una acció humana desfermada i arrogant sobre la resta. De manera què podem considerar el passat 2020 com el resultat de la supèrbia humana. Consum desfermat, pressió extrema sobre els ecosistemes, explotació dels recursos i un llarg etcètera. És cert que aquests discursos no ens venen de nou, però per primera vegada els seus efectes s’han fet clarament evidents per la població.

Més enllà de discursos moralistes, en el fons, tots plegats desitgem arribar a la normalitat, a la normalitat pre-pandèmia, no a la nova normalitat que se’ns prometia a l’estiu. El cert, però, és que potser no hi hem de tornar a l’antiga normalitat. Ara mateix, estem vivint tot allò a que ens ha conduit una forma de vida forjada poc a poc al llarg dels mil·lennis i accentuada durant el passat segle. Per tant, ens toca assumir que allò viscut s’ha acabat i ara ens cal adaptar les nostres formes de vida en pro d’assolir de un nou equilibri. Podem pensar que això es tracta d’un canvi a gran escala i que, per tant, nosaltres com a individus o institucions locals poc hi tenim a fer. Just al contrari, en el moment present tota actuació és necessària i cal impregnar tota acció d’una consciència ecològica. Des dels petits gests quotidians a aquelles accions excepcionals (comprar, consumir, viatjar…), en realitat, tot compta.

“(…)volem convertir el Museu en un motor de progrés social, i per què no, també de progrés ecològic.”

Al llarg dels últims anys la cerca de la sostenibilitat i el respecte a la naturalesa han esdevingut un dels objectius estratègics del museu de Guissona. Fins ara i amb aquesta finalitat, les accions que s’han dut a terme són tímides però han de ser enteses com un punt de partida. L’emergència climàtica i natural se’ns ha manifestat clarament durant la passada anualitat de manera que qualsevol millora en aquesta direcció resulta necessària. En el nostre cas, considerem aquest posicionament com un factor clau si efectivament volem convertir el Museu en un motor de progrés social, i per què no, també de progrés ecològic. En el nostre cas, la cerca de la sostenibilitat és trobar l’equilibri entre la investigació arqueològica, la gestió patrimonial i el respecte a la naturalesa. Val a dir, que molt habitualment aquest equilibri resulta complex i que, per ara, no en tenim una fórmula màgica. A Guissona, especialment, aquesta ponderació resulta difícil. La major part de béns immobles descoberts campanya rere campanya estan construïts amb la pedra pròpia de la zona, un material molt porós i sensible al desgast. El parc arqueològic es troba al sector sud de la vila, un espai on afloren les aigües freàtiques que caracteritzen el “Doll de la Segarra”. Finalment, el clima de la zona és tradicionalment extrem, amb estius secs i calorosos i hiverns freds i emboirats. Aquest seguit de condicionants dificulten encara més les coses.

Durant els mesos d’hivern, en les zones d’ombradiu i encarades al nord, les colònies biològiques cobreixen els vestigis de l’antiga ciutat. En aquests casos, la vulnerabilitat dels suports, que es veuen afectats per les molses, ens han obligat a aplicar biocides contravenint qualsevol principi d’ecologisme. Així doncs, per necessitat, ens hem vist obligats a posar per davant les restes patrimonials per tal d’aturar o revertir el seu deteriorament. Igualment resulta complexa la gestió de les aigües subterrànies. La situació d’humitat constant en alguns sectors o fins i tot la seva inundació durant llargues temporades suposa un entrebanc per a la seva conservació. Actualment estem a les portes d’iniciar un estudi hidrològic de l’espai per conèixer el funcionament de l’aqüífer de Guissona en aquest sector i així trobar un sistema eficaç per gestionar les aigües en els períodes més humits. Com veurem més endavant, aquesta voluntat de trobar una forma de gestió eficaç de l’aigua per evitar el deteriorament dels béns arqueològics no ha de suposar, en cap cas, l’eliminació d’aquest element indispensable per a la vida del parc arqueològic.

Les accions amb una vocació més clarament ecologista i que podríem qualificar com a germinals es basen en la gestió dels espais no excavats. Actualment el parc arqueològic compta amb una superfície total de 17.391 metres quadrats. D’aquests, 1.150 es corresponen a l’espai d’aparcament i 4.473 als espais excavats o en procés d’excavació. La resta, 11.768 metres quadrats, és l’espai destinat a la circulació dins el recinte, als espais pendents d’excavació i un sector fora de la muralla de la ciutat antiga presumptament lliure de restes arqueològiques. En aquests indrets hem optat per implantar un sistema de jardineria sostenible que suposa cedir controladament l’espai a la naturalesa.

En el context actual no tindria sentit crear un sistema de rec i plantar-hi gespa o altres plantes a les que estem habituats i habituades en massa parcs i jardins. Hem optat per deixar-hi créixer la flora autòctona potenciant els espècies locals amb floracions més espectaculars a través d’un procés de selecció lent i de renunciar a l’ús sistemàtic dels pesticides. Per una banda, aquest nou sistema ha de convertir l’espai arqueològic en un jardí natural on es posi en valor la bellesa de la flora autòctona i el seu cicle de vida. Així doncs, renunciem conscientment als espais sempre verds en pro de les plantes pròpies i adaptades al nostre clima. Per altra banda, aquest plantejament ha de convertir el recinte en un lloc propici per les espècies animals pròpies del nostre entorn, en són exemple els corriols que durant aquesta primavera van fer el seu niu en ple cardo màxim. Encara de forma inicial la nostra voluntat “verda” es manifestarà durant el proper 2021 amb la plantada en punts concrets d’algunes espècies vegetals que tenim constància de que creixien a l’entorn de la ciutat de Iesso. Algunes d’elles, les coneixem a través de les fonts, ja que, per exemple, eren habituals a la cuina romana, d’altres en tenim constància gràcies als estudis carpològics (restes de fruits), palinològics (pòl·lens) i antracològics (carbons) realitzats durant l’excavació de diversos pous de la ciutat. Aquestes plantacions, principalment de plantes i arbusts, i eventualment arbres en testos mòbils no només serviran per contribuir a pintar de verd el recinte, sinó que també prendran un sentit didàctic en esdevenir un mitjà per conèixer la flora autòctona de la nostra terra, així com la pràctica agrícola des de l’antiguitat.

Amb una perspectiva de futur, des del Museu de Guissona estem definint els passos que ha de seguir la institució. Entre les diverses necessitats que cal afrontar en els propers anys, una de les prioritats és el desenvolupament d’una segona fase de museïtzació del recinte. Aquesta actuació no ha de tenir només un caire museístic centrat en fer comprensibles els vestigis sinó que ha de contemplar l’accessibilitat i també una visió paisatgística. En aquesta fase més global d’enjardinament, amb el mateix concepte de reivindicació del propi entorn, és on ha de tenir un lloc l’aigua. En el moment en què es doni l’ordenació definitiva de l’espai caldrà contemplar la creació d’una bassa naturalitzada com a reflex de l’aigua que va portar els romans a les nostres contrades i que flueix constantment per sota els nostres peus. La presència d’un embassament més o menys gran permetria desenvolupar discursos sobre aquest recurs i a la vegada serà, per sobre de tot, una font de vida per a la flora i la fauna en el nostre espai arqueològic.

A banda de racionalitzar el consum i les compres aquestes són algunes de les accions que ens marquem dins l’agenda del Museu. Caldrà, també, prendre mesures a nivell d’eficiència energètica i en general virar de manera verda la forma de concebre la institució en tots els aspectes funcionals. Només així, l’experiència viscuda durant l’any 2020 tindrà un sentit. I ara, per finalitzar aquesta intervenció, reprendrem els tòpics i acabarem amb una felicitació i alguns desitjos per als nostres lectors i lectores.

Bon any nou 2021, molta salut i natura!

Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.

Saturnals a Iesso, Nadal a Guissona

Saturnals a Iesso, Nadal a Guissona

NOTÍCIES

Saturnals a Iesso, Nadal a Guissona

Blanca Izquierdo

19 de desembre de 2020

Pessebres, arbres, tions , caganers,  llums i color. Galets, canelons, neules, torrons  i raïm. El verset i les nadales. La grossa, la missa del gall, l’Home dels Nassos i la Cavalcada. Amb aquests referents identifiquem clarament les festes nadalenques.

Ara que ens apropem al Nadal i jo estic pensant en aquestes festes … he decidit compartir-ne algunes curiositats. El Nadal, com moltes altres coses, ja existia en l’època dels romana, hi havia unes festes que semblen una còpia a les que tenim ara, o bé, les festes que tenim ara són una còpia de les seves. Aquesta celebració rebia el nom de Saturnals. Era la festivitat en honor al déu de l’agricultura, de les arts i de la vida civilitzada: Saturn. Aquesta celebració es va iniciar de manera oficial a Roma a partir del segle V aC. En un inici, la festa de Saturnàlia se celebrava el 17 de desembre, molt a prop del solstici d’hivern. Es tractava d’una celebració d’origen rústic lligada a la finalització de les tasques agrícoles. Amb el temps les festes es van anar allargant fins al 25 de desembre. La celebració començava tallant una cinta de llana que lligava simbòlicament els peus d’una imatge del seu Saturn per tal que no abandones la ciutat durant la resta de l’any. Tot seguit es feia un sacrifici en el temple de Saturn del fòrum i s’acabava la celebració amb un gran banquet obert a tothom.

Durant la celebració d’aquestes festes, la vida pública a la ciutat es paralitzava, els comerços tancaven i estava prohibit fer negocis, les escoles feien festa, els tribunals no funcionaven, s’atorgava temporalment la llibertat als presos, se suspenien les execucions i, fins i tot, s’aturava l’activitat en el front de batalla. Eren dies de festa i celebracions per a tothom, es feien grans àpats, la gent menjava en família i vestia els seus millors vestits, es celebraven lluites de gladiadors, estava permès apostar en públic i fins i tot s’organitzava una loteria on hi podia participar tothom.

La tradició de l’arbre de nadal
Amb l’arribada de les Festes a les places, a les cases o als jardins tornen els arbres decorats amb boletes de colors i garlandes. Aquesta tradició també podria tenir referents antics, quan la naturalesa era l’eix central del dia a dia de l’ésser humà. Durant aquestes celebracions la població adornava, com ho fem nosaltres, plantes i arbres que creixien en els seus horts i jardins.  El que avui són boles de plàstic de mil colors, en l’antiguitat eren flocs de cotó. Una manera de d’avançar que, després dels dies “foscos” i “més curts ” de l’any, com són els hivernals, arribarien jornades “mes lluminoses”. Era una manera de fer homenatge a la llum que dóna vida a la naturalesa i que protagonitza la primavera i l’estiu. De fet, les saturnàlies eren les celebracions del Sol invecte. Les boles de cotó o llana simbolitzaven la bondat i els fruits del camp venidors. A més, durant aquestes dates també es feien decoracions vegetals, per exemple les entrades de les cases s’ornaven amb branques de llorer, sempre verd, per a atreure l’èxit en la vida

Rifa de nadal en el món romà?
És el que estàs pensant. També loteria? És que hi ha alguna cosa que no fessin els romans abans que nosaltres? Doncs efectivament, a l’antiga Roma la loteria ja existia. Com en l’actualitat, era un popular joc d’atzar en què qualsevol podia aconseguir grans premis si la deessa Fortuna es posava de la seva part. No deixa de ser curiós, encara que merament anecdòtic, que la loteria de Nadal actual coincideixi en la seva data amb els sortejos més importants que es realitzaven a l’antiga Roma.

La imatge que ens ha arribat de Roma, és la del luxe i de l’excés. Aquesta visió, més o menys construïda per la tradició, prenia especial significació en relació a la família imperial. En els palaus de l’emperador, les petites rifes que es celebraven a totes les llars es convertien en grans sortejos, i els premis podien arribar a ser incommensurables.
A l’emperador August, amant de les saturnàlies, li encantava fer grans sortejos. En els seus banquets festius solia repartir als comensals bitllets de loteria que podien estar premiats amb grans sumes de diners, teles exòtiques i fins i tot or pur o com veurem més endavant amb alguna broma de més o menys mal gust. Altres emperadors com Neró van arribar a repartir entre la població fins a mil bitllets de loteria en ocasions especials. Alguns fins i tot van inventar nous formats per a donar més emoció als sortejos.
En la propera ocasió que compris una butlleta per la rifa, recorda que els romans i romanes ja ho van fer abans que nosaltres …

De l’espòrtula a l’stranae – de la cistella a la paga extra

S’acosten també les cistelles nadalenques! , alegria per a qui les rep i satisfacció per a qui les ofereix. Un cop més, aquesta bonica tradició nadalenca es fonamenta en un costum d’època antiga.

L’espòrtula, originàriament era una cistella de vímet per a portar aliments, però amb el temps, aquest terme va passar a identificar als regals, donacions o recompenses que els treballadors rebien del seu patró. Era una recompensa i consegüentment no tots els treballadors gaudien de la mateixa espòrtula, no tots tenien aquesta consideració.

Generalment aquestes cistelles estaven carregades d’aliments i fruits de la naturalesa com dàtils, figues seques, nous i mel, aliments carregats de valor simbòlic per propiciar un any nou pròsper i feliç. Els dàtils simbolitzaven el prestigi i la riquesa, les figues l’amor i la mel la salut . També anaven  decorades amb les emblemàtiques fulles d’olivera i de llorer. Aquesta costum es pot relacionar amb les actuals estrenes o aguinaldo.

Amb el pas del temps, l’espòrtula es va traduir en diners. Aquesta aportació econòmica es coneixia en l’època romana com stranae. A aquest lliurament monetari també es denominava cent quadrants, la moneda de l’època. Avui en dia, podríem equiparar aquesta pràctica amb la paga extraordinària.

La fava

En els convits de les  Saturnals se servia com a postres un dolç de mel i fruits secs que tenia una fava amagada. Qui la trobava, esdevenia el príncep i rebia el nom de princeps saturnalicius, és a dir, el “primer de la saturnàlia”. Qui rebia aquest títol, rebia una corona de llorer o d’heura i tenia l’oportunitat de donar ordres burlesques a tothom, i la resta les havien d’obeir. Aquest rol, generalment estava reservat per als petits de la casa o per a les classes més desafavorides com ara els esclaus domèstics. La fava era un element simbòlic propi de l’hivern i de la llavors enterrades abans de germinar. Aquesta tradició de la fava la podríem assimilar, també, amb la costum d’amagar aquest mateix llegum al Tortell de Reis. En l’actualitat, però, a qui li toca la fava li toca pagar, i només qui troba la figureta del rei té el dret de ser coronat.

Mercats ambulants de nadal; compres i rebaixes

En les saturnàlies era tradició que els familiars i amics pròxims es fessin regals els uns als altres, com nosaltres fem per Nadal. Durant aquestes dates les ciutat s’omplien de mercats ambulants de saturnàlies. En aquestes fires s’hi podien comprar petits regals i detalls, al més pur estil dels tradicionals mercats de Nadal de moltes ciutats actuals. En el camp de Mart, cada any es muntava la fira sigillata, el mercat més famós de la saturnàlia. S’hi podien comprar articles de broma i regalets diversos, però els objectes més populars eren unes figuretes d’argila conegudes com a sigillaria. Artesans, grangers i comerciants arribaven a la ciutat abans muntaven les seves parades als carrers assenyalats. Segons recorden molts autors romans, durant la saturnàlia es comprava impulsivament i de forma continuada. Com veieu el consumisme desfermat no és una exclusiva actual, tampoc.

Quan les festes estaven a punt d’acabar els venedors eren més proclius a abaixar els preus per a garantir-se la venda i no haver de carregar de tornada amb tot el que no han aconseguit vendre. Com el que no vol la cosa estaven inventant les rebaixes de gener.

Regalets i bromes

L’últim dia de les Saturnals es dedicava especialment als nens tal i com passa amb la festa de Nadal i la celebració de la Cavalcada de Reis Mags. Aquest dia tenia el nom de fliginaria per les figuretes de cera i terracota que es regalaven als més petits conegudes, també, com a sigillaria. Els seus pares, els seus avis o les seves nodrisses els regalaven figuretes de cera, que després cremaven en els lararis en honor a Saturn, com feien els adults. Altres eren de terracota, podien representar a dones adultes, ocells o animals i que en alguns casos eren xiulets que funcionaven amb aigua.

Aquestes figuretes van esdevenir un símbol de la infància, de la puresa o fins i tot de la virginitat. Així doncs, s’han trobat aquestes terracotes en sepultures de noies joves que no havien arribat al matrimoni.

Durant aquestes dates, als infants també se’ls regalaven nous. Aquests fruits secs eren utilitzats habitualment en diversos jocs de punteria i habilitat. Eren tant populars que el traspàs de l’adolescència a l’edat adulta es denominava relinque nuces, és a dir, abandonar les nous. També rebien regals com anells, segells, taules d’escriptura… Molts d’aquests regals anaven acompanyats de poemes.

Durant les saturnàlies, les bromes també eren habituals, com actualment per Sants innocents. Així doncs, es podien obsequiar objectes inversemblants com ara pinces, esponges, teles velles i estripades o mantells de pèl de cabra acompanyats de notes humorístiques o provocadores.

L’u de gener, la festa de Janus
La revetlla de Cap d’any era una festa sagrada a l’antiga Roma. El mes de gener estava consagrat al déu Janus, el déu de les dues cares. En les representacions aquesta divinitat presentava dos rostres, un mirant endarrere i l’altre endavant, és a dir, al passat i al futur. Solia representar-se amb una cara de vell i una altra de jove, com a evocació al mateix temps que ha passat i al mateix temps que ve. Per aquest motiu era rellevant establir metes per l’any venidor i tot fent balanç del cicle que s’acabava.
Com és habitual en el món romà, la celebració de l’arribada de cada nou any anava lligada a un seguit de supersticions, litúrgies i rogatives. Es banyaven i realitzaven tot tipus de purificacions i es dedicaven a netejar a fons les seves cases, fins i tot canviaven els mobles vells en la mesura de les possibilitats. I sinó, en qualsevol cas, intentaven netejar la seva consciència. Totes aquestes pràctiques o costums, alguns encara vigents, servien i serveixen per eliminar les càrregues acumulades i començar el nou any amb energies renovades.

Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.

En continuar utilitzant el lloc, vostè accepta l'ús de galetes. Més Informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close