En temps de confinament reflexions sobre els museus virtuals

En temps de confinament reflexions sobre els museus virtuals

BLOG

En temps de confinament reflexions sobre els museus virtuals

Josep Ros

3 de juny de 2020

 

La pandèmia causada pel coronavirus SARS-CoV-2, ha generat una nova malaltia infecciosa per la població humana, la COVID-19, que ha trasbalsat la vida social, cultural i econòmica del món. La lluita pel seu control ha obligat la població a confinar-se a les cases, a l’espera del desenvolupament d’una vacuna eficaç. Entre les primeres mesures que es van decretar hi havia el tancament dels museus, amb l’objectiu d’evitar l’aglomeració de persones. Aquesta nova situació va comportar que els museus havien de continuar realitzant la seva tasca de promoció, de divulgació i de recerca dels seus discursos museogràfics i de les seves col·leccions sense públic. Aquesta manca de públic físic, ens ha obligat a centrar-nos a treballar des de l’entorn que ofereix Internet i anar a buscar un públic virtual.

L’any 2004 l’ICOM va definir tres categories per classificar els museus que utilitzaven Internet com una extensió del seu espai físic:

  • Els museus en línia o de catàleg, que agrupa als museus que treballen d’acord amb un lloc web que conté informació bàsica sobre el museu. L’objectiu és majoritàriament donar informació del museu a possibles visitants.
  • El museu de contingut, que agrupa aquells museus que des d’un lloc web volen mostrar les col·leccions del museu. Normalment se selecciona els objectes més destacats de la col·lecció i van acompanyats d’informació detallada dels objectes. Es considera un espai útil per un públic expert.
  • El museu educatiu o d’aprenentatge, que agrupa els museus que també des d’un lloc web, ofereix informació més enfocada al context històric i el discurs, que en els objectes exposats. Els continguts són reforçats didàcticament i ofereix informació per l’aprenentatge.

La velocitat en què es mou l’entorn d’internet és de vertigen, aquest està en constant evolució, i aquest fet ha comportat el naixement de noves versions d’internet, que han aportat la possibilitat de desenvolupar noves eines i noves maneres d’interactuar. El 2004 es va popularitzar el concepte d’entorn web 2.0, que permetia que en l’entorn d’internet es creessin aplicacions que facilitaven la creació i la compartició interactiva d’informació i continguts. I el 2006 es va començar a parlar de la web 3.0, l’anomenat entorn o web semàntica, en què els usuaris i els equips poden arribar ha interactuar amb un llenguatge natural, que permet la creació d’intel·ligència artificial.

Aquesta manca de públic físic, ens ha obligat a centrar-nos a treballar des de l’entorn que ofereix Internet i anar a buscar un públic virtual.

Avui tots els museus en major o menor mesura utilitzen l’entorn d’internet i s’han anat adaptant i desenvolupant a mesura que aquest entorn evolucionava. La situació creada per la COVID-19 ha fet que molts aprofitin aquesta situació per revisat la seva presència a Internet. Els museus amb poca presència s’han centrat a obrir nous canals de comunicació i a posicionar-se en aquest nou entorn, mentre que els museus que ja tenien una presència més o menys consolidada s’han dedicat a crear nous continguts sigui de manera individual o formant xarxa, i també a experimentar i a reflexionar sobre com treballar més eficaçment en aquest entorn.

En el cas del museu de Guissona amb una llarga trajectòria a Internet tant en l’àmbit de pàgina web com de xarxes socials, aquests dies s’ha centrat a crear nous continguts tant de forma individual com també en xarxa amb altres museus, i en buscar noves estratègies virtuals. Entre les reflexions que ens hem plantejat aquests dies hi ha la de fer visible la col·lecció del museu en l’entorn d’internet. La pandèmia ha demostrat que hi ha un públic virtual, tot i que quan es torni a la normalitat, el consum d’internet disminuirà, creiem que bona part dels actuals consumidors d’internet es mantindran com a públic potencialment virtual dels espais cultural. Per tant, és necessari aprofitar aquesta situació, per anar més enllà, i definir un museu virtual.

El Museu Virtual

Aquesta no és una discussió nova motivada per la situació actual, la definició de museu virtual ja va ser expressada per James Andrews i Werner Schweibenz en l’article New Media for Old MastersThe Kress Study Collection Virtual Museum Project publicat a la revista Art Documentations l’any 1998. Des d’aleshores els museus han debatut sobre la necessitat o no de la creació d’espais virtuals i si aquests nous espais aniran a favor o en contra dels museus tradicionals.

Andrews i Schweibenz van definir els museus virtuals com “...col·leccions d’objectes digitals relacionats lògicament entre si, compost mitjançant diferents mitjans que, gràcies a la seva capacitat d’oferir connectivitat i diferents punts d’accés, es brindà a transcendir els mètodes tradicionals de comunicació i interacció amb els visitants…; no hi ha una ubicació o espai reals, els seus objectes i la informació relativa a ells poden disseminar-se per tot el món”.

Tenint en compte que la base que sustenta els discursos i els relats museogràfics dels museus són les col·leccions, la creació de museus virtuals impliquen definir com fer visible les col·leccions de forma virtual i com fer-les arribar a aquest potencial públic virtual.
Aquesta reflexió l’estem tractant de forma individual, però també de forma col·lectiva. Els museus d’arqueologia que formem part de l’Arqueoxarxa, en aquest moment estem plantejant la necessitat d’un canvi de programari de la gestió de les col·leccions, amb l’objectiu de trobar un programari que permeti un treball en línia més directe. Tothom considera que aquest pas és imprescindible en la gestió futura de les col·leccions, però també veiem la complexitat del procés per la diversitat de les col·leccions, les diverses definicions i tesaurus utilitzats, i pels problemes de migracions de les informacions existents en els programaris actuals a nous entorns. Tot i les dificultats, el futur de la gestió de col·leccions depèn de tenir eines de gestió que permetin les col·leccions obertes i interconnectades.

En l’àmbit individual el Museu de Guissona tenint en compte les característiques de la nostra col·lecció i els mitjans que tenim, estem treballant per buscar quines són les estratègies que podríem aplicar per anar definint aquest museu virtual, que ens ha de permetre mostrar la col·lecció i interrelacionar amb un públic virtual. Creació d’un catàleg en línia de la col·lecció?, creació de visites virtuals? Creació d’exposicions virtuals? Creació d’eines que permetin al visitant virtual crear la seva pròpia col·lecció, seleccionant els objectes del museu que més l’interessi? Són algunes de les estratègies que anem analitzant i que anirem provant en els pròxims mesos, i com no potser d’altra manera les anireu descobrint a Internet.

Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.

Els morts ens parlen

Els morts ens parlen

NOTÍCIES

Els morts ens parlen

Josep Ros i Tatiana Piza

16 de febrer de 2020

El Museu de Guissona conserva les restes antropològiques de 48 individus provinents de diferents intervencions arqueològiques d’època romana i medieval realitzades a Guissona. Des de l’any 2018 l’antropòloga Tatiana Piza esta portant a terme un projecte de documentació i estudi d’aquests individus amb el suport econòmic de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i l’Aran.

La primera de les tasques que s’han de realitzar en aquest tipus de restes és la neteja dels individus i la seva reconstrucció, aquesta tasca ens permet  conèixer la seva preservació esquelètica. Els processos post deposicionals, és a dir, les accions que els ossos sofreixen després de ser enterrats, poden comportar una preservació diferent de les restes, fet que es relaciona directament amb el tipus, la quantitat  i la qualitat d’informació que es pot obtenir a  partir del seu estudi.

I què ens poden dir els ossos dels que van habitar la ciutat romana de Iesso o la vila closa medieval de Guissona?

Edat i sexe.  

La determinació de l’edat dels esquelets en el moment de la seva mort i el seu sexe, són dades que permeten estudis estadístics individuals i poblacionals molt interessants, però també ens permeten posar aspecte físic a les restes dels individus documentats.

En el cas dels esquelets immadurs la determinació de l’edat en que l’individu va morir es realitza tenint en consideració l’estat de creixement i desenvolupament dels elements esquelètics, donant prioritat al grau de formació i erupció de les peces dentals,  però també considerant l’aparició, el grau d’ossificació i les dimensions de tots els elements ossis

En els esquelets adults, l’interval d’edat es pot estimar a partir dels canvis morfològics a la superfície auricular de la pelvis, a la símfisi púbica, que és l’articulació que uneix les rames superiors dreta i esquerra dels ossos púbics, a l’os coxal situat a la pelvis, a l’extrem esternal de la 4ª costella, i a l’epífisi, o extrem,  medial de la clavícula.

Una vegada estimada l’edat, els esquelets es classifiquen en els següents grups:

  • Fetus (previ al naixement)
  • Perinatal (pròxim al naixement)
  • Nadó (durant el primer any de vida)
  • Infantil I (de 1 a 6 anys)
  • Infantil II (de 7 a 12 anys)
  • Juvenil (de 13 a 19 anys)
  • Adult-jove (de 20 a 29 anys)
  • Adult (de 30 a 39 anys)
  • Adult-madur (de 40 a 59 anys)
  • Senil (a partir dels 60 anys).

Els  esquelets que no ha estat possible estimar un interval d’edat concret s’han inclòs en l’interval d’edat subadult-indeterminat (de 0 a 20 anys) o adult-indeterminat (a partir dels 20 anys), segons si havien assolit la maduració òssia o no.

“Per a la determinació del sexe dels esquelets, com a criteri principal es considera la morfologia de la pelvis,  i com a criteri secundari la morfologia del crani i de la mandíbula. ”

Per a la determinació del sexe dels esquelets, com a criteri principal es considera la morfologia de la pelvis,  i com a criteri secundari la morfologia del crani i de la mandíbula. Aquests criteris s’apliquen a partir dels individus en edat juvenil, és a dir, quan es comencen a desenvolupar d’una forma més evident els caràcters sexuals secundaris. Així mateix, en els esquelets adults també s’han considerat, de forma complementària els diagnòstics anteriors, les dimensions òssies.

Els individus es classifiquen en quatre grups: sexe masculí, sexe femení, al·lofís (els individus que no presentaven característiques sexuals clarament discriminants) i indeterminats (els individus dels quals no se’n preservaven els elements esquelètics necessaris per a la estimació del sexe).

En els esquelets immadurs s’han considerat les característiques morfològiques de la mandíbula i la pelvis sempre tenint en compte que la classificació de les restes òssies no madures no assoleix la mateixa exactitud com en adults.

Fins el moment hem pogut estudiar 38 sepultures corresponen a un mínim de 38 inhumacions, identificades en tres conjunts diferents:  un conjunt localitzat als baixos del número 8 de carrer la Font, el qual es relacionaria amb la necròpolis tardo antiga de la ciutat de Iesso, localitzada a l’actual zona de l’església,  un altre conjunt format per les restes antròpiques localitzades, en context tardo antic, al parc arqueològic de Guissona,  i un tercer conjunt d’enterraments documentats  al solar de les antigues escoles, que  es relacionarien amb el cementiri d’època medieval-moderna de Guissona.

En el cas de la població del carrer de la Font, la baixa mostra (3 individus) no permet realitzar un anàlisi poblacional i mètric complet, tot i que s’ha unit a la resta de la població tardo antiga analitzada al parc arqueològic, per tal de realitzar l’anàlisi paleopatològic.

La població tardo antiga enterrada al parc arqueològic presenta una estructura d’edat i sexe que no respon a perfils demogràfics de societats humanes existents, sobretot pel que fa la infrarepresentació d’individus infantils i juvenils. Per altra banda, la manca d’individus senils si que concorda amb els paràmetres esperats en poblacions d’aquesta cronologia, fet que porta a la conclusió que ens trobem davant una mostra esbiaixada de la població. Quan a l’equilibri de l’estructura de gènere s’inclina lleugerament al sexe masculí, coincidint amb la organització típica de les poblacions humanes. L’esperança de vida dels individus que superen la maduresa és de 52 anys.

Tenint en compte el context funerari dels individus enterrats al parc arqueològic, els quals en ocasions estaven reutilitzant estructures negatives preexistents, en un moment en que existia una necròpolis dins la ciutat, es pot interpretar que es tracta d’una part de la població que per qüestions de raça o classe no han estat enterrades amb la resta.

Per altra banda, la població de les antigues escoles, d’època medieval-moderna,  presenta una estructura d’edat i sexe que reflecteix els perfils demogràfics típics, de natalitat i mortalitat, de societats humanes pre-industrials. Per altra banda, les anomalies estructurals destacades com la infrarepresentació d’individus senils són característiques que es solen identificar en les sèries esquelètiques derivades de contextos arqueològics. Aquests fets són causats per una edat de mort prematura, relacionada amb diversos aspectes contextuals com la falta d’higiene, la fam, les malalties, etc., típics d’aquestes cronologies.

L’Ancestria o Ascendència.

A partir de l’estudi mètric del crani es pot conèixer l’ancestria o ascendència dels diferents individus.  L’ancestria està basada en la idea que com espècie humana compartim un origen comú i per tant com individus estem relacionats els uns amb els altres amb major o menor proximitat, això permet crear grups d’humans que comparteixen una determinada carga genètica. Normalment aquests estudis es realitzen mitjançant l’estudi genètic de l’ADN, però també s’ha comprovat que amb l’estudi de les 8 mesures s’obtenen 29 paràmetres diferents que permeten, a partir de les eines informàtiques  cranExplr i  CraniID,  que utilitzen un conjunt de 3.163 cranis de 39 poblacions diferents mundials,  ha permès documentar 74 mostres geogràfiques mundials diferents, es pot  relacionar un crani percentualment amb alguna d’aquestes 74  grups genètics.

En el cas del individus excavats al parc arqueològic, l’anàlisi de probabilitat poblacional ha evidenciat que alguns individus formaven part de diferents poblacions. Dels 13 individus analitzats del parc arqueològic, tant sols es va poder realitzar la craniometria poblacional en 5 d’ells, tres dels quals eren europeus i els dos restants presentaven una alta probabilitat de procedir del nord-est d’Àfrica.

Paleopatologies

Un altre de les dades que podem obtenir són  les malalties que l’individu al llarg de la seva vida haig pogut tenir i que han deixat alteracions esquelètiques.

Els processos patològics observats de manera més freqüent en les restes òssies estudiades estan relacionats amb alteracions bucodentals, en ambdós sexes, mentre que els individus masculins presenten una freqüència superior d’alteracions en zones articulars. Pel que fa l’edat, els individus subadults presenten un alt percentatge d’aparició de marques d’estrès, possiblement lligades a malnutrició, que no s’observen en població adulta, pel que s’interpreta que els individus que es veien afectats per aquests marcadors no solen sobreviure. En el cas de la població adulta, els processos patològics més observats són les alteracions en zones articulars i la calcificació dels teixits tous, relacionades amb la força de treball o a la mateixa degeneració del cos. Aquests resultats són força similars en ambdues poblacions la tardo antiga i la medieval- moderna.

Finalment, l’estudi de les entesopaties, lligat a la discriminació del treball, no ha evidenciat diferències entre sexes en cap de les dues poblacions i tant sols s’ha observat un resultat significatiu en la comparació de les dues poblacions. La manca de resultats significatius està causat per la baixa mostra analitzada. Tot així s’ha pogut observar que les mitjanes de les entesis de l’extremitat esquerre, en ambdues poblacions, són superiors, resultat que es pot relacionar amb l’ús d’eines del camp, en un context agrícola, com és el de Guissona, tant en època tardoantiga com moderna.

Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.

La prospecció arqueològica amb fotografia aèria: l’exemple de la vil·la romana de Talarn (Els Plans de Sió)

La prospecció arqueològica amb fotografia aèria: l’exemple de la vil·la romana de Talarn (Els Plans de Sió)

BLOG

La prospecció arqueològica amb fotografia aèria: l’exemple de la vil·la romana de Talarn (Els Plans de Sió)

Museu de Guissona

31 d’octubre de 2019

Aquest 2019 entre els materials que entraran a formar part de la col·lecció del museu de Guissona, destaca el conjunt de materials recuperats en l’excavació de la vil·la romana de Talarn.

 

Aquest jaciment es situa dins el terme municipal de Plans de Sió, entre les poblacions de les Pallargues  i de Mont-roig, a poca distància del riu Sió a la zona coneguda com les hortes, i  a prop de la partida de Talarn que li dona nom. L’existència d’un jaciment en aquesta zona era coneguda per troballes fortuïtes i per prospeccions  a nivell superficial. L’any 2006  es va poder aplicar un altre mètode de prospecció arqueològica amb un resultats excepcionals:  la fotografia aèria.

La fotografia aèria com a eina de prospecció arqueològica.

L’ús de la fotografia aèria en el camp de l’arqueologia, s’inicia als anys 60 del segle XX, dins el marc teòric de la New Archaelogy, també coneguda com arqueologia processual, una corrent teòrica que plantejava la necessitat d’estudiar els grups humans i els seus canvis culturals, dins dels seus contextos mediambientals i culturals, amb la idea que la feina dels arqueòlegs havia de ser més antropològica i científica de la que s’estava fent en aquell moment. Entre les noves eines que es van començar a utilitzar en aquest nou enfoc teòric, trobem la utilització de la fotografia aèria, com una nova línia d’investigació per la anàlisis espacial,  ja que podia ser utilitzada per  fer reconstruccions socioeconòmiques a nivell macro espacial.

La utilització de la fotografia aèria va revelar que podia ser molt útil en la prospecció de jaciments arqueològics. La presa de fotografies amb una certa inclinació, sobre terrenys amb vegetació de creixement ràpid com pot ser un camp de cereal, en els quals el sòl conserva un cert grau d’humitat, permetia observar l’existència d’estructures construïdes sota el subsòl que eren  imperceptibles des de terra.

“Les fotografies van permetre documentar un edifici  orientat de nord-est a sud-oest on s’identificaven dues zones de planta quadrada o rectangular, amb subdivisions o estances també rectangulars o quadrades.”

El principi que permetia que els  jaciments es fessin visibles a partir de la fotografia aèria es basava en el creixement de la vegetació. En les zones on la vegetació tenia mes quantitat de terra,  les plantes creixien més altes i la terra agafava una coloració més fosca, en canvi  en les zones on hi havia menys terra,  potser per l’existència d’un mur, la vegetació creixia menys i la terra presentava una coloració més clara. Aquesta diferència de creixement de la vegetació, era molt difícil de veure a nivell de terra però no a vista d’ocell. Des d’una perspectiva aèria sobre els camps de conreu es dibuixaven línies, que permetien identificar estructures que s’havien construït amb anterioritat  a l’ús d’aquell espai com a camp de conreu.

El juny de 2006 en Magí Miret, arqueòleg del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, va  volar amb paramotor, és a dir amb un parapent amb motor,  per sobre el jaciment de Talarn,  equipat amb una màquina de fotografies  Nikon. En unes dates  en que hi havia unes excepcionals condicions d’humitat en els terrenys. El resultat va ser descobrir una sèrie de traces en el sembrat que permetia identificat una sèrie d’estructures que s’estenien per tres finques agràries, amb una afectació d’una superfície de més o menys d’una hectàrea i mitja. Les fotografies van permetre documentar un edifici  orientat de nord-est a sud-oest on s’identificaven dues zones de planta quadrada o rectangular, amb subdivisions o estances també rectangulars o quadrades.

Campanya de sondejos arqueològics.

Aprofitant el fet que el municipi de Plans de Sió, l’any 2006, es trobava afectat pel procés de construcció del sistema de regadiu del canal Segarra-Garrigues, i que entre les accions o mecanismes que s’havien de portar a terme en un futur hi havia un procés de reparcel·lació dels terrenys, es va plantejar a l’empresa que gestionava aquest projecte de regadiu, la realització d’una campanya de prospecció arqueològica, amb la finalitat de comprovar que les evidències de la fotografia aèria,  es corresponien amb les restes reals d’una vil·la romana.

Les parcel·les agràries afectades per les possibles restes de la vil·la eren tres finques de planta rectangular i orientades de nord a sud. Al nord aquestes finques estaven limitades pel camí que va de les Pallargues a Mont-roig i al sud pel riu Sió. En total es van fer 25 sondejos de 2 metres d’ample i amb llargades variables que anaven dels 5 als 15 metres.  Divuit dels sondejos es van fer en la finca central, cinc en la finca situada a l’est i dos en la finca situada a l’oest.

El pla de treball d’aquests sondejos era excavar fins a poder documentar les primeres estructures i estrats clarament d’època romana, els quals es poguessin associar a una possible vil·la romana, i extreure un primer estudi preliminar en referència a la cronologia i l’estat de conservació del jaciment.

A excepció del sondeig situat més al nord on es va documentar el nivell natural en una cota alta,  en tots els altres sondejos es va poder documentar estrats d’època romana amb material de construcció i fragments de ceràmica corresponent a les activitats quotidianes d’una vil·la. En alguns dels sondejos es va poder documentar murs de pedra seca, que es podien relacionar amb les traces que la fotografia aèria havia posat al descobert, i que dibuixaven estances i espais.

Entre el material ceràmic recuperat, i que entrarà a formar part de la col·lecció del museu,  s’ha documentat terra sigil·lata hispànica tardana, terra sigil·lata africana, ceràmica de cuina africana i terra sigil·lata paleocristiana grisa, a falta d’una campanya d’excavació en extensió  de la vil·la, aquest conjunt de material ceràmic ens planteja un horitzó cronològic ampli, que es podria situar entre finals del segle II dC fins el segle IV  dC. A més de ceràmica també es va documentar material constructiu, entre el qual s’ha de destacar la presència d’una gran quantitat de tessel·les de color blanc, localitzades a la part de la vil·la situada a l’est i que segurament havien format part de mosaics.

El museu de Guissona té vocació de museu de territori i per aquest motiu la col·lecció del museu es nodreix de objectes provinents de la recerca de la ciutat romana de Iesso, però també d’excavacions d’època antiga que es puguin realitzar a la zona de Guissona, i que permeten explicar el procés de romanització i la seva evolució històrica a la zona de Guissona i el seu entorn.   EL jaciment de la vil·la de Talarn es un bon exemple de l’ocupació del territori, a l’entorn de la ciutat romana de Iesso, una construcció rural estretament vinculada a l’eix que segurament representava en època antiga el riu Sió.

Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.

El consum de conserves i salses de peix a Iesso

El consum de conserves i salses de peix a Iesso

NOTÍCIES

El consum de conserves i salses de peix a Iesso

Josep Ros

30 de maig de 2019

Entre els objectes que formen part del fons del museu de Guissona destaca una àmfora de la forma Beltran II B, que es pot observar en l’espai de l’audiovisual de l’exposició permanent del museu.  És una àmfora amb una altura de 98 cm que té una boca àmplia,  acampanada i amb la vora exvasada i de secció triangular, el diàmetre màxim extern de la vora és d’uns 18 cm. El  coll és cilíndric i estilitzat amb les parets en forma de hipèrbola. Les nanses són allargades de trajectòria rectilínia i de grans dimensions, la secció de la nansa és ovalada. L’espatlla d’aquesta àmfora no té carena marcada i constitueix una continuació natural del coll.  El cos és piriforme i té un diàmetre màxim extern d’uns 35 cm. El pivot és de grans dimensions, troncocònic invertit i buit.

On es va trobar?

Aquest objecte va ser recuperar de forma casual per aficionats locals, entre els anys 1968 i 1969, en el transcurs dels treballs de construcció dels  fonaments de l’edifici que avui trobem al número 10 de l’avinguda Onze de setembre, cantonada amb l’avinguda de la Generalitat de Catalunya. A més, de material arqueològic, l’excavació dels fonaments d’aquest edifici va permetre documentar diversos murs que dibuixaven espais o estances.  Aquesta troballa recollida pels aficionats locals va permetre assenyalar la importància arqueològica de les actuals  avingudes onze de setembre i avinguda Generalitat.  La recerca posterior ha confirmar que aquesta zona es troba dins la trama urbana de la ciutat de Iesso i que les restes arqueològiques conservades es troben en molt bon estat de conservació.

L’àmfora en el Museu

Què transportava?

Aquest tipus d’àmfora es va fabricar des del 75 al 225 aC en tallers ceramistes del litoral de la Bètica, amb una àrea principal de producció a la zona de la badia de Cádiz. Aquest tipus d’àmfora i el producte que transportava es va distribuir per tota la Mediterrània occidental especialment fins mitjans del segle II dC.

L’ús d’aquesta àmfora era per transportar preparats de peix. S’ha verificat, a partir d’estudis analítics,  com a contenidor de seitons, verat i sorells en salaó i també salses de peix com el famós garum.  La presència d’aquest tipus d’àmfora a Iesso ens permet pensar en el consum de salaons i garum  de la Bètica en els mercats de la ciutat.

Per conservar alguns aliments com el peix, i  aconseguir que aquest  estigues disponible pel seu consum el màxim de temps possible, els romans utilitzaven la sal, amb aquest condiment o additiu alimentari s’aconseguia la deshidratació de l’aliment,  el reforç del gust i la inhibició d’algunes bactèries. Aquest procés productiu es realitzaven en factories de salaons. Un dels elements que permet identificar  aquest tipus d’edificis manufactures, era la presència d’uns dipòsits, on una vegada el peix estava net, només amb la carn i l’espina,  és macerava amb la sal, aquest procés podia durar entre vint dies i tres mesos.

A més de salaons aquesta àmfora podia transportar salses com el liquamen salsa de peix en general,  la muria salmorra líquida, l’allec residu que quedava desprès de filtrar la salsa de peix que era de molt baixa qualitat,  i sobretot , el  garum, una salsa realitzada  amb vísceres de peix blau com sardines, seitó, anxoves, verats i tonyina,  fermentades amb sal, i barrejades amb herbes aromàtiques com fonoll, sàlvia, ruda, timó, i  vi, vinagre, pebre, oli o aigua. Era un producte molt apreciat com a condiment de molts menjars, a més se li atribuïa qualitats curatives i la condició d’aliment afrodisíac, unes atribucions que tot i ser falses, van servir per donar-li molta popularitat i una certa aura de mite i misteri en la seva elaboració.  L’any 2007 arqueòlegs de la universitat de Cádiz que excavaven una botiga de venda de garum a Pompeya, van descobrir restes sòlides de garum en bones condicions, junt amb  científics del departament d’enginyeria química  de la universitat de Cádiz, i  especialistes en història clàssica  de la universitat de Sevilla, l’any 2013 van aconseguir obtenir els ingredients del garum que es consumia a la ciutat de Pompeya i van poder reproduir la textura, olor i sabor d’aquest condiment.

El garum era un producte amb un preu elevat que era consumit per les elits socials. A principis del segle I dC a Roma  un legionari cobrava uns 10 denaris al mes, un jornaler uns 30 denaris al mes i un artesà uns 90 denaris al mes,  un sextarius  (0,5468 litres)  de garum tenien un cost  d’entre 12 i 16  denaris, es a dir entre 192 i 256 asos,  segons la qualitat del producte, si es té en compte que en la mateixa època un sextarius de vi de taberna tenia un preu d’entre 1 i 5 asos, una entrada als banys públics costava mig as,  una túnica 60 asos (3 denaris i 12 asos) el garum es situava entre els aliments cars junt amb les carns, la fruita, aus i vins de denominació.

La presència d’aquest tipus d’àmfora a Iesso ens permet pensar en el consum de salaons i garum  de la Bètica en els mercats de la ciutat

Com va arribar a Iesso?

A partir de la tesis doctoral d’en Pau de Soto[1] sobre la comunicació i la mobilitat en època romana a Catalunya, es pot assenyalar que les àrees més ben comunicades de l’actual  territori català en època romana van ser aquelles on hi havia comunicació marítima, com és el cas de les ciutat romanes de la costa catalana, i en segon terme les zones on havia comunicació fluvial, com la zona de la vall de l’Ebre.  En les àrees urbanes d’interior a causa de l’orografia del terreny i la falta de recursos primaris amb alt valor econòmic, les comunicacions terrestres eren molt menors i el transport de mercaderies resultava  car i  lent. Segons Pau de Soto el territori de Iesso es situaria en una zona amb una accessibilitat baixa, per ara només s’han identificat dos eixos viaris que arribarien a Iesso. Un correspondria a un ramal secundari de l’itinerari d’Antoní que anava de Tarraco a Ilerda i a Caesaraugusta, que sortiria de  l’actual zona de Montblanc, i arribaria a  Iesso, l’altre eix comunicaria la zona de Barcino amb la zona de Manresa – Llobregat fins a Sigarra i d’aquí a Iesso. Per via terrestre Iesso es situaria a un dia de Sigarra, 2 dies de Ilerda i Aeso, 3 dies de Tarraco, Auso, i Iulia Libica, 4 dies de Dertosa i Barcino, 5 dies d’Emporiae i Gerunda, i 7 dies de la vall d’Aran.

[1] Pau de Soto Cañamares. Anàlisi de la Xarxa de comunicacións i del transport a la Catalunya romana. Estudis de distribució i mobilitat. (Tesis Doctoral. UAB/ICAC 2010)

Segons Pau de Soto el transport més econòmic per fer arribar mercaderies a Iesso,  i que s’hauria pogut utilitzar per portar aquesta àmfora amb salaons o garum des de la Bètica fins a Iesso, i segurament també s’hauria utilitzat per transportar altres productes com  vins d’Itàlia, de la Gàl·lia, o del nord d’africà; olis d’Itàlia o el nord d’Àfrica, i vaixella fina produïda en altres províncies de l’imperi roma, seria un itinerari que comportaria una ruta marítima, fluvial i terrestre. Aquesta  àmfora podria haver format part d’un comanda de mercaderies que hauria embarcat en un vaixell que seguiria la via marítima, que des de la bètica resseguiria la costa peninsular fins arribar probablement al port de Dertosa, des d’aquí les mercaderies seguirien la via fluvial pels rius Iber i Sicoris (Ebre i Segre)  fins a Ilerda, on continuaria viatge per via terrestre fins a Iesso. Sense descartar altres vies de comunicació mes lentes i mes cares, és possible que aquesta fos la ruta majoritària perquè Iesso, tot i el caràcter de ciutat d’interior,  fos  una ciutat oberta al comerç de tota la mediterrània.

 


[1] Pau de Soto Cañamares. Anàlisi de la Xarxa de comunicacións i del transport a la Catalunya romana. Estudis de distribució i mobilitat. (Tesis Doctoral. UAB/ICAC 2010)

 

Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.

El programa d’arqueologia urbana preventiva de Guissona. Complement imprescindible de la recerca del jaciment de Iesso.

El programa d’arqueologia urbana preventiva de Guissona. Complement imprescindible de la recerca del jaciment de Iesso.

El programa d’arqueologia urbana preventiva de Guissona. Complement imprescindible de la recerca del jaciment de Iesso.

Josep Ros

5 d’abril de 2019

La ciutat romana de Iesso, localitzada sota el subsòl de l’actual vila de Guissona, ocuparia, segons la recerca actual, una superfície d’entre 16 a 20 hectàrees. L’espai del parc arqueològic de Guissona ocupa una àrea de gairebé 2 hectàrees, corresponen a l’extrem nord de la trama urbana de Iesso.
La majoria de la superfície que havia ocupat aquesta ciutat romana, avui es troba sota l’actual entramat urbanístic de Guissona, en solars totalment edificats o no urbanitzats però catalogats com a sòl urbà, i per tant, previsiblement urbanitzables en un futur pròxim.

Tenint en compte aquesta problemàtica, la recerca arqueològica de la ciutat romana de Iesso no es pot limitar només a la zona del parc arqueològic. Si es vol conèixer i comprendre el desenvolupament social, polític i econòmic d’aquesta ciutat romana, la recerca s’ha de desenvolupar tant en la zona del parc arqueològic com en el subsòl de l’actual trama urbana de Guissona.
Precisament, les intervencions arqueològiques realitzades dins l’actual zona urbana de Guissona, van tenir un paper molt destacat en el desenvolupament inicial de la recerca arqueològica de Iesso. La intervenció realitzada l’any 1933 a la plaça del Vell Pla, motivada per la instal·lació d’un nou clavegueram, o les intervencions portades a terme en la dècada del setanta en solars pendents d’edificació, com can Mercadé (1975-76) i can Frederic (1978), o en solars edificats com, cal Mines (1977) o cal Garganté (1978) van permetre posar de manifest, l’existència d’un jaciment arqueològic amb una fase d’ocupació d’època del bronze final i primera edat del ferro i l’existència d’una estructura urbana ex novo corresponent a una important ciutat romana.
Aquests sondejos inicials van avalar que la Generalitat, l’any 1983, portes a terme la incoació d’un expedient de declaració de monument al jaciment arqueològic de Iesso. La tramitació d’aquest expedient va comportar la realització d’una important campanya de sondeig en la zona on avui s’ubica el parc arqueològic de Iesso. Aquest sondeig va donar com a resultat la documentació del límit nord de la ciutat.
A finals de la dècada dels vuitanta, es van portar a terme un bon nombre d’intervencions arqueològiques dins la zona urbana de Guissona, que van tenir el caràcter d’intervencions d’urgència com a conseqüència d’estar realitzades en solars urbans pendents d’iniciar una obra de construcció: carrer Xaloc – raval Coma (1986), Raval Coma 37-39 (1987), plaça Vell pla 16 (1988), capella de sant Isidre (1988), carrer Xaloc-avinguda Generalitat (1989), carrer Xaloc (1989), pati de la Casa de Cultura (1989). Unes intervencions que van permetre conèixer, per primera vegada, la seqüència estratigràfica d’aquest jaciment. Tot i la importància d’aquestes intervencions, aquestes no van constituir un veritable programa d’excavacions preventives, ja que es van caracteritzar pel seu caràcter intermitent i la inexistència d’un sistema de planificació i gestió.

Any 2013

L’establiment d’un programa d’excavacions urbanes.

L’inici d’un veritable programa d’intervencions arqueològiques preventives urbanes a Guissona cal situar-lo a partir de l’any 1994. Aquest programa es va poder establir gràcies a quatre importants fites.
En primer lloc, l’establiment d’una àrea de protecció del jaciment de Iesso en la resolució de 30 de juliol de 1982, amb la qual es va incoar un expedient de declaració de monument historicoartístic. Aquesta àrea de protecció va ser redefinida i ampliada en la resolució de 9 de juny de 1995, com a pas previ a la declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional del jaciment de Iesso el 16 d’agost de 1995.
En segon lloc, la compra l’any 1990 d’un terreny en l’actual zona del parc arqueològic, va permetre l’inici, per part de la Universitat Autònoma de Barcelona, d’una excavació programada en extensió. Aquesta acció va ajudar la visualització del jaciment i a la normalització dels treballs arqueològics a la vila.
En tercer lloc, l’aprovació per part del parlament de Catalunya de la llei del Patrimoni Cultural Català l’any 1993. Aquesta llei va crear un nou marc legal pel que feia al patrimoni cultural, un marc molt més apropiat a les necessitats reals del patrimoni cultural del país. Entre les normes que establia, s’obligava a portar un control més estricte en la protecció del patrimoni cultural i per tant, del patrimoni arqueològic.
I en quart lloc, l’any 1994 es va posar de manifest la vulnerabilitat del jaciment de la ciutat romana de Iesso. En aquesta data es va iniciar una important obra pública, promoguda per l’Ajuntament de Guissona, consistent en la remodelació del ferm i els serveis dels ravals de Guissona. Aquesta obra comportava una important afectació del subsòl i un important risc per les restes arqueològiques de la ciutat romana de Iesso. Aquesta obra va posar de manifest la dificultat d’unir recerca i preservació arqueològica amb el procés urbanístic de Guissona, ja que la realització d’aquesta obra va comportar la destrucció d’importants evidències arqueològiques en la zona del Vell Pla, fet que va fer necessari buscar solucions per protegir el patrimoni de Guissona.
Aquests quatre aspectes van fer que les administracions implicades en la gestió d’aquest patrimoni arqueològic: Ajuntament de Guissona i Generalitat de Catalunya, decidissin crear un sistema àgil de planificació i control arqueològic, tal com la llei exigia, i que alhora donés una resposta i solució efectiva al creixement urbanístic que Guissona necessitava. Per aquest motiu es va crear la figura d’un tècnic-arqueòleg que supervises i informés els projectes d’obres, i es va anar establint un programa d’arqueologia preventiva urbana.

“la delimitació de la superfície de la ciutat romana, on l’únic límit clar de la ciutat romana és el de la zona nord, situada en el parc arqueològic, on les excavacions han permès documentar la muralla i una porta. Pel que fa als límits est, oest i sud, les diferents intervencions preventives, si bé no han permès detectar l’estructura de la muralla romana, han servit per avançar en el coneixement del perímetre, l’extensió de la ciutat i la distribució de l’urbanisme intern de la ciutat.”

El programa d’arqueologia preventiva de Guissona actua dins l’àrea de protecció arqueològica del B.C.I.N, en dos tipus de solars o espais:
Solars urbans o espais públics, que en aquest moment no estan pendent de cap projecte urbanístic, però que sí que ho poden estar en un futur, i són solars o espais amb grans possibilitats de documentar restes arqueològiques en el seu subsòl en bon estat de conservació. Es tracta d’actuar amb una provisió futura. És el cas del solar de les antigues escoles al carrer Magí on no hi ha cap projecte urbanístic previst, però on s’està actuant des de l’any 2015, amb la voluntat de documentar totes les restes arqueològiques del solar, perquè estiguin disponibles per la recerca i també per una actuació urbanística futura.

I solars urbans que han presentat una sol·licitud de llicència d’obra a l’Ajuntament de Guissona, i les obres a portar a terme poden afectar el subsòl de Guissona i per tant hi ha la possibilitat d’una afectació negativa al patrimoni arqueològic, en aquest cas s’inicia un expedient arqueològic, en el qual es redacta un projecte arqueològic, que la Comissió Territorial de Patrimoni Cultural de Lleida ha d’aprovar. Una vegada aprovat el projecte arqueològic aquest s’executa prèviament als treballs de construcció, sota les indicacions del servei d’arqueologia del departament de cultura de la Generalitat de Catalunya. Una vegada realitzats els treballs arqueològics definits en el projecte arqueològic, la Comissió Territorial de Patrimoni Cultural de Lleida valorarà els resultats arqueològics i l’impacte de les obres a realitzar sobre aquest patrimoni.
Aportacions a la recerca de les Intervencions arqueològiques preventives.

Les intervencions arqueològiques preventives han contribuït a la recerca urbana de la ciutat de Iesso. De forma molt general podem destacar tres exemples:

El primer exemple està relacionat amb la delimitació de la superfície de la ciutat romana, on l’únic límit clar de la ciutat romana és el de la zona nord, situada en el parc arqueològic, on les excavacions han permès documentar la muralla i una porta. Pel que fa als límits est, oest i sud, les diferents intervencions preventives, si bé no han permès detectar l’estructura de la muralla romana, han servit per avançar en el coneixement del perímetre, l’extensió de la ciutat i la distribució de l’urbanisme intern de la ciutat.

Un segon exemple seria la recerca de l’àrea pública de la ciutat. Les intervencions preventives quant a hipòtesi permeten situar l’espai públic de la ciutat en el triangle format per la plaça de Capdevila, la zona de l’església i la intervenció arqueològica preventiva dels solars números 34, 36 i 38 de l’avinguda de la Generalitat on es va localitza el cardo maximus i un edifici públic.

I el tercer exemple correspon a la relació topogràfica entre l’assentament prehistòric i la xarxa urbana de Iesso, en la zona al voltant de l’actual plaça del Vell Pla. Les intervencions preventives en aquest sector han permès documentar el límit est d’aquest poblat, amb la documentació d’un important mur d’aproximadament cinc metres d’amplada, i conèixer la seqüència cronològica del jaciment de bronze-ferro.

Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.

La feina de conservar les col·leccions del Museu

La feina de conservar les col·leccions del Museu

FÒRUM DE IESSO

La feina de conservar les col·leccions del Museu

Josep Ros

14 de febrer de 2019

Entre les diferents funcions que els museus han de realitzar en benefici de la societat, trobem la de ser custodi de tot un seguit de béns patrimonials. Béns immobles, com jaciments, monuments…, i béns mobles, que en el cas dels museus d’arqueologia com el nostre, són objectes de ceràmica, de metall, d’os, de fusta…, que formen part de la cultura material de les societats que ens han precedit, en el nostre cas, objectes quotidians de la ciutat romana de Iesso. Objectes que inevitablement tenen un procés natural de deteriorament.
Aquests objectes constitueixen la col•lecció del museu i la institució ha de vetllar perquè estiguin disponibles per a tots els membres de la societat, per aquelles persones que estiguin fent alguna recerca científica, però també, per formar part de relats expositius que permetin als visitants del museu satisfer la seva curiositat, augmentar el seu coneixement o adquirir una experiència.

En un principi el punt de vista de la conservació tenia un enfocament clarament individual es tractava de restaurar els objectes per evitar la seva destrucció a curt termini, l’important era restaurar el màxim d’objectes possibles en el menor temps possibles. Avui hi ha un altre enfocament, els objectes a conservar són abordats com a elements que formen part d’un entorn, el qual pot influir negativament en la seva conservació. Per tant, amb el temps s’han anat desenvolupant un conjunt de tècniques, criteris i normes que s’utilitzen per protegir aquests béns i que s’aglutina en el que avui es denomina la conservació preventiva.
La conservació preventiva aglutina aquelles accions que tenen com objecte la seguretat i la integritat del bé evitant o minimitzant els danys futurs o les pèrdues. Una tasca interdisciplinària on s’ha de tenir en compte el treball de diferents tècnics o especialistes provinents de la història, l’arqueologia, la restauració, la química, la biologia i la ciència dels materials, entre d’altres. A més també s’ha d’estar al dia dels avenços tècnics en el camp dels materials i dels aparells de control mediambientals.
La conservació preventiva es diferencia de la conservació curativa i de la restauració en el sentit que no actua de forma directa sobre el bé, i per tant no modificar el seu aspecte, sinó que actua sobre l’entorn per allargar la vida dels objectes.

Magatzem del Museu de Guissona

Una vegada identificat els objectes de la col·lecció que poden estar exposats a danys futurs, la metodologia que la conservació preventiva aplicar es pot resumir en tres apartats:

Factors que amenacen les col·leccions

La primera de les tasques de la conservació preventiva és la de detectar l’estat de conservació de la col·lecció, per això cal identificar els factors de risc que poden ser intrínsecs o extrínsecs.
Els factors intrínsecs, els propis de la naturalesa de l’objecte. Tant si tenen una composició orgànica o inorgànica, els objectes, tenen una tendència natural a descompondre’s gradualment en els seus elements essencials, amb l’objectiu de trobar una estabilitat. Per tant, el deteriorament natural de la col·lecció no podrà ser mai aturada, però la seva intensitat i acceleració pot ser controlada mitjançant l’aplicació de tractaments estabilitzadors.
Els factors de risc extrínsecs, són els propis de l’entorn on l’objecte és custodiat o exposat. És en aquest entorn, el magatzem, l’exposició permanent o temporal, el moviment d’objectes …, on es troben les causes principals del deteriorament dels objectes de la col·lecció.

Diagnosis de les condicions ambientals del museu

La majoria dels processos de deteriorament de la col·lecció s’emmarca dins els factors de l’entorn ambiental del museu: la temperatura la humitat relativa, la il·luminació, la contaminació ambiental, la ventilació inadequada, les vibracions, i la manipulació negligent dels objectes, actuant de forma combinada poden causar danys immediats o acumulatius a la col·lecció. Per controlar el comportament d’aquests agents ambientals al llarg del temps és necessari disposar d’instruments de mesura, com termòmetres, higròmetre, luxímetre… que permeten estudiar i veure l’evolució dels factors de deteriorament, com influeixen sobre el bé i analitzar les reaccions que poden provocar, amb la finalitat d’obtenir una diagnosi de les condicions ambientals del museu, que poden ser negatives per la col·lecció.

“…s’ha de vigilar molt la humitat i la temperatura , les quals sempre han de mantenir un equilibri, s’ha d’evitar les oscil·lacions brusques…”

Control de les condicions ambientals

Una vegada identificats els factors de risc i realitzat la diagnosi dels possibles efectes futurs, és necessari establir les mesures que s’han de portar a terme per eliminar o disminuir la incidència dels factors de risc depenen de l’objecte i entorn.
Pel que fa als factors de risc mediambientals s’ha de vigilar molt la humitat i la temperatura , les quals sempre han de mantenir un equilibri, s’ha d’evitar les oscil·lacions brusques, ja que poden comportar canvis estructurals dels objectes dilatacions i contraccions. Per tant cal controlar els agents causants mitjançant sistemes mecànics com humidificadors, deshumidificadors, o químics com materials absorbents com el *Prosorb*…
Pel que far als factors contaminants cal vigilar els materials associats a les col·leccions, a vegades la utilització de materials no inerts (coles, pintures, fustes, compostos cel·lulosos, poliuretà, polivinílic…) en l’emmagatzematge dels objectes o en les vitrines d’exposició poden ser una font de problemes. Com a norma general s’ha d’utilitzar materials inerts contrastats, i vigilar determinats processos constructius alhora del muntatge de les exposicions. Pel que far a la contaminació ambiental de l’aire, la solució per minimitzar aquest efecte consistiria a planificar un sistema de filtració, ventilació i neteja.
La pols acostuma a produir abrasió sobre les superfícies dels objectes, a més concentra humitat i atrau insectes, fongs… per controlar aquest factor és necessari la neteja regular i disposar d’un bon aïllament en vitrines, finestres, etc.
La il·luminació és una important font de calor que poden provocar transformacions químiques a la superfície dels objectes. En aquest cas és recomanable l’aplicació de filtres, combinar llum natural i llum artificial, instal·lar llums amb un baix índex de luxes
Les plagues d’origen biològics com insectes, fongs, bacteris … Per evitar plagues és necessari tenir un museu net, no ingressar col·leccions infectades, vigilar la humitat i la ventilació, fer inspeccions regulars.

En el transcurs de l’activitat habitual del museu és necessari manipular o moure objectes de la col·lecció, per evitar riscos qualsevol manipulació o moviment d’objecte s’ha de realitzar amb la supervisió de personal qualificat i amb els mitjans auxiliars necessaris en cada cas.
Tota aquesta feina és fonamental per tenir les col·leccions ben conservades i amb garanties de futur. Normalment aquesta és una feina interna, poc visible, però cada vegada més els museus s’obren i es volen mostrar totalment als visitants. Ara és fàcil veure personal amb bates blanques realitzant tasques de conservació en l’exposició en horari de visites, visitants que poden entrar als magatzems dels museus o tenir els aparells i els elements de control dels factors de risc visibles dins el museu.

Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.

En continuar utilitzant el lloc, vostè accepta l'ús de galetes. Més Informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close