Ja fa uns dies que vam tancar l’excavació i és moment de recapitular i reflexionar sobre els resultats i sensacions d’aquesta nova campanya, que ens ha portat, entre les moltes altres coses que heu anat seguint aquests dies, l’obertura d’un nou (?) sector d’excavació. I poso aquest ‘nou’ amb interrogant perquè, en realitat, és tornar a un vell conegut, un retorn als orígens, almenys pel que a mi respecta: el cardo minor de Iesso és on vaig iniciar-me com a arqueòloga ara fa 20 anys, llavors estudiant d’història a la UAB, i on torno aquest 2021 formant noves futures generacions arqueòlegs, en aquell mateix indret que tants maldecaps i alegries em va portar durant els meus primers anys dins del món de la recerca. Hi torno amb ganes i amb il·lusió, a l’expectativa del que ens depararà aquesta nova etapa que s’enceta en un punt tant interessant de l’urbanisme de la ciutat romana: el primer encreuament de dos carrers, d’un cardo i un decumanus, que excavem a Guissona.

Iniciar un sector de nou sempre genera sentiments oposats: és refrescant i excitant però alhora pot ser també complex i tediós. És començar de nou, sense pautes i sense xarxa, sense estratigrafia coneguda que et guiï el camí però també amb moltes sorpreses insospitades esperant a ser descobertes. Així podem descriure la campanya d’enguany al carrer, unes setmanes durant les que, amb paciència i molt d’esforç per part de l’equip d’arqueòlogues i arqueòlegs del cardo (mil gràcies a totes i a tots i enhorabona per la feina feta!) s’han anat retirant les traces de l’activitat contemporània que encara teníem sobre l’estratigrafia romana i s’ha començat a descobrir l’aspecte dels carrers de l’antiga Iesso. Hem localitzat també aquestes empremtes d’un passat recent però ja una mica llunyà, d’ara fa 40 o 50 anys, quan el Parc Arqueològic estava ocupat per camps de conreu i patis del darrere de cases de famílies guissonenques: les deixalles abocades al costat del camí, el gos mascota enterrat a prop de casa, l’urpa de l’arada que es clava terra endins i esgarrapa la façana del carrer romà…

Un cop descobertes totes les evidències d’aquest passat més proper, ens apareixen els dos carrers romans que s’entrecreuen en perfecta perpendicularitat: el cardo que ja coneixíem i un nou decumanus, de gairebé 6 m i amb dues façanes potents, pavimentat, com ja estem acostumats a Iesso, amb graves i còdols ben compactats, arrodonits i afinats pel pas constant dels carros d’ara fa gairebé 2000 anys. De moment, sembla que se’ns defineix bé una vorera adossada a la seva façana sud, potser porticada, tal i com semblen indicar-nos dos grans basaments fets de maçoneria de petites pedres i argila, que segurament van utilitzar-se per sustentar dues columnes o pilars d’un porxo. També ens apareix una estructura misteriosa, rectangular, coberta per l’última pavimentació i gairebé a tocar a la façana nord d’aquest mateix carrer… Tenim hipòtesis que, de moment, deixarem a l’aire, esperant que amb les properes campanyes, a poc a poc, la terra ens reveli els secrets que amaga. I m’acomiado així, amb una frase que expressa una de les primeres lliçons que aprenem com a arqueòlegs: la paciència és la mare de la ciència!