Ja fa uns dies que vam tancar l’excavació i és moment de recapitular i reflexionar sobre els resultats i sensacions d’aquesta nova campanya, que ens ha portat, entre les moltes altres coses que heu anat seguint aquests dies, l’obertura d’un nou (?) sector d’excavació. I poso aquest ‘nou’ amb interrogant perquè, en realitat, és tornar a un vell conegut, un retorn als orígens, almenys pel que a mi respecta: el cardo minor de Iesso és on vaig iniciar-me com a arqueòloga ara fa 20 anys, llavors estudiant d’història a la UAB, i on torno aquest 2021 formant noves futures generacions arqueòlegs, en aquell mateix indret que tants maldecaps i alegries em va portar durant els meus primers anys dins del món de la recerca. Hi torno amb ganes i amb il·lusió, a l’expectativa del que ens depararà aquesta nova etapa que s’enceta en un punt tant interessant de l’urbanisme de la ciutat romana: el primer encreuament de dos carrers, d’un cardo i un decumanus, que excavem a Guissona.

Iniciar un sector de nou sempre genera sentiments oposats: és refrescant i excitant però alhora pot ser també complex i tediós. És començar de nou, sense pautes i sense xarxa, sense estratigrafia coneguda que et guiï el camí però també amb moltes sorpreses insospitades esperant a ser descobertes. Així podem descriure la campanya d’enguany al carrer, unes setmanes durant les que, amb paciència i molt d’esforç per part de l’equip d’arqueòlogues i arqueòlegs del cardo (mil gràcies a totes i a tots i enhorabona per la feina feta!) s’han anat retirant les traces de l’activitat contemporània que encara teníem sobre l’estratigrafia romana i s’ha començat a descobrir l’aspecte dels carrers de l’antiga Iesso. Hem localitzat també aquestes empremtes d’un passat recent però ja una mica llunyà, d’ara fa 40 o 50 anys, quan el Parc Arqueològic estava ocupat per camps de conreu i patis del darrere de cases de famílies guissonenques: les deixalles abocades al costat del camí, el gos mascota enterrat a prop de casa, l’urpa de l’arada que es clava terra endins i esgarrapa la façana del carrer romà…

Un cop descobertes totes les evidències d’aquest passat més proper, ens apareixen els dos carrers romans que s’entrecreuen en perfecta perpendicularitat: el cardo que ja coneixíem i un nou decumanus, de gairebé 6 m i amb dues façanes potents, pavimentat, com ja estem acostumats a Iesso, amb graves i còdols ben compactats, arrodonits i afinats pel pas constant dels carros d’ara fa gairebé 2000 anys. De moment, sembla que se’ns defineix bé una vorera adossada a la seva façana sud, potser porticada, tal i com semblen indicar-nos dos grans basaments fets de maçoneria de petites pedres i argila, que segurament van utilitzar-se per sustentar dues columnes o pilars d’un porxo. També ens apareix una estructura misteriosa, rectangular, coberta per l’última pavimentació i gairebé a tocar a la façana nord d’aquest mateix carrer… Tenim hipòtesis que, de moment, deixarem a l’aire, esperant que amb les properes campanyes, a poc a poc, la terra ens reveli els secrets que amaga. I m’acomiado així, amb una frase que expressa una de les primeres lliçons que aprenem com a arqueòlegs: la paciència és la mare de la ciència!

I després de dues setmanes intenses d’excavació i recerca al sector de les termes públiques de l’antiga Iesso, arriba el darrer dia de campanya. Un curs on poc a poc hem anat tornant a una relativa normalitat i on la pandèmia ha quedat ja, tot i esser sempre present, en un segon pla.

Com diem els arqueòlegs i arqueòlogues, el darrer dia de campanya no és mai un dia senzill ni tranquil. No només per la confluència d’emocions pel comiat amb els companys i companyes amb els quals hem conviscut els darrers 15 dies, sinó pel fet que caldrà tancar campanya. Això vol dir finalitzar els treballs d’excavació en cadascun dels punts on s’està treballant, netejar les estructures i estratigrafia posada al descobert i, finalment, documentar (planimetria, fitxes de camp i documentació gràfica) les restes. Vist a vol d’ocell, l’antiga ciutat de Iesso recupera per uns instants el vaivé i traginar que degué tenir en els seus moments d’esplendor.

Com ens explicava l’Esther Rodrigo en una entrada anterior, els treballs dins l’espai de les termes ha presentat aquest any l’excepcionalitat de l’excavació d’un pou, treballs que s’han pogut compatibilitzar amb l’excavació de l’espai intervingut en les darreres campanyes.

Aquest any, els treballs en aquest sector, s’han centrat en la intervenció en extensió i potència de la zona ubicada al nord del pati de la natatio, una zona amplia, on els darrers anys s’ha treballat per tal d’establir el marc cronoevolutiu d’aquesta part de la ciutat. Ens trobem davant un espai proper a la muralla que tancava la ciutat per l’extrem nord i a l’intervallum, carrer que la resseguia per l’interior del nucli urbà. Aquest fet, fa que els darrers anys la recerca s’hagi encaminat en establir com evolucionà la trama urbana en aquest punt des d’època republicana. Pren però un interès especial, observar com l’afectà a mitjan del segle I dC la construcció de la denominada 2a fase de les termes públiques.

En aquest sentit, els treballs han fet aflorar la continuació de les restes de les façanes est i oest d’un antic cardo minor, en ple ús en època republicana i que sens dubte durant època d’August fou remodelat amb un realçament del seu nivell de circulació. Aquest fet, queda documentat amb la localització de diverses canalitzacions.

En sentit nord, el carrer, sembla confluir amb el pas d’un decumanus, element que caldrà confirmar en properes campanyes.

La documentació de les façanes de carrer, ens han permès establir alhora els límits interns d’un habitatge, del qual ens trobem tot just a l’inici de l’excavació de la seva estratigrafia i delimitació dels murs i àmbits interns.

Finalment, tal i com ja havia succeït a la campanya 2020, hem pogut confirmar com a mitjan del segle I dC, durant la construcció de la 2a fase de les termes, les estructures foren arrasades, anivellant-se el terreny per mitjà de l’abocament i compactació de terres.

Sens dubte, ha estat una campanya intensa i amb resultats molt positius, que a la vegada, obren nous interrogants que caldrà respondre els propers anys.

Aquestes setmanes hem estat rentant el sediment del pou de les Termes de Guissona, que nosaltres anomenem pou 4. El Patxi us ha explicat com ha estat l’experiència d’estar  excavant dintre del pou, traient amb molta cura les restes que anaven apareixent, perquè als pous sempre surten coses, i sobretot restes que són difícils que apareguin en altres indrets del jaciment; les condicions excepcionals d’humitat i temperatura constant han fet que s’hagin pogut preservar restes orgàniques durant més de dos mil anys: objectes de fusta, branques dels arbres propers que hi devien créixer al jardí de les termes, llavors, pinyols de fruits com préssecs, prunes o raïm. També poden aparèixer objectes sencers fets en ceràmica o en metall, bé perquè els hi van caure accidentalment, o bé perquè els van llençar intencionadament, encara que no sabem exactament per quin motiu. Aquestes peces s’hauran de restaurar, com també els objectes de fusta recuperats s’hauran de tractar per assegurar la seva conservació.

Per recuperar i que no es perdin les restes materials més petites és necessari rentar tot el sediment de terra fangosa i argiles que el Patxi amb l’ajuda del Marc va extraient del pou. És una feina feixuga i laboriosa en que s’ha de passar per garbells de diferent mides tot el sediment que es va netejant fent servir aigua a pressió, de manera que el fang va marxant i en cada un dels garbells només hi va quedant els material orgànics i la fauna dels petits animals que van caure accidentalment al pou; de totes maneres a Guissona s’agraeix poder treballar amb aigua sobretot quan la calor estreny fort, tots els estudiants han xalat fent servir la mànega d’aigua quan els hi ha tocat rentar sediment. És molt emocionant veure com marxa el fang i es poden ja veure a simple vista algunes d’aquestes restes de fruits i de llavors  i intentar identificar-les. Una vegada net, s’ha de guardar el sediment de cada un dels garbells en bosses de plàstic amb aigua perquè es pugui conservar,  i ben etiquetades per portar-les al laboratori, on seran estudiades pels especialistes en aquest tipus de restes: els carpòlegs que estudien les restes de llavors, fruit, o els antracòlegs que es dediquen a l’estudi i identificació  de les diferents fustes que han anat sortint.

Ara ja només queda esperar a que els especialistes s’hi puguin posar i ens vagin  descobrint aspectes nous de la vida quotidiana d’una petita ciutat romana com era Iesso.

Corda de seguretat revisada, mosquetó tancat, arnés, casc, botes, equips de protecció individual en ordre. La seguretat és primordial.
Baixem !!

Entre els riures i el soroll dels companys i companyes que excaven al Parc Arqueològic de Guissona, s’imposa el soroll de la grua que ens comença a baixar al pou.

La llum del sol de justícia que crema les terres segarrenques desapareix, i entrem a la penombra del pou.

És una llum esmorteïda, tot i que sembli mentida, a dins del pou sempre hi ha claror, i no és necessària cap tipus de llum artificial.
El grinyol de la corda metàl·lica de la grua, es barreja amb el soroll de la bomba que està acabant de buidar l’aigua del pou.
Quan els meus peus toquen terra, el company Marc, sempre atent, para la grua i retira la bomba d’aigua.

Comencem a excavar.
Extreure el llot del pou, és una feina complicada. Si hi enfonses el pic, el llot fa el buit, i per molt que intentis aixecar-lo es queda enfonsat. Has d’anar fent petits forats i extreure poc a poc les parts del sediment. A mès, estem a uns nivells que ja comencen a aparèixer les primeres fustes, branques, llavors i altres elements de matèria orgànica, que ens obliga a extreure la terra amb molt de compte.
L’experiència ès increïble. Sol a dins del pou, et sents com a les entranyes de la terra. El soroll del degoteig constant de les gotes d’aigua, amplificat per la forma tubular del pou, et fa sentir una extranya sensació de calma i tranquilitat. Em sento afortunat i agraït de poder estar, una vegada mès, aquí i ara.

Esta ha sido una experiencia nueva. Cuando vi que tenía la oportunidad de excavar en Cataluña no dudé en aceptar. Nunca imaginaría que sería la única persona que no fuera catalana, aunque no me quejo, casi he aprendido un idioma en dos semanas. En esta excavación he aprendido a distinguir las cerámicas propias del sitio, y los estratos -que varían entre una amplia gama de marrones- además de que es la primera vez que he trabajado en una criba con agua, y no podemos negarlo, cada yacimiento arqueológico es único.

Estas dos semanas han acabado siendo muy interesantes en el Cardo, mi sector, aunque las termas tampoco se quedan cortas con su pozo. Pese al frío mañanero y el calor, mis compañeros han podido rebajar los estratos, mientras que yo, con la compañía de un par de estudiantes de Bachillerato, nos hemos encargado de encontrar la zanja de cimentación del muro que linda con una construcción contemporánea. A diferencia de varios de mis compañeros, esta no es ni mi primera ni mi segunda excavación. Tampoco soy catalana, y para más inri, acabo de graduarme en Historia, pero he tenido la oportunidad de participar con anterioridad en otras campañas arqueológicas, experiencias que me han dado los conocimientos necesarios para aportar mi granito de arena en este proyecto tan interesante desde mi punto de vista, pues es la primera vez que excavo en un yacimiento integrado no solo en el recinto de su propio museo, sino en el propio núcleo urbano de la ciudad de Guissona.

Y es que estas dos semanas se me han quedado cortas. He conocido a gente nueva maravillosa, he conseguido entender un idioma precioso con el que quizás de otra forma no hubiera entrado en contacto de una forma tan marcada, y he aprendido a enseñar lo que sé de arqueología, aunque sea lo básico, a quienes todavía no habían entrado en el mundo de la Arqueología. Espero haberles contagiado mis ganas de volver a la ciudad romana de Iesso.

L’arqueologia no és un treball fàcil, però a mesura que vas trobant trossos de ceràmica, ossets i fitxes de jocs, et vas motivant molt més, jo per exemple mai havia agafat un pic i encara menys havia trobat coses de fa més de mil anys d’antiguitat, és a dir que tot això és nou per a mi.

Jo diria que aquesta oportunitat que he tingut ha estat un privilegi, he estat amb un gran equip que m’han ajudat moltíssim, ja que per exemple no sabia que hi havia més d’un tipus de ceràmica, però gràcies a ells he après moltíssim, així que estic molt agraït d’aquesta oportunitat i sense dubtes mai l’oblidaré.