Deixem els tòpics i mirem en verd

Deixem els tòpics i mirem en verd

NOTÍCIES

Deixem els tòpics i mirem en verd

David Castellana

7 de gener de 2021

La revisió de l’any 2020 ens pot resultar feixuga en molts sentits… pèrdues, expectatives frustrades, isolament… Però, sense oblidar tota la resta, ens ha deixat clar un missatge: és moment de prendre una consciència ecològica real.

Just arranquem un nou any. Com sempre és moment de fer balanç. Toca valorar els aspectes positius i els negatius de l’any que se’n va per preparar aquell que arriba. Fins aquí res de nou. Per fi despunta el següent exercici: l’esperat 2021. Esperat 2021, perquè el passat any 2020 ha estat complicat, més encara, ha estat fumut. Un cop més, un clixé. Aquestes paraules ressonen en tots els mitjans i en les nostres ments. Cadascú amb les seves circumstàncies, però tothom l’hem viscut. Tothom l’hem patit. Malgrat tot, cal ser positiu i llegir el 2020 amb clau d’aprenentatge i buscar aquelles coses positives que ens ha llegat. De nou un altre tòpic, un tòpic nou però al capdavall un tòpic, perquè aquesta idea s’ha repetit arreu com un mantra. I en aquest cas és nou perquè el que es va viure durant el passat 2020 va ser inaudit. La memòria popular no recorda cap fet similar en les generacions que ens han precedit, i mai s’havia viscut una situació d’aquest tipus i amb aquesta escala, amb el nivell d’informació i globalització actuals…

L’any 2020 ens ha llegat molt més que mascaretes, gel hidroalcohòlic, distanciament i teletreball. I en aquest cas, parlar d’herència és totalment lícit, perquè tal com vam acabar l’any, seguirem durant força mesos, sinó és que s’allarga fins a les portes del 2022. Així doncs, toca resignar-nos i convertir l’esgotament acumulat en un entrenament pel que ens espera. Com a mínim, ara no ens agafarà per sorpresa. Escaparem del que seria prescriptiu i deixarem el balanç de l’any precedent per centrar-nos en aquest aprenentatge. Les dades, les xifres i la valoració global del passat 2020 arribaran més endavant. La principal conclusió a la que podem arribar és que a través d’una malaltia ens ha arribat una cura d’humilitat. La naturalesa ens ha fet evident que el sistema humà basat en l’hegemonia sobre el nostre planeta no és sinó aparent. Davant d’aquesta lliçó, des de la nostra petita parcel·la, només ens podem plantejar que fem i que hem de fer nosaltres com a museu.

L’ésser humà forma part d’una globalitat que supera la visió antropocèntrica i que, per tant, està per damunt dels plantejaments capitalistes d’economia, política i geografia. Forma part d’un sistema general. És a dir la humanitat no està o no ha d’estar en equilibri amb la naturalesa, sinó que directament forma part d’un sistema natural amb la mateixa importància que qualsevol altre esser viu. L’equilibri natural s’ha convertit en una harmonia precaritzada per una acció humana desfermada i arrogant sobre la resta. De manera què podem considerar el passat 2020 com el resultat de la supèrbia humana. Consum desfermat, pressió extrema sobre els ecosistemes, explotació dels recursos i un llarg etcètera. És cert que aquests discursos no ens venen de nou, però per primera vegada els seus efectes s’han fet clarament evidents per la població.

Més enllà de discursos moralistes, en el fons, tots plegats desitgem arribar a la normalitat, a la normalitat pre-pandèmia, no a la nova normalitat que se’ns prometia a l’estiu. El cert, però, és que potser no hi hem de tornar a l’antiga normalitat. Ara mateix, estem vivint tot allò a que ens ha conduit una forma de vida forjada poc a poc al llarg dels mil·lennis i accentuada durant el passat segle. Per tant, ens toca assumir que allò viscut s’ha acabat i ara ens cal adaptar les nostres formes de vida en pro d’assolir de un nou equilibri. Podem pensar que això es tracta d’un canvi a gran escala i que, per tant, nosaltres com a individus o institucions locals poc hi tenim a fer. Just al contrari, en el moment present tota actuació és necessària i cal impregnar tota acció d’una consciència ecològica. Des dels petits gests quotidians a aquelles accions excepcionals (comprar, consumir, viatjar…), en realitat, tot compta.

“(…)volem convertir el Museu en un motor de progrés social, i per què no, també de progrés ecològic.”

Al llarg dels últims anys la cerca de la sostenibilitat i el respecte a la naturalesa han esdevingut un dels objectius estratègics del museu de Guissona. Fins ara i amb aquesta finalitat, les accions que s’han dut a terme són tímides però han de ser enteses com un punt de partida. L’emergència climàtica i natural se’ns ha manifestat clarament durant la passada anualitat de manera que qualsevol millora en aquesta direcció resulta necessària. En el nostre cas, considerem aquest posicionament com un factor clau si efectivament volem convertir el Museu en un motor de progrés social, i per què no, també de progrés ecològic. En el nostre cas, la cerca de la sostenibilitat és trobar l’equilibri entre la investigació arqueològica, la gestió patrimonial i el respecte a la naturalesa. Val a dir, que molt habitualment aquest equilibri resulta complex i que, per ara, no en tenim una fórmula màgica. A Guissona, especialment, aquesta ponderació resulta difícil. La major part de béns immobles descoberts campanya rere campanya estan construïts amb la pedra pròpia de la zona, un material molt porós i sensible al desgast. El parc arqueològic es troba al sector sud de la vila, un espai on afloren les aigües freàtiques que caracteritzen el “Doll de la Segarra”. Finalment, el clima de la zona és tradicionalment extrem, amb estius secs i calorosos i hiverns freds i emboirats. Aquest seguit de condicionants dificulten encara més les coses.

Durant els mesos d’hivern, en les zones d’ombradiu i encarades al nord, les colònies biològiques cobreixen els vestigis de l’antiga ciutat. En aquests casos, la vulnerabilitat dels suports, que es veuen afectats per les molses, ens han obligat a aplicar biocides contravenint qualsevol principi d’ecologisme. Així doncs, per necessitat, ens hem vist obligats a posar per davant les restes patrimonials per tal d’aturar o revertir el seu deteriorament. Igualment resulta complexa la gestió de les aigües subterrànies. La situació d’humitat constant en alguns sectors o fins i tot la seva inundació durant llargues temporades suposa un entrebanc per a la seva conservació. Actualment estem a les portes d’iniciar un estudi hidrològic de l’espai per conèixer el funcionament de l’aqüífer de Guissona en aquest sector i així trobar un sistema eficaç per gestionar les aigües en els períodes més humits. Com veurem més endavant, aquesta voluntat de trobar una forma de gestió eficaç de l’aigua per evitar el deteriorament dels béns arqueològics no ha de suposar, en cap cas, l’eliminació d’aquest element indispensable per a la vida del parc arqueològic.

Les accions amb una vocació més clarament ecologista i que podríem qualificar com a germinals es basen en la gestió dels espais no excavats. Actualment el parc arqueològic compta amb una superfície total de 17.391 metres quadrats. D’aquests, 1.150 es corresponen a l’espai d’aparcament i 4.473 als espais excavats o en procés d’excavació. La resta, 11.768 metres quadrats, és l’espai destinat a la circulació dins el recinte, als espais pendents d’excavació i un sector fora de la muralla de la ciutat antiga presumptament lliure de restes arqueològiques. En aquests indrets hem optat per implantar un sistema de jardineria sostenible que suposa cedir controladament l’espai a la naturalesa.

En el context actual no tindria sentit crear un sistema de rec i plantar-hi gespa o altres plantes a les que estem habituats i habituades en massa parcs i jardins. Hem optat per deixar-hi créixer la flora autòctona potenciant els espècies locals amb floracions més espectaculars a través d’un procés de selecció lent i de renunciar a l’ús sistemàtic dels pesticides. Per una banda, aquest nou sistema ha de convertir l’espai arqueològic en un jardí natural on es posi en valor la bellesa de la flora autòctona i el seu cicle de vida. Així doncs, renunciem conscientment als espais sempre verds en pro de les plantes pròpies i adaptades al nostre clima. Per altra banda, aquest plantejament ha de convertir el recinte en un lloc propici per les espècies animals pròpies del nostre entorn, en són exemple els corriols que durant aquesta primavera van fer el seu niu en ple cardo màxim. Encara de forma inicial la nostra voluntat “verda” es manifestarà durant el proper 2021 amb la plantada en punts concrets d’algunes espècies vegetals que tenim constància de que creixien a l’entorn de la ciutat de Iesso. Algunes d’elles, les coneixem a través de les fonts, ja que, per exemple, eren habituals a la cuina romana, d’altres en tenim constància gràcies als estudis carpològics (restes de fruits), palinològics (pòl·lens) i antracològics (carbons) realitzats durant l’excavació de diversos pous de la ciutat. Aquestes plantacions, principalment de plantes i arbusts, i eventualment arbres en testos mòbils no només serviran per contribuir a pintar de verd el recinte, sinó que també prendran un sentit didàctic en esdevenir un mitjà per conèixer la flora autòctona de la nostra terra, així com la pràctica agrícola des de l’antiguitat.

Amb una perspectiva de futur, des del Museu de Guissona estem definint els passos que ha de seguir la institució. Entre les diverses necessitats que cal afrontar en els propers anys, una de les prioritats és el desenvolupament d’una segona fase de museïtzació del recinte. Aquesta actuació no ha de tenir només un caire museístic centrat en fer comprensibles els vestigis sinó que ha de contemplar l’accessibilitat i també una visió paisatgística. En aquesta fase més global d’enjardinament, amb el mateix concepte de reivindicació del propi entorn, és on ha de tenir un lloc l’aigua. En el moment en què es doni l’ordenació definitiva de l’espai caldrà contemplar la creació d’una bassa naturalitzada com a reflex de l’aigua que va portar els romans a les nostres contrades i que flueix constantment per sota els nostres peus. La presència d’un embassament més o menys gran permetria desenvolupar discursos sobre aquest recurs i a la vegada serà, per sobre de tot, una font de vida per a la flora i la fauna en el nostre espai arqueològic.

A banda de racionalitzar el consum i les compres aquestes són algunes de les accions que ens marquem dins l’agenda del Museu. Caldrà, també, prendre mesures a nivell d’eficiència energètica i en general virar de manera verda la forma de concebre la institució en tots els aspectes funcionals. Només així, l’experiència viscuda durant l’any 2020 tindrà un sentit. I ara, per finalitzar aquesta intervenció, reprendrem els tòpics i acabarem amb una felicitació i alguns desitjos per als nostres lectors i lectores.

Bon any nou 2021, molta salut i natura!

Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.

Saturnals a Iesso, Nadal a Guissona

Saturnals a Iesso, Nadal a Guissona

NOTÍCIES

Saturnals a Iesso, Nadal a Guissona

Blanca Izquierdo

19 de desembre de 2020

Pessebres, arbres, tions , caganers,  llums i color. Galets, canelons, neules, torrons  i raïm. El verset i les nadales. La grossa, la missa del gall, l’Home dels Nassos i la Cavalcada. Amb aquests referents identifiquem clarament les festes nadalenques.

Ara que ens apropem al Nadal i jo estic pensant en aquestes festes … he decidit compartir-ne algunes curiositats. El Nadal, com moltes altres coses, ja existia en l’època dels romana, hi havia unes festes que semblen una còpia a les que tenim ara, o bé, les festes que tenim ara són una còpia de les seves. Aquesta celebració rebia el nom de Saturnals. Era la festivitat en honor al déu de l’agricultura, de les arts i de la vida civilitzada: Saturn. Aquesta celebració es va iniciar de manera oficial a Roma a partir del segle V aC. En un inici, la festa de Saturnàlia se celebrava el 17 de desembre, molt a prop del solstici d’hivern. Es tractava d’una celebració d’origen rústic lligada a la finalització de les tasques agrícoles. Amb el temps les festes es van anar allargant fins al 25 de desembre. La celebració començava tallant una cinta de llana que lligava simbòlicament els peus d’una imatge del seu Saturn per tal que no abandones la ciutat durant la resta de l’any. Tot seguit es feia un sacrifici en el temple de Saturn del fòrum i s’acabava la celebració amb un gran banquet obert a tothom.

Durant la celebració d’aquestes festes, la vida pública a la ciutat es paralitzava, els comerços tancaven i estava prohibit fer negocis, les escoles feien festa, els tribunals no funcionaven, s’atorgava temporalment la llibertat als presos, se suspenien les execucions i, fins i tot, s’aturava l’activitat en el front de batalla. Eren dies de festa i celebracions per a tothom, es feien grans àpats, la gent menjava en família i vestia els seus millors vestits, es celebraven lluites de gladiadors, estava permès apostar en públic i fins i tot s’organitzava una loteria on hi podia participar tothom.

La tradició de l’arbre de nadal
Amb l’arribada de les Festes a les places, a les cases o als jardins tornen els arbres decorats amb boletes de colors i garlandes. Aquesta tradició també podria tenir referents antics, quan la naturalesa era l’eix central del dia a dia de l’ésser humà. Durant aquestes celebracions la població adornava, com ho fem nosaltres, plantes i arbres que creixien en els seus horts i jardins.  El que avui són boles de plàstic de mil colors, en l’antiguitat eren flocs de cotó. Una manera de d’avançar que, després dels dies “foscos” i “més curts ” de l’any, com són els hivernals, arribarien jornades “mes lluminoses”. Era una manera de fer homenatge a la llum que dóna vida a la naturalesa i que protagonitza la primavera i l’estiu. De fet, les saturnàlies eren les celebracions del Sol invecte. Les boles de cotó o llana simbolitzaven la bondat i els fruits del camp venidors. A més, durant aquestes dates també es feien decoracions vegetals, per exemple les entrades de les cases s’ornaven amb branques de llorer, sempre verd, per a atreure l’èxit en la vida

Rifa de nadal en el món romà?
És el que estàs pensant. També loteria? És que hi ha alguna cosa que no fessin els romans abans que nosaltres? Doncs efectivament, a l’antiga Roma la loteria ja existia. Com en l’actualitat, era un popular joc d’atzar en què qualsevol podia aconseguir grans premis si la deessa Fortuna es posava de la seva part. No deixa de ser curiós, encara que merament anecdòtic, que la loteria de Nadal actual coincideixi en la seva data amb els sortejos més importants que es realitzaven a l’antiga Roma.

La imatge que ens ha arribat de Roma, és la del luxe i de l’excés. Aquesta visió, més o menys construïda per la tradició, prenia especial significació en relació a la família imperial. En els palaus de l’emperador, les petites rifes que es celebraven a totes les llars es convertien en grans sortejos, i els premis podien arribar a ser incommensurables.
A l’emperador August, amant de les saturnàlies, li encantava fer grans sortejos. En els seus banquets festius solia repartir als comensals bitllets de loteria que podien estar premiats amb grans sumes de diners, teles exòtiques i fins i tot or pur o com veurem més endavant amb alguna broma de més o menys mal gust. Altres emperadors com Neró van arribar a repartir entre la població fins a mil bitllets de loteria en ocasions especials. Alguns fins i tot van inventar nous formats per a donar més emoció als sortejos.
En la propera ocasió que compris una butlleta per la rifa, recorda que els romans i romanes ja ho van fer abans que nosaltres …

De l’espòrtula a l’stranae – de la cistella a la paga extra

S’acosten també les cistelles nadalenques! , alegria per a qui les rep i satisfacció per a qui les ofereix. Un cop més, aquesta bonica tradició nadalenca es fonamenta en un costum d’època antiga.

L’espòrtula, originàriament era una cistella de vímet per a portar aliments, però amb el temps, aquest terme va passar a identificar als regals, donacions o recompenses que els treballadors rebien del seu patró. Era una recompensa i consegüentment no tots els treballadors gaudien de la mateixa espòrtula, no tots tenien aquesta consideració.

Generalment aquestes cistelles estaven carregades d’aliments i fruits de la naturalesa com dàtils, figues seques, nous i mel, aliments carregats de valor simbòlic per propiciar un any nou pròsper i feliç. Els dàtils simbolitzaven el prestigi i la riquesa, les figues l’amor i la mel la salut . També anaven  decorades amb les emblemàtiques fulles d’olivera i de llorer. Aquesta costum es pot relacionar amb les actuals estrenes o aguinaldo.

Amb el pas del temps, l’espòrtula es va traduir en diners. Aquesta aportació econòmica es coneixia en l’època romana com stranae. A aquest lliurament monetari també es denominava cent quadrants, la moneda de l’època. Avui en dia, podríem equiparar aquesta pràctica amb la paga extraordinària.

La fava

En els convits de les  Saturnals se servia com a postres un dolç de mel i fruits secs que tenia una fava amagada. Qui la trobava, esdevenia el príncep i rebia el nom de princeps saturnalicius, és a dir, el “primer de la saturnàlia”. Qui rebia aquest títol, rebia una corona de llorer o d’heura i tenia l’oportunitat de donar ordres burlesques a tothom, i la resta les havien d’obeir. Aquest rol, generalment estava reservat per als petits de la casa o per a les classes més desafavorides com ara els esclaus domèstics. La fava era un element simbòlic propi de l’hivern i de la llavors enterrades abans de germinar. Aquesta tradició de la fava la podríem assimilar, també, amb la costum d’amagar aquest mateix llegum al Tortell de Reis. En l’actualitat, però, a qui li toca la fava li toca pagar, i només qui troba la figureta del rei té el dret de ser coronat.

Mercats ambulants de nadal; compres i rebaixes

En les saturnàlies era tradició que els familiars i amics pròxims es fessin regals els uns als altres, com nosaltres fem per Nadal. Durant aquestes dates les ciutat s’omplien de mercats ambulants de saturnàlies. En aquestes fires s’hi podien comprar petits regals i detalls, al més pur estil dels tradicionals mercats de Nadal de moltes ciutats actuals. En el camp de Mart, cada any es muntava la fira sigillata, el mercat més famós de la saturnàlia. S’hi podien comprar articles de broma i regalets diversos, però els objectes més populars eren unes figuretes d’argila conegudes com a sigillaria. Artesans, grangers i comerciants arribaven a la ciutat abans muntaven les seves parades als carrers assenyalats. Segons recorden molts autors romans, durant la saturnàlia es comprava impulsivament i de forma continuada. Com veieu el consumisme desfermat no és una exclusiva actual, tampoc.

Quan les festes estaven a punt d’acabar els venedors eren més proclius a abaixar els preus per a garantir-se la venda i no haver de carregar de tornada amb tot el que no han aconseguit vendre. Com el que no vol la cosa estaven inventant les rebaixes de gener.

Regalets i bromes

L’últim dia de les Saturnals es dedicava especialment als nens tal i com passa amb la festa de Nadal i la celebració de la Cavalcada de Reis Mags. Aquest dia tenia el nom de fliginaria per les figuretes de cera i terracota que es regalaven als més petits conegudes, també, com a sigillaria. Els seus pares, els seus avis o les seves nodrisses els regalaven figuretes de cera, que després cremaven en els lararis en honor a Saturn, com feien els adults. Altres eren de terracota, podien representar a dones adultes, ocells o animals i que en alguns casos eren xiulets que funcionaven amb aigua.

Aquestes figuretes van esdevenir un símbol de la infància, de la puresa o fins i tot de la virginitat. Així doncs, s’han trobat aquestes terracotes en sepultures de noies joves que no havien arribat al matrimoni.

Durant aquestes dates, als infants també se’ls regalaven nous. Aquests fruits secs eren utilitzats habitualment en diversos jocs de punteria i habilitat. Eren tant populars que el traspàs de l’adolescència a l’edat adulta es denominava relinque nuces, és a dir, abandonar les nous. També rebien regals com anells, segells, taules d’escriptura… Molts d’aquests regals anaven acompanyats de poemes.

Durant les saturnàlies, les bromes també eren habituals, com actualment per Sants innocents. Així doncs, es podien obsequiar objectes inversemblants com ara pinces, esponges, teles velles i estripades o mantells de pèl de cabra acompanyats de notes humorístiques o provocadores.

L’u de gener, la festa de Janus
La revetlla de Cap d’any era una festa sagrada a l’antiga Roma. El mes de gener estava consagrat al déu Janus, el déu de les dues cares. En les representacions aquesta divinitat presentava dos rostres, un mirant endarrere i l’altre endavant, és a dir, al passat i al futur. Solia representar-se amb una cara de vell i una altra de jove, com a evocació al mateix temps que ha passat i al mateix temps que ve. Per aquest motiu era rellevant establir metes per l’any venidor i tot fent balanç del cicle que s’acabava.
Com és habitual en el món romà, la celebració de l’arribada de cada nou any anava lligada a un seguit de supersticions, litúrgies i rogatives. Es banyaven i realitzaven tot tipus de purificacions i es dedicaven a netejar a fons les seves cases, fins i tot canviaven els mobles vells en la mesura de les possibilitats. I sinó, en qualsevol cas, intentaven netejar la seva consciència. Totes aquestes pràctiques o costums, alguns encara vigents, servien i serveixen per eliminar les càrregues acumulades i començar el nou any amb energies renovades.

Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.

De que parlen els museus? De mi, de tu i de tots. – Nit dels Museus 2020.

De que parlen els museus? De mi, de tu i de tots. – Nit dels Museus 2020.

NOTÍCIES

De que parlen els museus? De mi, de tu i de tots. – Nit dels Museus 2020.

David Castellana

20 d’octubre de 2020

 

Un museu és el custodi de la memòria d’un poble. Conserva el record en el sentit més ampli, però també en el més concret. Aquestes institucions guarden béns que testimonien l’evolució d’un país, d’una nació o d’una població però també, i sobretot, conserva elements que ens parlen de persones com nosaltres. Així doncs mentre guarda béns que ens parlen de la població passada es dirigeix a nosaltres, com a hereus directes del llegat, i en definitiva parla també de nosaltres.

Un museu és una institució de servei, un equipament obert a la societat i per a la societat. Un oasi saludable, de calma i reflexió o d’excitació continguda. Una organització de contacte amb un mateix, amb el passat, amb el present i el futur. Una oportunitat per al gaudi, l’aprenentatge i la diversió en el confort. Un lloc còmode i saludable, pensat per a les persones i que parla de persones, de persones que van viure, que viuen o que viuran. Un espai a contracorrent que parla de vida quan a tot arreu es parla de malaltia i de mort. La casa de les muses sobreviu amb resiliència i aixopluga la cultura mentre dura el xàfec.

Per aquest motiu, en aquests moments de grans incerteses, d’avenços lleus i grans frenades, hem de fer allò que ens pertoca com a institució. Cal fer allò que ens agrada i que en definitiva és la nostra feina. Ens toca tractar amb l’herència comuna per conservar-la, estudiar-la i sobretot difondre-la. Difondre-la a través de tots els mitjans al nostre abast. En aquest context ni les xarxes, ni els mitjans més convencionals no representen la sortida sinó que tot depèn de la creativitat, de la il·lusió i l’entusiasme. Aquests elements es fan evidents en la comunicació diària i en l’acció cultural per definir el ser i l’estar del Museu. El nostre objectiu és plantejar opcions que ens aboquin al diàleg en un moment en què el context general ens està obligant cada dia més a l’isolament. Amb aquesta filosofia ens aproximem a la Nit dels Museus.

La Nit dels Museus és una celebració promoguda pel Consell d’Europa amb més de 10 anys de recorregut i que va estretament vinculada al Dia Internacional dels Museus. La festa Major d’aquestes organitzacions, enguany, com moltes coses més, va quedar parcialment ajornada en favor d’una versió diluïda i telemàtica. En aquest context i per iniciativa dels Museus de Girona es va proposar celebrar la nit dels museus el dia 14 de novembre en forma de cap de setmana. Des de la nostra institució concebem el DIM com una oportunitat per celebrar conjuntament el Museu de Guissona, pel que és i pel que pot ser. Durant una jornada, més que mai, la institució s’obre a la participació activa dels nostres amics, seguidors i visitants per avançar en la implementació d’un nou model d’institució.

El nostre objectiu és plantejar opcions que ens aboquin al diàleg en un moment en què el context general ens està obligant cada dia més a l’isolament.

Aenean imperdiet. Etiam ultricies nisi vel augue. Curabitur ullamcorper ultricies nisi. Nam eget dui. Etiam rhoncus. Maecenas tempus, tellus eget condimentum rhoncus, sem quam semper libero, sit amet adipiscing sem neque sed ipsum. Nam quam nunc, blandit vel, luctus pulvinar, hendrerit id, lorem. Maecenas nec odio et ante tincidunt tempus. Donec vitae sapien ut libero venenatis faucibus. Nullam quis ante. Etiam sit amet orci eget eros faucibus tincidunt. Duis leo. Sed fringilla mauris sit amet nibh.

Amb esperit creatiu i amb la mateixa voluntat de crear o evidenciar els vincles amb la població encarem la celebració d’enguany. Malgrat les il·lusions, no perdem la perspectiva de la situació actual i per tant, no pretenem una celebració multitudinària. Així doncs, deixarem les celebracions massives per més endavant, de ben segur que en tindrem mil i una oportunitats. Malgrat tot, un cop més, volem escoltar-vos i que sigueu els protagonistes del museu junt amb el llegat de la institució, que a fi de comptes és vostre. En aquest sentit us invitem a fer un recorregut per repensar el museu i tot allò que s’hi conserva.

Segons la visió més tradicional i anacrònica, un museu és un aparador d’objectes antics. Un espai elitista i ensopit que conserva uns determinats elements seguint un codi accessible només a una part concreta i reduïda de la població. Per sort, aquesta idea sobre els museus és obsoleta i aquesta aura que encara pesa sobre les institucions es va diluint. Poc a poc es van trencant els vells estigmes i prejudicis. Malgrat tot, en moltes ocasions els museus encara no són vistos com un actiu per la població local, sinó que lluny d’un espai cívic són percebuts com a recursos turístics, per a escolars o per a jubilats. S’obliden massa sovint, doncs, la seva capacitat per analitzar el present a través de la distància que ofereix la comprensió del passat, el paper que juguen en relació al llegat col·lectiu i la creació d’identitat d’un poble (fins tot en la creació “d’orgull de poble”) i, també, les contribucions que pot oferir com a espai social. Dins d’aquest procés per situar de nou els museus en l’imaginari de la població us convidem a superar la idea d’aquestes institucions com a magatzems de rampoines i pedallassos. Us convidem a superar la materialitat dels béns en exposició. Un museu no és un contenidor d’objectes és un contenidor d’històries.

El Museu de Guissona és un museu de jaciment, centrat en exposar objectes de l’antiguitat representatius de la ciutat romana de Iesso, origen de la nostra Guissona. Segons una visió convencional, aquests elements il·lustren el passat de la vila i son representatius de la implantació de la cultura romana a les nostres contrades amb la fundació d’una ciutat i al seva evolució. Els béns ens parlen de cronologies, d’evolució material, cultural i tècnica. Si mirem els mateixos objectes amb  uns altres ulls, ens parlaran de coses molt diferents. Potser amb una mirada més atenta, o simplement, més creativa, més sensible o, fi de comptes, més humana, les lectures transcendiran el valor material, l’estat de conservació i fins i tot el temps transcorregut.

La punta d’arada romana no només evidencia les tècniques de cultiu emprades en aquell moment, no només posa de manifest les possibilitats agrícoles seculars del nostre territori sinó que ens parla d’aquell home, esclau o lliure, que suava la terra per treure’n rendiment, tal com feien els nostres avis i com fan ara tants veïns de la vila. Els pesos de teler deixaran de ser una curiositat sobre les formes de teixir i els rols de gènere a l’antiguitat per parlar-nos d’aquella dóna que vivia constreta en els límits de la pròpia llar i que gaudia d’una llibertat dubtosa sota la tutela del marit mentre somniava en altres opcions de vida per a la seva filla. L’stilus d’os ens farà pensar en la perícia de l’artesà que sabia escollir, desbastar i polir els ossos fins a donar-los un aspecte fi i brillant en la rebotiga, als baixos de casa, per poder-los vendre junt amb agulles, botons i aplics, en la tabernae situada a la part frontal de la llar, de cara al cardo màxim. La mateixa peça ens farà pensar en la lliberta que havia après a llegir i a escriure i que havia gastat els millors anys de la seva vida per estalviar i comprar la seva llibertat per poder tenir, com a mínim, una vellesa digna, com a dona lliure… Cada objecte és molt més que un testimoni històric, és un testimoni de vida. Un testimoni que ens pot portar a desenvolupar un exercici d’imaginació gairebé literari per reconstruir la història dels seus usuaris.

Aquesta percepció ens ha portat a dissenyar la nit dels Museus d’enguany. Serà una celebració que courem a foc lent, entre tots plegats i que constarà de diverses parts. A partir d’avui i fins la data assenyalada donarem un gir per donar ànima als béns dels Museu. Us convidem a escollir un objecte de la col·lecció per fabular els secrets que amaga en el primer concurs de micro-relats: “Iesso ciutat d’històries”. Plantegem un certamen literari digital a través de les xarxes socials que comptarà amb diversos premis. Per altra banda, si els objectes exposats al museu, al museu de tots, ens parlen sobre els habitants de l’antiga ciutat, bé poden parlar de nosaltres mateixos i mateixes, oi? Us convidem a cedir-nos temporalment objectes personals que us defineixin, que parlin de vosaltres com les antigalles parlen dels antics. Els vostres objectes quotidians o petits tresors seran exposats temporalment junt amb  béns amb 2000 anys de recorregut, que, com els vostres, amaguen la història d’una vida.

Aquest seguit de propostes les anirem desenvolupant i difonent a través de les xarxes del Museu, fins arribar a la pròpia Nit dels Museus, és a dir, el 14 de novembre. Aquest dia es donarà l’eclosió de tot plegat. L’exposició permanent s’obrirà a noves perspectives i lectures. S’hi recolliran les possibles aventures viscudes pels objectes que integren el fons del Museu i incorporarem les peces cedides pels nostres seguidors i amics amb les històries que amaguen. A més, si un museu és un contenidor d’històries i són les històries les que han servit de guia per bastir la Nit del Museus d’enguany, no podíem finalitzar la jornada sinó amb més històries. Les activitats de la Nit dels Museus acabaran amb una convidada estrella vinguda des de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu. L’Esperanceta de la casa Gassia, un personatge tan estimat i popular com controvertit, es saltarà totes les fronteres de temps i espai entre els romans i nosaltres amb el seu Cabaret Pagès.

Per acabar, sense perdre mai la il·lusió, us convidem a celebrar amb nosaltres la Nit dels Museus d’aquest peculiar 2020. La vostra participació i implicació és indispensable per a construir la jornada i, en definitiva, per construir el museu de tots, el museu de Guissona.

Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.

Els jocs oblidats o desapareguts

Els jocs oblidats o desapareguts

NOTÍCIES

Els jocs oblidats o desapareguts

Blanca

10 de setembre de 2020

Avui us proposem un petit viatge al passat, una mirada cap endarrere recordant aquells jocs infantils amb els quals van créixer els que avui són avis i àvies. Et ve de gust recórrer aquest camí amb nosaltres?

El passat 17 de gener inauguràvem l’exposició “jocs i joguines a l’antiguitat”. Aquesta exposició comptava amb 214 peces originals de museus d’arreu de Catalunya i 40 rèpliques, que il·lustraven 9 àmbits: Jocs d’infantesa; juguem a ser grans; jocs en grup; jocs de destresa; jocs de punteria, nous i bales; jocs a l’aire lliure, la pilota; jocs d’atzar, tabes i daus i jocs de tauler.

Si fem un repàs ràpid pel joc a l’antiguitat es podria dir que les primeres joguines documentades daten de les primeres grans civilitzacions de Mesopotàmia i Egipte. Cap al 4000 aC hi van aparèixer els primers jocs d’estratègia en taulers. A la Grècia clàssica, el joc servia per contribuir al desenvolupament físic, fomentar la capacitat estratègica, desenvolupar l’esperit creatiu i competitiu, però també per fomentar els rols i aprendre lúdicament. Durant l’època romana, tot i que es manté la percepció grega, el joc també té un paper alliberador. L’element lúdic i la diversió són els objectius més importants, essent-ne els daus el màxim exponent. En l’Edat Mitjana es conservaran bona part dels jocs romans i, de la mà del món islàmic de la cultura andalusí, ens arribaran jocs de taula i d’estratègia com els escacs i les dames.

L’exposició havia de ser visible fins al 15 d’abril. Durant els tres mesos d’estada a Guissona, teníem previstos diversos tallers per complementaris. Amb molta il·lusió es preparava una trobada amb jubilats i jubilades de Guissona perquè expliquessin a les criatures actuals com es jugava fa seixanta anys. I com molts dels jocs dels romans encara eren usuals durant la seva època infantil. Jocs com la baldufa, les bales, les bitlles, el cavall fort, el cèrcol o rutlla, estirar la corda, el soldat plantat, saltar a la corda, les tabes…, Jocs de sempre que avui molts no recordem. Però aquesta trobada no es va fer a causa del confinament.

Recordo que un veí un dia m’explicava que a diferència d’ara, no tenien televisió, ni “Playstation “, ni ordinadors, ni res del que avui distreu als infants. Però una cosa sí que els igualava: les ganes de jugar. Comentava que avui, la majoria de jocs són individuals. Agafes una maquineta, i au!, a prémer botons. I això ho pots fer assegut al sofà de casa. Abans si et quedaves a casa no podies fer res, per tant havies de sortir al carrer, on ja t’esperaven els amics per jugar. El fred, la calor o la pluja no eren més que circumstàncies que en cap cas impedien jugar al carrer.

Vaig recordar que a la revista Issauna en la secció “cues de pansa” es va tractar el joc i tirant d’hemeroteca vaig trobar alguns dels jocs de Guissona. Ja l’any 1989, fa trenta-un anys, a la mateixa publicació es parlava de què les activitats extraescolars, la informàtica i les joguines sofisticades evitaven que els infants desenvolupessin la imaginació. Tot això ha fet que pels carrers de Guissona (com els de molts altres llocs) no s’hi vegin nens jugant tan sovint com abans. D’aquesta manera els jocs infantils que han anat practicant les diferents generacions de guissonencs i guissonenques van desapareixent amb el pas del temps. Avui, però, en recordarem alguns.

“Els todos

Per jugar a aquest joc calia col·leccionar uns ossos petits que es treien de les potes del be. Aquests ossos tenen la particularitat que si els tires a terra, segons com cauen, poden aguantar-se drets. Aquest era un joc d’aquells que en deien “de nenes”, car pràcticament tots els jugadors eren femenins. Aquesta era una manera d’anomenar el joc de les tabes.

“Els patacons i cartonets”

En aquests dos jocs desapareguts s’utilitzava el “flendit“, és a dir, una rodona marcada a terra que servia de tauler. En el seu interior s’hi posaven els patacons o cartonets. Els primers per a nens i els altres per les nenes.

Els patacons, inicialment eren parells de naips que es posaven l’un cara l’altre fent una creu, a la que doblegaven els extrems i formaven així un quadrat. Aquests objectes van començar essent monedes de deu cèntims (de coure), les quals picaven amb un martell per tal que s’agafessin més a terra, però per la manca de monedes es van començar a utilitzar talons de sabata.

El joc dels “cartonets” era la versió femenina dels “patacons”. Bàsicament era el mateix joc amb petites modificacions. Les noies, en lloc de posar patacons al “flendit” hi posaven cartonets, els quals no eren més que les dues cares d’una capsa de llumins arrencades de la mateixa i posades l’una contra l’altra amb cola. Tampoc no utilitzaven talons de sabata, sinó que ho feien amb soles senceres de goma.

“Soldat plantat”

Per a jugar a soldat plantat calia força gent i disposar de força espai. Es feien dos equips i s’havia de decidir quin era el que empaitava i quin el que fugia. L’equip dels que empaitava s’havia de posar en renglera davant dels que fugien i havia de corejar el següent: “Soldats plantats, ferro bullent!, qui en té per vendre? I els que s’han d’escapar contesten: jo!”. Aquest ritual es feia tres vegades i començava la “cacera”. Quan els empaitadors n’agafaven un dels altres, aquest restava presoner.

A Guissona hi havia un lloc ideal per practicar aquest joc. La plaça de l’Església; amb els seus tres punts estratègics (escales centrals i rampes laterals), resultava idònia per posar els presoners.

“Les guerres de Capdevila contra la plaça de missa”

En aquest cas no es tracta d’un joc, ni d’una activitat recomanable, però força habitual. Sovint hi havia enfrontaments entre la canalla que vivien en un indret o un altre de la vila. El lloc de la baralla era una plaça o una altra. Generalment les batusses començaven com una broma però en moltes ocasions sorgia una autèntica rivalitat i la cosa degenerava amb pedrades i baralles amb bastons (que simulaven espases).

Aquest és només un petit recorregut a través dels jocs típics de Guissona. N’hi havia molts més, però la llista seria interminable. Malgrat que l’exposició del joc a l’antiguitat ja s’hagi acabat, esperem que algun dia puguem realitzar la trobada amb la població més gran de la vila per conèixer més d’allò que es podria perdre en l’oblit. És ben cert que no té més memòria el més intel·ligent, sinó el que més dies ha viscut.

Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.

El nostre territori de marca

El nostre territori de marca

NOTÍCIES

El nostre territori de marca

Museu de Guissona

6 de juliol de 2020

Fa pocs dies que l’exterior del Museu i el Parc Arqueològic llueixen més bonics perquè estem d’estrena. Les noves banderoles indicatives pengen dels tres pals que ressegueixen el carrer del Tint de Guissona al llarg de tota l’amplitud del jaciment per realçar la presència arqueològica de la ciutat romana de Iesso.

En aquesta ocasió, les imatges i missatges que acompanyen els dos metres i mig de lona, són producte d’un estudi i anàlisis previ que no volem deixar l’oportunitat d’explicar-vos. Pel que fa al disseny presenten una imatge clara i senzilla on destaca una fotografia gran acompanyada d’una sola paraula; cadascuna de les sis imatges – tres en cada sentit de la circulació – tenen una continuïtat amb la següent, fet que dona una sensació d’enllaç o conjunt expressament buscada. Els colors de base són els tres més oposats que identifiquen el Museu-Iesso, el blanc, el negre i el “nostre” marró.

Però us volem parlar de les paraules escollides en cada cara de les banderoles – fins a sis– per explicar-vos el procés que hem seguit per seleccionar-les. L’equip del Museu de Guissona hem realitzat un estudi del “territori de marca” de la nostra institució per dotar l’imaginari que envolta el museu de recursos que permetin destacar i posicionar-nos allà on més interès tenim. Dit d’una altra manera, hem realitzat una anàlisi de l’espai conceptual del Museu amb què creiem que el públic ens associa, intentant així tenir cert control sobre la percepció del Museu i tenir clar cap on volem dirigir-nos. Per fer un símil, quan parlem d’una marca com “Red Bull”, immediatament ens instal·lem al territori de l’adrenalina; amb “Apple” ens ve el cap la “innovació”, amb “Ikea”, “Llar i família” i amb Museu de Guissona…?

“…hem realitzat una anàlisi de l’espai conceptual del Museu amb què creiem que el públic ens associa”

Fer públics aquests conceptes, ens pot aportar grans beneficis com: destacar dins dels museus similars a la nostra tipologia (arqueologia), plantejar temes d’interès compartits amb els públics, incrementant així la connexió entre uns i altres; també ens serveix d’inspiració i orientació i ens facilita el plantejament de mapes de continguts per les xarxes socials, accions, activitats que ajudin a sumar en el posicionament, contribuint positivament en la construcció de la marca “Museu de Guissona”. De totes maneres, la clau no és solament deixar-los per escrit, sinó aconseguir que les nostres accions, la nostra comunicació i l’aura que ens envolta giri entorn d’aquestes concepcions i que acabi formant part de l’imaginari de la societat.

Els tres atributs amb una connotació més física que hem destacat són: recerca, conservació i coneixement.
Una de les frases que utilitzem des del Museu per auto definir-nos és “Som el centre de recerca, conservació i difusió del patrimoni arqueològic, històric i etnològic de Guissona”, per tant és una sentència que s’alinea perfectament amb els atributs físics que hem volgut destacar a les banderoles. El Museu juntament amb la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica s’encarrega de la gestió de les campanyes d’excavació de Guissona i l’entorn. Per la recerca generadora de coneixement, la seva difusió i la conservació són tres potes essencials per les funcions estratègiques del Museu. Documentar, estudiar i gestionar en condicions adequades el patrimoni principalment arqueològic que custodia el Museu i facilitar-ne la accessibilitat i difusió són claus; com també ho és apostar per la conservació de la memòria col·lectiva, familiar i personal dels veïns i veïnes de Guissona. La transmissió del coneixement adaptat a cada públic, amb una aposta especial pel públic infantil, amb l’experimentació i manipulació directa del material pedagògic com a forma per assolir una experimentació vívida i duradora, és un dels nostres indispensables.

Quan parlem de conceptes existencials, des del Museu destaquem: compromís, proximitat i valors.
El nostre compromís és en diversos àmbits (educatiu, museístic, tecnològic…) sempre amb l’objectiu de convertir-nos en un equipament cultural a l’avantguarda, obert i accessible a tots els públics amb una clara vocació interdisciplinària, amb esperit d’innovació i sostenibilitat; prioritzant i demostrant un gran compromís amb la societat local guissonenca (proximitat) per esdevenir una institució de dinamització cultural i participació ciutadana, sense oblidar la nostra projecció cap a l’exterior i també, i sobretot, fonamentada sobre uns valors estables com humanització, perspectiva de gènere, accessibilitat, sostenibilitat i cooperació.

En definitiva, les pancartes recullen només sis conceptes que han de servir per definir-nos i, per tant, per identificar-nos. La tasca diària que es desenvolupa des del Museu segueix sempre aquestes directrius que a poc a poc van impregnant la institució fins al moll de l’os. Així doncs, l’acció del museu –patrimonial, social, cultural– es dóna sempre amb la voluntat, sempre, de fer arribar aquests valors a la societat que és a fi de compte origen i destí de la nostra tasca.

Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.

En temps de confinament reflexions sobre els museus virtuals

En temps de confinament reflexions sobre els museus virtuals

BLOG

En temps de confinament reflexions sobre els museus virtuals

Josep Ros

3 de juny de 2020

 

La pandèmia causada pel coronavirus SARS-CoV-2, ha generat una nova malaltia infecciosa per la població humana, la COVID-19, que ha trasbalsat la vida social, cultural i econòmica del món. La lluita pel seu control ha obligat la població a confinar-se a les cases, a l’espera del desenvolupament d’una vacuna eficaç. Entre les primeres mesures que es van decretar hi havia el tancament dels museus, amb l’objectiu d’evitar l’aglomeració de persones. Aquesta nova situació va comportar que els museus havien de continuar realitzant la seva tasca de promoció, de divulgació i de recerca dels seus discursos museogràfics i de les seves col·leccions sense públic. Aquesta manca de públic físic, ens ha obligat a centrar-nos a treballar des de l’entorn que ofereix Internet i anar a buscar un públic virtual.

L’any 2004 l’ICOM va definir tres categories per classificar els museus que utilitzaven Internet com una extensió del seu espai físic:

  • Els museus en línia o de catàleg, que agrupa als museus que treballen d’acord amb un lloc web que conté informació bàsica sobre el museu. L’objectiu és majoritàriament donar informació del museu a possibles visitants.
  • El museu de contingut, que agrupa aquells museus que des d’un lloc web volen mostrar les col·leccions del museu. Normalment se selecciona els objectes més destacats de la col·lecció i van acompanyats d’informació detallada dels objectes. Es considera un espai útil per un públic expert.
  • El museu educatiu o d’aprenentatge, que agrupa els museus que també des d’un lloc web, ofereix informació més enfocada al context històric i el discurs, que en els objectes exposats. Els continguts són reforçats didàcticament i ofereix informació per l’aprenentatge.

La velocitat en què es mou l’entorn d’internet és de vertigen, aquest està en constant evolució, i aquest fet ha comportat el naixement de noves versions d’internet, que han aportat la possibilitat de desenvolupar noves eines i noves maneres d’interactuar. El 2004 es va popularitzar el concepte d’entorn web 2.0, que permetia que en l’entorn d’internet es creessin aplicacions que facilitaven la creació i la compartició interactiva d’informació i continguts. I el 2006 es va començar a parlar de la web 3.0, l’anomenat entorn o web semàntica, en què els usuaris i els equips poden arribar ha interactuar amb un llenguatge natural, que permet la creació d’intel·ligència artificial.

Aquesta manca de públic físic, ens ha obligat a centrar-nos a treballar des de l’entorn que ofereix Internet i anar a buscar un públic virtual.

Avui tots els museus en major o menor mesura utilitzen l’entorn d’internet i s’han anat adaptant i desenvolupant a mesura que aquest entorn evolucionava. La situació creada per la COVID-19 ha fet que molts aprofitin aquesta situació per revisat la seva presència a Internet. Els museus amb poca presència s’han centrat a obrir nous canals de comunicació i a posicionar-se en aquest nou entorn, mentre que els museus que ja tenien una presència més o menys consolidada s’han dedicat a crear nous continguts sigui de manera individual o formant xarxa, i també a experimentar i a reflexionar sobre com treballar més eficaçment en aquest entorn.

En el cas del museu de Guissona amb una llarga trajectòria a Internet tant en l’àmbit de pàgina web com de xarxes socials, aquests dies s’ha centrat a crear nous continguts tant de forma individual com també en xarxa amb altres museus, i en buscar noves estratègies virtuals. Entre les reflexions que ens hem plantejat aquests dies hi ha la de fer visible la col·lecció del museu en l’entorn d’internet. La pandèmia ha demostrat que hi ha un públic virtual, tot i que quan es torni a la normalitat, el consum d’internet disminuirà, creiem que bona part dels actuals consumidors d’internet es mantindran com a públic potencialment virtual dels espais cultural. Per tant, és necessari aprofitar aquesta situació, per anar més enllà, i definir un museu virtual.

El Museu Virtual

Aquesta no és una discussió nova motivada per la situació actual, la definició de museu virtual ja va ser expressada per James Andrews i Werner Schweibenz en l’article New Media for Old MastersThe Kress Study Collection Virtual Museum Project publicat a la revista Art Documentations l’any 1998. Des d’aleshores els museus han debatut sobre la necessitat o no de la creació d’espais virtuals i si aquests nous espais aniran a favor o en contra dels museus tradicionals.

Andrews i Schweibenz van definir els museus virtuals com “...col·leccions d’objectes digitals relacionats lògicament entre si, compost mitjançant diferents mitjans que, gràcies a la seva capacitat d’oferir connectivitat i diferents punts d’accés, es brindà a transcendir els mètodes tradicionals de comunicació i interacció amb els visitants…; no hi ha una ubicació o espai reals, els seus objectes i la informació relativa a ells poden disseminar-se per tot el món”.

Tenint en compte que la base que sustenta els discursos i els relats museogràfics dels museus són les col·leccions, la creació de museus virtuals impliquen definir com fer visible les col·leccions de forma virtual i com fer-les arribar a aquest potencial públic virtual.
Aquesta reflexió l’estem tractant de forma individual, però també de forma col·lectiva. Els museus d’arqueologia que formem part de l’Arqueoxarxa, en aquest moment estem plantejant la necessitat d’un canvi de programari de la gestió de les col·leccions, amb l’objectiu de trobar un programari que permeti un treball en línia més directe. Tothom considera que aquest pas és imprescindible en la gestió futura de les col·leccions, però també veiem la complexitat del procés per la diversitat de les col·leccions, les diverses definicions i tesaurus utilitzats, i pels problemes de migracions de les informacions existents en els programaris actuals a nous entorns. Tot i les dificultats, el futur de la gestió de col·leccions depèn de tenir eines de gestió que permetin les col·leccions obertes i interconnectades.

En l’àmbit individual el Museu de Guissona tenint en compte les característiques de la nostra col·lecció i els mitjans que tenim, estem treballant per buscar quines són les estratègies que podríem aplicar per anar definint aquest museu virtual, que ens ha de permetre mostrar la col·lecció i interrelacionar amb un públic virtual. Creació d’un catàleg en línia de la col·lecció?, creació de visites virtuals? Creació d’exposicions virtuals? Creació d’eines que permetin al visitant virtual crear la seva pròpia col·lecció, seleccionant els objectes del museu que més l’interessi? Són algunes de les estratègies que anem analitzant i que anirem provant en els pròxims mesos, i com no potser d’altra manera les anireu descobrint a Internet.

Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.

En continuar utilitzant el lloc, vostè accepta l'ús de galetes. Més Informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close