Entre els objectes que formen part del fons del museu de Guissona destaca una àmfora de la forma Beltran II B, que es pot observar en l’espai de l’audiovisual de l’exposició permanent del museu.  És una àmfora amb una altura de 98 cm que té una boca àmplia,  acampanada i amb la vora exvasada i de secció triangular, el diàmetre màxim extern de la vora és d’uns 18 cm. El  coll és cilíndric i estilitzat amb les parets en forma de hipèrbola. Les nanses són allargades de trajectòria rectilínia i de grans dimensions, la secció de la nansa és ovalada. L’espatlla d’aquesta àmfora no té carena marcada i constitueix una continuació natural del coll.  El cos és piriforme i té un diàmetre màxim extern d’uns 35 cm. El pivot és de grans dimensions, troncocònic invertit i buit.

On es va trobar?

Aquest objecte va ser recuperar de forma casual per aficionats locals, entre els anys 1968 i 1969, en el transcurs dels treballs de construcció dels  fonaments de l’edifici que avui trobem al número 10 de l’avinguda Onze de setembre, cantonada amb l’avinguda de la Generalitat de Catalunya. A més, de material arqueològic, l’excavació dels fonaments d’aquest edifici va permetre documentar diversos murs que dibuixaven espais o estances.  Aquesta troballa recollida pels aficionats locals va permetre assenyalar la importància arqueològica de les actuals  avingudes onze de setembre i avinguda Generalitat.  La recerca posterior ha confirmar que aquesta zona es troba dins la trama urbana de la ciutat de Iesso i que les restes arqueològiques conservades es troben en molt bon estat de conservació.

Què transportava?

Aquest tipus d’àmfora es va fabricar des del 75 al 225 aC en tallers ceramistes del litoral de la Bètica, amb una àrea principal de producció a la zona de la badia de Cádiz. Aquest tipus d’àmfora i el producte que transportava es va distribuir per tota la Mediterrània occidental especialment fins mitjans del segle II dC.

L’ús d’aquesta àmfora era per transportar preparats de peix. S’ha verificat, a partir d’estudis analítics,  com a contenidor de seitons, verat i sorells en salaó i també salses de peix com el famós garum.  La presència d’aquest tipus d’àmfora a Iesso ens permet pensar en el consum de salaons i garum  de la Bètica en els mercats de la ciutat.

Per conservar alguns aliments com el peix, i  aconseguir que aquest  estigues disponible pel seu consum el màxim de temps possible, els romans utilitzaven la sal, amb aquest condiment o additiu alimentari s’aconseguia la deshidratació de l’aliment,  el reforç del gust i la inhibició d’algunes bactèries. Aquest procés productiu es realitzaven en factories de salaons. Un dels elements que permet identificar  aquest tipus d’edificis manufactures, era la presència d’uns dipòsits, on una vegada el peix estava net, només amb la carn i l’espina,  és macerava amb la sal, aquest procés podia durar entre vint dies i tres mesos.

A més de salaons aquesta àmfora podia transportar salses com el liquamen salsa de peix en general,  la muria salmorra líquida, l’allec residu que quedava desprès de filtrar la salsa de peix que era de molt baixa qualitat,  i sobretot , el  garum, una salsa realitzada  amb vísceres de peix blau com sardines, seitó, anxoves, verats i tonyina,  fermentades amb sal, i barrejades amb herbes aromàtiques com fonoll, sàlvia, ruda, timó, i  vi, vinagre, pebre, oli o aigua. Era un producte molt apreciat com a condiment de molts menjars, a més se li atribuïa qualitats curatives i la condició d’aliment afrodisíac, unes atribucions que tot i ser falses, van servir per donar-li molta popularitat i una certa aura de mite i misteri en la seva elaboració.  L’any 2007 arqueòlegs de la universitat de Cádiz que excavaven una botiga de venda de garum a Pompeya, van descobrir restes sòlides de garum en bones condicions, junt amb  científics del departament d’enginyeria química  de la universitat de Cádiz, i  especialistes en història clàssica  de la universitat de Sevilla, l’any 2013 van aconseguir obtenir els ingredients del garum que es consumia a la ciutat de Pompeya i van poder reproduir la textura, olor i sabor d’aquest condiment.

El garum era un producte amb un preu elevat que era consumit per les elits socials. A principis del segle I dC a Roma  un legionari cobrava uns 10 denaris al mes, un jornaler uns 30 denaris al mes i un artesà uns 90 denaris al mes,  un sextarius  (0,5468 litres)  de garum tenien un cost  d’entre 12 i 16  denaris, es a dir entre 192 i 256 asos,  segons la qualitat del producte, si es té en compte que en la mateixa època un sextarius de vi de taberna tenia un preu d’entre 1 i 5 asos, una entrada als banys públics costava mig as,  una túnica 60 asos (3 denaris i 12 asos) el garum es situava entre els aliments cars junt amb les carns, la fruita, aus i vins de denominació.

“La presència d’aquest tipus d’àmfora a Iesso ens permet pensar en el consum de salaons i garum  de la Bètica en els mercats de la ciutat”

Com va arribar a Iesso?

A partir de la tesis doctoral d’en Pau de Soto[1] sobre la comunicació i la mobilitat en època romana a Catalunya, es pot assenyalar que les àrees més ben comunicades de l’actual  territori català en època romana van ser aquelles on hi havia comunicació marítima, com és el cas de les ciutat romanes de la costa catalana, i en segon terme les zones on havia comunicació fluvial, com la zona de la vall de l’Ebre.  En les àrees urbanes d’interior a causa de l’orografia del terreny i la falta de recursos primaris amb alt valor econòmic, les comunicacions terrestres eren molt menors i el transport de mercaderies resultava  car i  lent. Segons Pau de Soto el territori de Iesso es situaria en una zona amb una accessibilitat baixa, per ara només s’han identificat dos eixos viaris que arribarien a Iesso. Un correspondria a un ramal secundari de l’itinerari d’Antoní que anava de Tarraco a Ilerda i a Caesaraugusta, que sortiria de  l’actual zona de Montblanc, i arribaria a  Iesso, l’altre eix comunicaria la zona de Barcino amb la zona de Manresa – Llobregat fins a Sigarra i d’aquí a Iesso. Per via terrestre Iesso es situaria a un dia de Sigarra, 2 dies de Ilerda i Aeso, 3 dies de Tarraco, Auso, i Iulia Libica, 4 dies de Dertosa i Barcino, 5 dies d’Emporiae i Gerunda, i 7 dies de la vall d’Aran.

[1] Pau de Soto Cañamares. Anàlisi de la Xarxa de comunicacións i del transport a la Catalunya romana. Estudis de distribució i mobilitat. (Tesis Doctoral. UAB/ICAC 2010)

Segons Pau de Soto el transport més econòmic per fer arribar mercaderies a Iesso,  i que s’hauria pogut utilitzar per portar aquesta àmfora amb salaons o garum des de la Bètica fins a Iesso, i segurament també s’hauria utilitzat per transportar altres productes com  vins d’Itàlia, de la Gàl·lia, o del nord d’africà; olis d’Itàlia o el nord d’Àfrica, i vaixella fina produïda en altres províncies de l’imperi roma, seria un itinerari que comportaria una ruta marítima, fluvial i terrestre. Aquesta  àmfora podria haver format part d’un comanda de mercaderies que hauria embarcat en un vaixell que seguiria la via marítima, que des de la bètica resseguiria la costa peninsular fins arribar probablement al port de Dertosa, des d’aquí les mercaderies seguirien la via fluvial pels rius Iber i Sicoris (Ebre i Segre)  fins a Ilerda, on continuaria viatge per via terrestre fins a Iesso. Sense descartar altres vies de comunicació mes lentes i mes cares, és possible que aquesta fos la ruta majoritària perquè Iesso, tot i el caràcter de ciutat d’interior,  fos  una ciutat oberta al comerç de tota la mediterrània.

[1] Pau de Soto Cañamares. Anàlisi de la Xarxa de comunicacións i del transport a la Catalunya romana. Estudis de distribució i mobilitat. (Tesis Doctoral. UAB/ICAC 2010)

La ciutat romana de Iesso, localitzada sota el subsòl de l’actual vila de Guissona, ocuparia, segons la recerca actual, una superfície d’entre 16 a 20 hectàrees. L’espai del parc arqueològic de Guissona ocupa una àrea de gairebé 2 hectàrees, corresponen a l’extrem nord de la trama urbana de Iesso.
La majoria de la superfície que havia ocupat aquesta ciutat romana, avui es troba sota l’actual entramat urbanístic de Guissona, en solars totalment edificats o no urbanitzats però catalogats com a sòl urbà, i per tant, previsiblement urbanitzables en un futur pròxim.

Tenint en compte aquesta problemàtica, la recerca arqueològica de la ciutat romana de Iesso no es pot limitar només a la zona del parc arqueològic. Si es vol conèixer i comprendre el desenvolupament social, polític i econòmic d’aquesta ciutat romana, la recerca s’ha de desenvolupar tant en la zona del parc arqueològic com en el subsòl de l’actual trama urbana de Guissona.
Precisament, les intervencions arqueològiques realitzades dins l’actual zona urbana de Guissona, van tenir un paper molt destacat en el desenvolupament inicial de la recerca arqueològica de Iesso. La intervenció realitzada l’any 1933 a la plaça del Vell Pla, motivada per la instal·lació d’un nou clavegueram, o les intervencions portades a terme en la dècada del setanta en solars pendents d’edificació, com can Mercadé (1975-76) i can Frederic (1978), o en solars edificats com, cal Mines (1977) o cal Garganté (1978) van permetre posar de manifest, l’existència d’un jaciment arqueològic amb una fase d’ocupació d’època del bronze final i primera edat del ferro i l’existència d’una estructura urbana ex novo corresponent a una important ciutat romana.
Aquests sondejos inicials van avalar que la Generalitat, l’any 1983, portes a terme la incoació d’un expedient de declaració de monument al jaciment arqueològic de Iesso. La tramitació d’aquest expedient va comportar la realització d’una important campanya de sondeig en la zona on avui s’ubica el parc arqueològic de Iesso. Aquest sondeig va donar com a resultat la documentació del límit nord de la ciutat.
A finals de la dècada dels vuitanta, es van portar a terme un bon nombre d’intervencions arqueològiques dins la zona urbana de Guissona, que van tenir el caràcter d’intervencions d’urgència com a conseqüència d’estar realitzades en solars urbans pendents d’iniciar una obra de construcció: carrer Xaloc – raval Coma (1986), Raval Coma 37-39 (1987), plaça Vell pla 16 (1988), capella de sant Isidre (1988), carrer Xaloc-avinguda Generalitat (1989), carrer Xaloc (1989), pati de la Casa de Cultura (1989). Unes intervencions que van permetre conèixer, per primera vegada, la seqüència estratigràfica d’aquest jaciment. Tot i la importància d’aquestes intervencions, aquestes no van constituir un veritable programa d’excavacions preventives, ja que es van caracteritzar pel seu caràcter intermitent i la inexistència d’un sistema de planificació i gestió.

L’establiment d’un programa d’excavacions urbanes.

L’inici d’un veritable programa d’intervencions arqueològiques preventives urbanes a Guissona cal situar-lo a partir de l’any 1994. Aquest programa es va poder establir gràcies a quatre importants fites.
En primer lloc, l’establiment d’una àrea de protecció del jaciment de Iesso en la resolució de 30 de juliol de 1982, amb la qual es va incoar un expedient de declaració de monument historicoartístic. Aquesta àrea de protecció va ser redefinida i ampliada en la resolució de 9 de juny de 1995, com a pas previ a la declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional del jaciment de Iesso el 16 d’agost de 1995.
En segon lloc, la compra l’any 1990 d’un terreny en l’actual zona del parc arqueològic, va permetre l’inici, per part de la Universitat Autònoma de Barcelona, d’una excavació programada en extensió. Aquesta acció va ajudar la visualització del jaciment i a la normalització dels treballs arqueològics a la vila.
En tercer lloc, l’aprovació per part del parlament de Catalunya de la llei del Patrimoni Cultural Català l’any 1993. Aquesta llei va crear un nou marc legal pel que feia al patrimoni cultural, un marc molt més apropiat a les necessitats reals del patrimoni cultural del país. Entre les normes que establia, s’obligava a portar un control més estricte en la protecció del patrimoni cultural i per tant, del patrimoni arqueològic.
I en quart lloc, l’any 1994 es va posar de manifest la vulnerabilitat del jaciment de la ciutat romana de Iesso. En aquesta data es va iniciar una important obra pública, promoguda per l’Ajuntament de Guissona, consistent en la remodelació del ferm i els serveis dels ravals de Guissona. Aquesta obra comportava una important afectació del subsòl i un important risc per les restes arqueològiques de la ciutat romana de Iesso. Aquesta obra va posar de manifest la dificultat d’unir recerca i preservació arqueològica amb el procés urbanístic de Guissona, ja que la realització d’aquesta obra va comportar la destrucció d’importants evidències arqueològiques en la zona del Vell Pla, fet que va fer necessari buscar solucions per protegir el patrimoni de Guissona.
Aquests quatre aspectes van fer que les administracions implicades en la gestió d’aquest patrimoni arqueològic: Ajuntament de Guissona i Generalitat de Catalunya, decidissin crear un sistema àgil de planificació i control arqueològic, tal com la llei exigia, i que alhora donés una resposta i solució efectiva al creixement urbanístic que Guissona necessitava. Per aquest motiu es va crear la figura d’un tècnic-arqueòleg que supervises i informés els projectes d’obres, i es va anar establint un programa d’arqueologia preventiva urbana.

“la delimitació de la superfície de la ciutat romana, on l’únic límit clar de la ciutat romana és el de la zona nord, situada en el parc arqueològic, on les excavacions han permès documentar la muralla i una porta. Pel que fa als límits est, oest i sud, les diferents intervencions preventives, si bé no han permès detectar l’estructura de la muralla romana, han servit per avançar en el coneixement del perímetre, l’extensió de la ciutat i la distribució de l’urbanisme intern de la ciutat.”

El programa d’arqueologia preventiva de Guissona actua dins l’àrea de protecció arqueològica del B.C.I.N, en dos tipus de solars o espais:
Solars urbans o espais públics, que en aquest moment no estan pendent de cap projecte urbanístic, però que sí que ho poden estar en un futur, i són solars o espais amb grans possibilitats de documentar restes arqueològiques en el seu subsòl en bon estat de conservació. Es tracta d’actuar amb una provisió futura. És el cas del solar de les antigues escoles al carrer Magí on no hi ha cap projecte urbanístic previst, però on s’està actuant des de l’any 2015, amb la voluntat de documentar totes les restes arqueològiques del solar, perquè estiguin disponibles per la recerca i també per una actuació urbanística futura.

I solars urbans que han presentat una sol·licitud de llicència d’obra a l’Ajuntament de Guissona, i les obres a portar a terme poden afectar el subsòl de Guissona i per tant hi ha la possibilitat d’una afectació negativa al patrimoni arqueològic, en aquest cas s’inicia un expedient arqueològic, en el qual es redacta un projecte arqueològic, que la Comissió Territorial de Patrimoni Cultural de Lleida ha d’aprovar. Una vegada aprovat el projecte arqueològic aquest s’executa prèviament als treballs de construcció, sota les indicacions del servei d’arqueologia del departament de cultura de la Generalitat de Catalunya. Una vegada realitzats els treballs arqueològics definits en el projecte arqueològic, la Comissió Territorial de Patrimoni Cultural de Lleida valorarà els resultats arqueològics i l’impacte de les obres a realitzar sobre aquest patrimoni.
Aportacions a la recerca de les Intervencions arqueològiques preventives.

Les intervencions arqueològiques preventives han contribuït a la recerca urbana de la ciutat de Iesso. De forma molt general podem destacar tres exemples:

El primer exemple està relacionat amb la delimitació de la superfície de la ciutat romana, on l’únic límit clar de la ciutat romana és el de la zona nord, situada en el parc arqueològic, on les excavacions han permès documentar la muralla i una porta. Pel que fa als límits est, oest i sud, les diferents intervencions preventives, si bé no han permès detectar l’estructura de la muralla romana, han servit per avançar en el coneixement del perímetre, l’extensió de la ciutat i la distribució de l’urbanisme intern de la ciutat.

Un segon exemple seria la recerca de l’àrea pública de la ciutat. Les intervencions preventives quant a hipòtesi permeten situar l’espai públic de la ciutat en el triangle format per la plaça de Capdevila, la zona de l’església i la intervenció arqueològica preventiva dels solars números 34, 36 i 38 de l’avinguda de la Generalitat on es va localitza el cardo maximus i un edifici públic.

I el tercer exemple correspon a la relació topogràfica entre l’assentament prehistòric i la xarxa urbana de Iesso, en la zona al voltant de l’actual plaça del Vell Pla. Les intervencions preventives en aquest sector han permès documentar el límit est d’aquest poblat, amb la documentació d’un important mur d’aproximadament cinc metres d’amplada, i conèixer la seqüència cronològica del jaciment de bronze-ferro.