El consum de conserves i salses de peix a Iesso

Entre els objectes que formen part del fons del museu de Guissona destaca una àmfora de la forma Beltran II B, que es pot observar en l’espai de l’audiovisual de l’exposició permanent del museu.  És una àmfora amb una altura de 98 cm que té una boca àmplia,  acampanada i amb la vora exvasada i de secció triangular, el diàmetre màxim extern de la vora és d’uns 18 cm. El  coll és cilíndric i estilitzat amb les parets en forma de hipèrbola. Les nanses són allargades de trajectòria rectilínia i de grans dimensions, la secció de la nansa és ovalada. L’espatlla d’aquesta àmfora no té carena marcada i constitueix una continuació natural del coll.  El cos és piriforme i té un diàmetre màxim extern d’uns 35 cm. El pivot és de grans dimensions, troncocònic invertit i buit.

On es va trobar?

Aquest objecte va ser recuperar de forma casual per aficionats locals, entre els anys 1968 i 1969, en el transcurs dels treballs de construcció dels  fonaments de l’edifici que avui trobem al número 10 de l’avinguda Onze de setembre, cantonada amb l’avinguda de la Generalitat de Catalunya. A més, de material arqueològic, l’excavació dels fonaments d’aquest edifici va permetre documentar diversos murs que dibuixaven espais o estances.  Aquesta troballa recollida pels aficionats locals va permetre assenyalar la importància arqueològica de les actuals  avingudes onze de setembre i avinguda Generalitat.  La recerca posterior ha confirmar que aquesta zona es troba dins la trama urbana de la ciutat de Iesso i que les restes arqueològiques conservades es troben en molt bon estat de conservació.

Què transportava?

Aquest tipus d’àmfora es va fabricar des del 75 al 225 aC en tallers ceramistes del litoral de la Bètica, amb una àrea principal de producció a la zona de la badia de Cádiz. Aquest tipus d’àmfora i el producte que transportava es va distribuir per tota la Mediterrània occidental especialment fins mitjans del segle II dC.

L’ús d’aquesta àmfora era per transportar preparats de peix. S’ha verificat, a partir d’estudis analítics,  com a contenidor de seitons, verat i sorells en salaó i també salses de peix com el famós garum.  La presència d’aquest tipus d’àmfora a Iesso ens permet pensar en el consum de salaons i garum  de la Bètica en els mercats de la ciutat.

Per conservar alguns aliments com el peix, i  aconseguir que aquest  estigues disponible pel seu consum el màxim de temps possible, els romans utilitzaven la sal, amb aquest condiment o additiu alimentari s’aconseguia la deshidratació de l’aliment,  el reforç del gust i la inhibició d’algunes bactèries. Aquest procés productiu es realitzaven en factories de salaons. Un dels elements que permet identificar  aquest tipus d’edificis manufactures, era la presència d’uns dipòsits, on una vegada el peix estava net, només amb la carn i l’espina,  és macerava amb la sal, aquest procés podia durar entre vint dies i tres mesos.

A més de salaons aquesta àmfora podia transportar salses com el liquamen salsa de peix en general,  la muria salmorra líquida, l’allec residu que quedava desprès de filtrar la salsa de peix que era de molt baixa qualitat,  i sobretot , el  garum, una salsa realitzada  amb vísceres de peix blau com sardines, seitó, anxoves, verats i tonyina,  fermentades amb sal, i barrejades amb herbes aromàtiques com fonoll, sàlvia, ruda, timó, i  vi, vinagre, pebre, oli o aigua. Era un producte molt apreciat com a condiment de molts menjars, a més se li atribuïa qualitats curatives i la condició d’aliment afrodisíac, unes atribucions que tot i ser falses, van servir per donar-li molta popularitat i una certa aura de mite i misteri en la seva elaboració.  L’any 2007 arqueòlegs de la universitat de Cádiz que excavaven una botiga de venda de garum a Pompeya, van descobrir restes sòlides de garum en bones condicions, junt amb  científics del departament d’enginyeria química  de la universitat de Cádiz, i  especialistes en història clàssica  de la universitat de Sevilla, l’any 2013 van aconseguir obtenir els ingredients del garum que es consumia a la ciutat de Pompeya i van poder reproduir la textura, olor i sabor d’aquest condiment.

El garum era un producte amb un preu elevat que era consumit per les elits socials. A principis del segle I dC a Roma  un legionari cobrava uns 10 denaris al mes, un jornaler uns 30 denaris al mes i un artesà uns 90 denaris al mes,  un sextarius  (0,5468 litres)  de garum tenien un cost  d’entre 12 i 16  denaris, es a dir entre 192 i 256 asos,  segons la qualitat del producte, si es té en compte que en la mateixa època un sextarius de vi de taberna tenia un preu d’entre 1 i 5 asos, una entrada als banys públics costava mig as,  una túnica 60 asos (3 denaris i 12 asos) el garum es situava entre els aliments cars junt amb les carns, la fruita, aus i vins de denominació.

“La presència d’aquest tipus d’àmfora a Iesso ens permet pensar en el consum de salaons i garum  de la Bètica en els mercats de la ciutat”

Com va arribar a Iesso?

A partir de la tesis doctoral d’en Pau de Soto[1] sobre la comunicació i la mobilitat en època romana a Catalunya, es pot assenyalar que les àrees més ben comunicades de l’actual  territori català en època romana van ser aquelles on hi havia comunicació marítima, com és el cas de les ciutat romanes de la costa catalana, i en segon terme les zones on havia comunicació fluvial, com la zona de la vall de l’Ebre.  En les àrees urbanes d’interior a causa de l’orografia del terreny i la falta de recursos primaris amb alt valor econòmic, les comunicacions terrestres eren molt menors i el transport de mercaderies resultava  car i  lent. Segons Pau de Soto el territori de Iesso es situaria en una zona amb una accessibilitat baixa, per ara només s’han identificat dos eixos viaris que arribarien a Iesso. Un correspondria a un ramal secundari de l’itinerari d’Antoní que anava de Tarraco a Ilerda i a Caesaraugusta, que sortiria de  l’actual zona de Montblanc, i arribaria a  Iesso, l’altre eix comunicaria la zona de Barcino amb la zona de Manresa – Llobregat fins a Sigarra i d’aquí a Iesso. Per via terrestre Iesso es situaria a un dia de Sigarra, 2 dies de Ilerda i Aeso, 3 dies de Tarraco, Auso, i Iulia Libica, 4 dies de Dertosa i Barcino, 5 dies d’Emporiae i Gerunda, i 7 dies de la vall d’Aran.

[1] Pau de Soto Cañamares. Anàlisi de la Xarxa de comunicacións i del transport a la Catalunya romana. Estudis de distribució i mobilitat. (Tesis Doctoral. UAB/ICAC 2010)

Segons Pau de Soto el transport més econòmic per fer arribar mercaderies a Iesso,  i que s’hauria pogut utilitzar per portar aquesta àmfora amb salaons o garum des de la Bètica fins a Iesso, i segurament també s’hauria utilitzat per transportar altres productes com  vins d’Itàlia, de la Gàl·lia, o del nord d’africà; olis d’Itàlia o el nord d’Àfrica, i vaixella fina produïda en altres províncies de l’imperi roma, seria un itinerari que comportaria una ruta marítima, fluvial i terrestre. Aquesta  àmfora podria haver format part d’un comanda de mercaderies que hauria embarcat en un vaixell que seguiria la via marítima, que des de la bètica resseguiria la costa peninsular fins arribar probablement al port de Dertosa, des d’aquí les mercaderies seguirien la via fluvial pels rius Iber i Sicoris (Ebre i Segre)  fins a Ilerda, on continuaria viatge per via terrestre fins a Iesso. Sense descartar altres vies de comunicació mes lentes i mes cares, és possible que aquesta fos la ruta majoritària perquè Iesso, tot i el caràcter de ciutat d’interior,  fos  una ciutat oberta al comerç de tota la mediterrània.

[1] Pau de Soto Cañamares. Anàlisi de la Xarxa de comunicacións i del transport a la Catalunya romana. Estudis de distribució i mobilitat. (Tesis Doctoral. UAB/ICAC 2010)