La pandèmia causada pel coronavirus SARS-CoV-2, ha generat una nova malaltia infecciosa per la població humana, la COVID-19, que ha trasbalsat la vida social, cultural i econòmica del món. La lluita pel seu control ha obligat la població a confinar-se a les cases, a l’espera del desenvolupament d’una vacuna eficaç. Entre les primeres mesures que es van decretar hi havia el tancament dels museus, amb l’objectiu d’evitar l’aglomeració de persones. Aquesta nova situació va comportar que els museus havien de continuar realitzant la seva tasca de promoció, de divulgació i de recerca dels seus discursos museogràfics i de les seves col·leccions sense públic. Aquesta manca de públic físic, ens ha obligat a centrar-nos a treballar des de l’entorn que ofereix Internet i anar a buscar un públic virtual.

L’any 2004 l’ICOM va definir tres categories per classificar els museus que utilitzaven Internet com una extensió del seu espai físic:

• Els museus en línia o de catàleg, que agrupa als museus que treballen d’acord amb un lloc web que conté informació bàsica sobre el museu. L’objectiu és majoritàriament donar informació del museu a possibles visitants.
• El museu de contingut, que agrupa aquells museus que des d’un lloc web volen mostrar les col·leccions del museu. Normalment se selecciona els objectes més destacats de la col·lecció i van acompanyats d’informació detallada dels objectes. Es considera un espai útil per un públic expert.
• El museu educatiu o d’aprenentatge, que agrupa els museus que també des d’un lloc web, ofereix informació més enfocada al context històric i el discurs, que en els objectes exposats. Els continguts són reforçats didàcticament i ofereix informació per l’aprenentatge.

La velocitat en què es mou l’entorn d’internet és de vertigen, aquest està en constant evolució, i aquest fet ha comportat el naixement de noves versions d’internet, que han aportat la possibilitat de desenvolupar noves eines i noves maneres d’interactuar. El 2004 es va popularitzar el concepte d’entorn web 2.0, que permetia que en l’entorn d’internet es creessin aplicacions que facilitaven la creació i la compartició interactiva d’informació i continguts. I el 2006 es va començar a parlar de la web 3.0, l’anomenat entorn o web semàntica, en què els usuaris i els equips poden arribar ha interactuar amb un llenguatge natural, que permet la creació d’intel·ligència artificial.

“Aquesta manca de públic físic, ens ha obligat a centrar-nos a treballar des de l’entorn que ofereix Internet i anar a buscar un públic virtual.”

Avui tots els museus en major o menor mesura utilitzen l’entorn d’internet i s’han anat adaptant i desenvolupant a mesura que aquest entorn evolucionava. La situació creada per la COVID-19 ha fet que molts aprofitin aquesta situació per revisat la seva presència a Internet. Els museus amb poca presència s’han centrat a obrir nous canals de comunicació i a posicionar-se en aquest nou entorn, mentre que els museus que ja tenien una presència més o menys consolidada s’han dedicat a crear nous continguts sigui de manera individual o formant xarxa, i també a experimentar i a reflexionar sobre com treballar més eficaçment en aquest entorn.

En el cas del museu de Guissona amb una llarga trajectòria a Internet tant en l’àmbit de pàgina web com de xarxes socials, aquests dies s’ha centrat a crear nous continguts tant de forma individual com també en xarxa amb altres museus, i en buscar noves estratègies virtuals. Entre les reflexions que ens hem plantejat aquests dies hi ha la de fer visible la col·lecció del museu en l’entorn d’internet. La pandèmia ha demostrat que hi ha un públic virtual, tot i que quan es torni a la normalitat, el consum d’internet disminuirà, creiem que bona part dels actuals consumidors d’internet es mantindran com a públic potencialment virtual dels espais cultural. Per tant, és necessari aprofitar aquesta situació, per anar més enllà, i definir un museu virtual.

El Museu Virtual

Aquesta no és una discussió nova motivada per la situació actual, la definició de museu virtual ja va ser expressada per James Andrews i Werner Schweibenz en l’article “New Media for Old Masters: The Kress Study Collection Virtual Museum Project“ publicat a la revista Art Documentations l’any 1998. Des d’aleshores els museus han debatut sobre la necessitat o no de la creació d’espais virtuals i si aquests nous espais aniran a favor o en contra dels museus tradicionals.

Andrews i Schweibenz van definir els museus virtuals com “...col·leccions d’objectes digitals relacionats lògicament entre si, compost mitjançant diferents mitjans que, gràcies a la seva capacitat d’oferir connectivitat i diferents punts d’accés, es brindà a transcendir els mètodes tradicionals de comunicació i interacció amb els visitants…; no hi ha una ubicació o espai reals, els seus objectes i la informació relativa a ells poden disseminar-se per tot el món”.

Tenint en compte que la base que sustenta els discursos i els relats museogràfics dels museus són les col·leccions, la creació de museus virtuals impliquen definir com fer visible les col·leccions de forma virtual i com fer-les arribar a aquest potencial públic virtual.
Aquesta reflexió l’estem tractant de forma individual, però també de forma col·lectiva. Els museus d’arqueologia que formem part de l’Arqueoxarxa, en aquest moment estem plantejant la necessitat d’un canvi de programari de la gestió de les col·leccions, amb l’objectiu de trobar un programari que permeti un treball en línia més directe. Tothom considera que aquest pas és imprescindible en la gestió futura de les col·leccions, però també veiem la complexitat del procés per la diversitat de les col·leccions, les diverses definicions i tesaurus utilitzats, i pels problemes de migracions de les informacions existents en els programaris actuals a nous entorns. Tot i les dificultats, el futur de la gestió de col·leccions depèn de tenir eines de gestió que permetin les col·leccions obertes i interconnectades.

En l’àmbit individual el Museu de Guissona tenint en compte les característiques de la nostra col·lecció i els mitjans que tenim, estem treballant per buscar quines són les estratègies que podríem aplicar per anar definint aquest museu virtual, que ens ha de permetre mostrar la col·lecció i interrelacionar amb un públic virtual. Creació d’un catàleg en línia de la col·lecció?, creació de visites virtuals? Creació d’exposicions virtuals? Creació d’eines que permetin al visitant virtual crear la seva pròpia col·lecció, seleccionant els objectes del museu que més l’interessi? Són algunes de les estratègies que anem analitzant i que anirem provant en els pròxims mesos, i com no potser d’altra manera les anireu descobrint a Internet.

El Museu de Guissona conserva les restes antropològiques de 48 individus provinents de diferents intervencions arqueològiques d’època romana i medieval realitzades a Guissona. Des de l’any 2018 l’antropòloga Tatiana Piza esta portant a terme un projecte de documentació i estudi d’aquests individus amb el suport econòmic de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i l’Aran.

La primera de les tasques que s’han de realitzar en aquest tipus de restes és la neteja dels individus i la seva reconstrucció, aquesta tasca ens permet  conèixer la seva preservació esquelètica. Els processos post deposicionals, és a dir, les accions que els ossos sofreixen després de ser enterrats, poden comportar una preservació diferent de les restes, fet que es relaciona directament amb el tipus, la quantitat  i la qualitat d’informació que es pot obtenir a  partir del seu estudi.

I què ens poden dir els ossos dels que van habitar la ciutat romana de Iesso o la vila closa medieval de Guissona?

Edat i sexe.  

La determinació de l’edat dels esquelets en el moment de la seva mort i el seu sexe, són dades que permeten estudis estadístics individuals i poblacionals molt interessants, però també ens permeten posar aspecte físic a les restes dels individus documentats.

En el cas dels esquelets immadurs la determinació de l’edat en que l’individu va morir es realitza tenint en consideració l’estat de creixement i desenvolupament dels elements esquelètics, donant prioritat al grau de formació i erupció de les peces dentals,  però també considerant l’aparició, el grau d’ossificació i les dimensions de tots els elements ossis

En els esquelets adults, l’interval d’edat es pot estimar a partir dels canvis morfològics a la superfície auricular de la pelvis, a la símfisi púbica, que és l’articulació que uneix les rames superiors dreta i esquerra dels ossos púbics, a l’os coxal situat a la pelvis, a l’extrem esternal de la 4ª costella, i a l’epífisi, o extrem,  medial de la clavícula.

Una vegada estimada l’edat, els esquelets es classifiquen en els següents grups:

• Fetus (previ al naixement)
• Perinatal (pròxim al naixement)
• Nadó (durant el primer any de vida)
• Infantil I (de 1 a 6 anys)
• Infantil II (de 7 a 12 anys)
• Juvenil (de 13 a 19 anys)
• Adult-jove (de 20 a 29 anys)
• Adult (de 30 a 39 anys)
• Adult-madur (de 40 a 59 anys)
• Senil (a partir dels 60 anys).

Els  esquelets que no ha estat possible estimar un interval d’edat concret s’han inclòs en l’interval d’edat subadult-indeterminat (de 0 a 20 anys) o adult-indeterminat (a partir dels 20 anys), segons si havien assolit la maduració òssia o no.

“Per a la determinació del sexe dels esquelets, com a criteri principal es considera la morfologia de la pelvis,  i com a criteri secundari la morfologia del crani i de la mandíbula. ”

Per a la determinació del sexe dels esquelets, com a criteri principal es considera la morfologia de la pelvis,  i com a criteri secundari la morfologia del crani i de la mandíbula. Aquests criteris s’apliquen a partir dels individus en edat juvenil, és a dir, quan es comencen a desenvolupar d’una forma més evident els caràcters sexuals secundaris. Així mateix, en els esquelets adults també s’han considerat, de forma complementària els diagnòstics anteriors, les dimensions òssies.

Els individus es classifiquen en quatre grups: sexe masculí, sexe femení, al·lofís (els individus que no presentaven característiques sexuals clarament discriminants) i indeterminats (els individus dels quals no se’n preservaven els elements esquelètics necessaris per a la estimació del sexe).

En els esquelets immadurs s’han considerat les característiques morfològiques de la mandíbula i la pelvis sempre tenint en compte que la classificació de les restes òssies no madures no assoleix la mateixa exactitud com en adults.

Fins el moment hem pogut estudiar 38 sepultures corresponen a un mínim de 38 inhumacions, identificades en tres conjunts diferents:  un conjunt localitzat als baixos del número 8 de carrer la Font, el qual es relacionaria amb la necròpolis tardo antiga de la ciutat de Iesso, localitzada a l’actual zona de l’església,  un altre conjunt format per les restes antròpiques localitzades, en context tardo antic, al parc arqueològic de Guissona,  i un tercer conjunt d’enterraments documentats  al solar de les antigues escoles, que  es relacionarien amb el cementiri d’època medieval-moderna de Guissona.

En el cas de la població del carrer de la Font, la baixa mostra (3 individus) no permet realitzar un anàlisi poblacional i mètric complet, tot i que s’ha unit a la resta de la població tardo antiga analitzada al parc arqueològic, per tal de realitzar l’anàlisi paleopatològic.

La població tardo antiga enterrada al parc arqueològic presenta una estructura d’edat i sexe que no respon a perfils demogràfics de societats humanes existents, sobretot pel que fa la infrarepresentació d’individus infantils i juvenils. Per altra banda, la manca d’individus senils si que concorda amb els paràmetres esperats en poblacions d’aquesta cronologia, fet que porta a la conclusió que ens trobem davant una mostra esbiaixada de la població. Quan a l’equilibri de l’estructura de gènere s’inclina lleugerament al sexe masculí, coincidint amb la organització típica de les poblacions humanes. L’esperança de vida dels individus que superen la maduresa és de 52 anys.

Tenint en compte el context funerari dels individus enterrats al parc arqueològic, els quals en ocasions estaven reutilitzant estructures negatives preexistents, en un moment en que existia una necròpolis dins la ciutat, es pot interpretar que es tracta d’una part de la població que per qüestions de raça o classe no han estat enterrades amb la resta.

Per altra banda, la població de les antigues escoles, d’època medieval-moderna,  presenta una estructura d’edat i sexe que reflecteix els perfils demogràfics típics, de natalitat i mortalitat, de societats humanes pre-industrials. Per altra banda, les anomalies estructurals destacades com la infrarepresentació d’individus senils són característiques que es solen identificar en les sèries esquelètiques derivades de contextos arqueològics. Aquests fets són causats per una edat de mort prematura, relacionada amb diversos aspectes contextuals com la falta d’higiene, la fam, les malalties, etc., típics d’aquestes cronologies.

L’Ancestria o Ascendència.

A partir de l’estudi mètric del crani es pot conèixer l’ancestria o ascendència dels diferents individus.  L’ancestria està basada en la idea que com espècie humana compartim un origen comú i per tant com individus estem relacionats els uns amb els altres amb major o menor proximitat, això permet crear grups d’humans que comparteixen una determinada carga genètica. Normalment aquests estudis es realitzen mitjançant l’estudi genètic de l’ADN, però també s’ha comprovat que amb l’estudi de les 8 mesures s’obtenen 29 paràmetres diferents que permeten, a partir de les eines informàtiques  cranExplr i  CraniID,  que utilitzen un conjunt de 3.163 cranis de 39 poblacions diferents mundials,  ha permès documentar 74 mostres geogràfiques mundials diferents, es pot  relacionar un crani percentualment amb alguna d’aquestes 74  grups genètics.

En el cas del individus excavats al parc arqueològic, l’anàlisi de probabilitat poblacional ha evidenciat que alguns individus formaven part de diferents poblacions. Dels 13 individus analitzats del parc arqueològic, tant sols es va poder realitzar la craniometria poblacional en 5 d’ells, tres dels quals eren europeus i els dos restants presentaven una alta probabilitat de procedir del nord-est d’Àfrica.

Paleopatologies

Un altre de les dades que podem obtenir són  les malalties que l’individu al llarg de la seva vida haig pogut tenir i que han deixat alteracions esquelètiques.

Els processos patològics observats de manera més freqüent en les restes òssies estudiades estan relacionats amb alteracions bucodentals, en ambdós sexes, mentre que els individus masculins presenten una freqüència superior d’alteracions en zones articulars. Pel que fa l’edat, els individus subadults presenten un alt percentatge d’aparició de marques d’estrès, possiblement lligades a malnutrició, que no s’observen en població adulta, pel que s’interpreta que els individus que es veien afectats per aquests marcadors no solen sobreviure. En el cas de la població adulta, els processos patològics més observats són les alteracions en zones articulars i la calcificació dels teixits tous, relacionades amb la força de treball o a la mateixa degeneració del cos. Aquests resultats són força similars en ambdues poblacions la tardo antiga i la medieval- moderna.

Finalment, l’estudi de les entesopaties, lligat a la discriminació del treball, no ha evidenciat diferències entre sexes en cap de les dues poblacions i tant sols s’ha observat un resultat significatiu en la comparació de les dues poblacions. La manca de resultats significatius està causat per la baixa mostra analitzada. Tot així s’ha pogut observar que les mitjanes de les entesis de l’extremitat esquerre, en ambdues poblacions, són superiors, resultat que es pot relacionar amb l’ús d’eines del camp, en un context agrícola, com és el de Guissona, tant en època tardoantiga com moderna.

Aquest 2019 entre els materials que entraran a formar part de la col·lecció del museu de Guissona, destaca el conjunt de materials recuperats en l’excavació de la vil·la romana de Talarn.

Aquest jaciment es situa dins el terme municipal de Plans de Sió, entre les poblacions de les Pallargues  i de Mont-roig, a poca distància del riu Sió a la zona coneguda com les hortes, i  a prop de la partida de Talarn que li dona nom. L’existència d’un jaciment en aquesta zona era coneguda per troballes fortuïtes i per prospeccions  a nivell superficial. L’any 2006  es va poder aplicar un altre mètode de prospecció arqueològica amb un resultats excepcionals:  la fotografia aèria.

La fotografia aèria com a eina de prospecció arqueològica.

L’ús de la fotografia aèria en el camp de l’arqueologia, s’inicia als anys 60 del segle XX, dins el marc teòric de la New Archaelogy, també coneguda com arqueologia processual, una corrent teòrica que plantejava la necessitat d’estudiar els grups humans i els seus canvis culturals, dins dels seus contextos mediambientals i culturals, amb la idea que la feina dels arqueòlegs havia de ser més antropològica i científica de la que s’estava fent en aquell moment. Entre les noves eines que es van començar a utilitzar en aquest nou enfoc teòric, trobem la utilització de la fotografia aèria, com una nova línia d’investigació per la anàlisis espacial,  ja que podia ser utilitzada per  fer reconstruccions socioeconòmiques a nivell macro espacial.

La utilització de la fotografia aèria va revelar que podia ser molt útil en la prospecció de jaciments arqueològics. La presa de fotografies amb una certa inclinació, sobre terrenys amb vegetació de creixement ràpid com pot ser un camp de cereal, en els quals el sòl conserva un cert grau d’humitat, permetia observar l’existència d’estructures construïdes sota el subsòl que eren  imperceptibles des de terra.

“Les fotografies van permetre documentar un edifici  orientat de nord-est a sud-oest on s’identificaven dues zones de planta quadrada o rectangular, amb subdivisions o estances també rectangulars o quadrades.”

El principi que permetia que els  jaciments es fessin visibles a partir de la fotografia aèria es basava en el creixement de la vegetació. En les zones on la vegetació tenia mes quantitat de terra,  les plantes creixien més altes i la terra agafava una coloració més fosca, en canvi  en les zones on hi havia menys terra,  potser per l’existència d’un mur, la vegetació creixia menys i la terra presentava una coloració més clara. Aquesta diferència de creixement de la vegetació, era molt difícil de veure a nivell de terra però no a vista d’ocell. Des d’una perspectiva aèria sobre els camps de conreu es dibuixaven línies, que permetien identificar estructures que s’havien construït amb anterioritat  a l’ús d’aquell espai com a camp de conreu.

El juny de 2006 en Magí Miret, arqueòleg del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, va  volar amb paramotor, és a dir amb un parapent amb motor,  per sobre el jaciment de Talarn,  equipat amb una màquina de fotografies  Nikon. En unes dates  en que hi havia unes excepcionals condicions d’humitat en els terrenys. El resultat va ser descobrir una sèrie de traces en el sembrat que permetia identificat una sèrie d’estructures que s’estenien per tres finques agràries, amb una afectació d’una superfície de més o menys d’una hectàrea i mitja. Les fotografies van permetre documentar un edifici  orientat de nord-est a sud-oest on s’identificaven dues zones de planta quadrada o rectangular, amb subdivisions o estances també rectangulars o quadrades.

Campanya de sondejos arqueològics.

Aprofitant el fet que el municipi de Plans de Sió, l’any 2006, es trobava afectat pel procés de construcció del sistema de regadiu del canal Segarra-Garrigues, i que entre les accions o mecanismes que s’havien de portar a terme en un futur hi havia un procés de reparcel·lació dels terrenys, es va plantejar a l’empresa que gestionava aquest projecte de regadiu, la realització d’una campanya de prospecció arqueològica, amb la finalitat de comprovar que les evidències de la fotografia aèria,  es corresponien amb les restes reals d’una vil·la romana.

Les parcel·les agràries afectades per les possibles restes de la vil·la eren tres finques de planta rectangular i orientades de nord a sud. Al nord aquestes finques estaven limitades pel camí que va de les Pallargues a Mont-roig i al sud pel riu Sió. En total es van fer 25 sondejos de 2 metres d’ample i amb llargades variables que anaven dels 5 als 15 metres.  Divuit dels sondejos es van fer en la finca central, cinc en la finca situada a l’est i dos en la finca situada a l’oest.

El pla de treball d’aquests sondejos era excavar fins a poder documentar les primeres estructures i estrats clarament d’època romana, els quals es poguessin associar a una possible vil·la romana, i extreure un primer estudi preliminar en referència a la cronologia i l’estat de conservació del jaciment.

A excepció del sondeig situat més al nord on es va documentar el nivell natural en una cota alta,  en tots els altres sondejos es va poder documentar estrats d’època romana amb material de construcció i fragments de ceràmica corresponent a les activitats quotidianes d’una vil·la. En alguns dels sondejos es va poder documentar murs de pedra seca, que es podien relacionar amb les traces que la fotografia aèria havia posat al descobert, i que dibuixaven estances i espais.

Entre el material ceràmic recuperat, i que entrarà a formar part de la col·lecció del museu,  s’ha documentat terra sigil·lata hispànica tardana, terra sigil·lata africana, ceràmica de cuina africana i terra sigil·lata paleocristiana grisa, a falta d’una campanya d’excavació en extensió  de la vil·la, aquest conjunt de material ceràmic ens planteja un horitzó cronològic ampli, que es podria situar entre finals del segle II dC fins el segle IV  dC. A més de ceràmica també es va documentar material constructiu, entre el qual s’ha de destacar la presència d’una gran quantitat de tessel·les de color blanc, localitzades a la part de la vil·la situada a l’est i que segurament havien format part de mosaics.

El museu de Guissona té vocació de museu de territori i per aquest motiu la col·lecció del museu es nodreix de objectes provinents de la recerca de la ciutat romana de Iesso, però també d’excavacions d’època antiga que es puguin realitzar a la zona de Guissona, i que permeten explicar el procés de romanització i la seva evolució històrica a la zona de Guissona i el seu entorn.   EL jaciment de la vil·la de Talarn es un bon exemple de l’ocupació del territori, a l’entorn de la ciutat romana de Iesso, una construcció rural estretament vinculada a l’eix que segurament representava en època antiga el riu Sió.