Un record que torna i pren sentit
Hi ha moments que resulten transcendents perquè esvaeixen dubtes que t’han acompanyat durant molt de temps. No parlo d’experiències místiques, sinó de revelacions que t’ajuden a entendre si segueixes o no el camí correcte.
L’any 2018, al Museu de Guissona vam celebrar el Dia Internacional dels Museus amb una acció participativa. El nostre objectiu era fer una declaració d’intencions: volíem començar una nova etapa basada en fomentar la participació activa de la ciutadania i situar el llegat i el museu dins l’imaginari col·lectiu com un agent cultural viu i proper.
El resultat va ser fantàstic. Aquell dia es va fer una plantada popular de romaní (sí, el romaní que avui creix ufanós pel Cardo Màxim), es van repartir samarretes inspirades en el mosaic de la casa senyorial i es van recollir les impressions de les persones assistents en flors de paper on podien escriure els seus desitjos, somnis o crítiques sobre el nou museu.
Una frase que convida a pensar
Un d’aquells paperets em va deixar intrigat. Hi deia: «Que el llegir no ens faci perdre l’escriure».
Tot i conèixer l’expressió, en aquell context la frase em va semblar enigmàtica. Tant, que de tant en tant hi he tornat a pensar des de llavors.
La persona que ho va escriure volia defensar un museu centrat només en el patrimoni, d’una manera més tradicional? Expressava una preocupació davant el canvi que estàvem impulsant? O potser suggeria que el museu havia de continuar prioritzant l’estudi i la salvaguarda del llegat, per damunt de la seva difusió o obertura als públics?
Aquella frase em va generar dubtes que m’han acompanyat fins ara. Però la setmana passada crec que vaig trobar-hi resposta.
Una revelació: el Cattus de Iesso
La resposta va arribar durant la jornada dedicada al nostre gat i déu suprem, el Cattus de Iesso.
A la tarda vaig veure un grup de nens jugant alegres, còmodes i despreocupats pel museu. I vaig pensar: un museu no és ni vol ser una ludoteca, sinó un espai de trobada entre passat, present i futur, un lloc per aprendre dels nostres avantpassats a través de la seva empremta.
Aquells nens no només jugaven: aprenien. No veuen el museu com un espai avorrit, sinó com un lloc on s’hi senten bé, que coneixen i que els és propi. Saben qui és el genet, què diu la làpida, on són les termes i per a què servien, com menjaven els habitants del triclini…
I n’estic convençut que, si hagués interromput el seu joc i els hagués fet alguna pregunta, m’haurien respost amb reflexions sorprenents sobre el llegat que els envoltava. Aquella imatge em va emocionar profundament.
Un museu que evoluciona sense perdre l’essència
És cert que encara no hem arribat a un model de gestió plenament participatiu, i també ho és que no aconseguim arribar a tot el conjunt de la ciutadania —en tots dos aspectes hi continuarem insistint—.
Però avui el Museu de Guissona existeix i té sentit per a la gent del nostre entorn. Aquesta transformació s’ha produït sense deixar de banda les funcions més tradicionals:
- hem continuat excavant,
- hem establert protocols de restauració del llegat arqueològic,
- treballem en grans projectes com la restauració de l’Obra de Fluvià,
- i preparem reptes encara més ambiciosos, com la construcció del nou Museu de Guissona.
Potser encara hi ha molt per fer —i n’hi haurà sempre—, però estic convençut que per a diverses generacions de criatures el Museu serà un lloc entranyable, viu i estimat.
Set anys després: llegir i escriure el futur
Set anys després d’aquell DIM podem dir que, des del Museu de Guissona, hem millorat en la lectura… però també en la nostra capacitat d’escriure.
I continuarem aprenent, creixent i escrivint noves pàgines de la nostra història col·lectiva.
