El Museu en Femení

ELENA RODRIGUEZ CHAMORRO

Cada dijous és un dia especial per a mi. Fa temps que col·laboro amb el Museu de Guissona i cada setmana espero amb il·lusió el moment d’endinsar-me en la història. M’encanta posar les mans a la feina, sobretot quan es tracta de netejar i organitzar ceràmiques i altres materials arqueològics. Hi ha alguna cosa captivadora en tocar peces que han sobreviscut segles i ajudar a conservar-les.

L’equip del museu em fa sentir molt ben acollida; són persones entusiastes i compromeses, i compartir estones amb ells és un autèntic privilegi. I, per descomptat, no puc oblidar-me del Cattus, el nostre company felí, que sempre ronda amb aquella actitud majestuosa… però a qui, en el fons, li encanta la nostra companyia.

Col·laborar aquí no és només una activitat, és una vivència que m’enriqueix i em connecta amb el passat d’una manera excepcional.

Claustre Oliveres

TÈCNICA DE L’AJUNTAMENT DE GUISSONA

Dona, mare de dues nenes, tieta de dues noies i la petita de tres germanes, sempre he viscut envoltada de dones i de dones guissonenques al cent per cent, en un entorn familiar en el que sempre ens hem sentit valorades, estimades i mai menys tingudes pel simple fet de ser dona. Pertanyo al Territori Iesso per la meva vinculació amb el Mercat Romà, ja al 2005 hi vaig començar a treballar colze a colze amb en Josep Ros, ell fou el primer que em va ensenyar tots els racons de Iesso i les històries que s’amagaven darrera el Museu de Guissona.

La meva vessant més de gestió em va portar a coordinar el Mercat des del 2008, juntament amb el David Castellana, fou aquí on vaig començar a mourem en un món més liderat per homes: coordinacions amb la Brigada Municipal i amb els vigilants, reconstruccions històriques majoritàriament liderades per homes; esclaus, gladiadors, legionaris, paradistes, … Un entorn masculí en el que sempre m’he sentit respectada per col·laboradors i companys i on sempre m’he sentit una més de l’equip: coordinant, ubicant parades, traginant material, gestionant sortides de seguicis, realitzant propostes a entitats, rebent grups i companyies, …

Els deu anys que he coliderat el Mercat Romà ho he fet al costat de les meves filles. Embarassada de 7 mesos vaig gestionar la dotzena edició del Mercat Romà; quan la petita tenia un mes i mig, vaig coordinar la quinzena edició i totes les propostes que s’hi relacionaven, sempre amb el suport incondicional del David Castellana. Mirant enrere, em sento orgullosa de que fos així, el nostre passat romà ha format part de la infància de les meves petites, elles m’han acompanyat en aquest bonic viatge de promoció de la nostra Iesso entre la població de Guissona i la que ens ha visitat i ha pogut gaudir dels capvespres a la romana i del Mercat Romà.

agnès pla

ARTISTA I REGIDORA

Cada 8 de març penso en les dones de la meva família, guies i puntals forts que m’han acompanyat. Aquest any, especialment, he pensat molt en la meva àvia. Hi he pensat quan he visitat el bonic homenatge que ha fet la Roser Sàrries als safaretjos, per visibilitzar aquestes dones anònimes que ens han deixat empremta. La meva germana i jo vam passar molts moments als safaretjos amb la padrina Antònia.

COSIDORA

Sempre m’he sentit especialment vinculada amb la padrina Antònia, perquè ella tenia una vessant artística molt gran que no va poder exercir. Desitjava formar-se com artista, però li van dir que a casa hi feia més falta. Les circumstàncies no la van acompanyar. Quan es va casar, tampoc ho va tenir fàcil dins el cercle de Cal Serrano, on les dones tenien molt caràcter i ella, amb el seu, els hi trencava bastant els esquemes.

Però no va perdre mai l’alegria i l’essència, i va saber connectar amb el seu do mitjançant la costura. Entre peça i peça, quan podia, es permetia alguns luxes personals. On més es lluïa era confeccionant les disfresses que dúiem l’Anna i jo en el concurs que organitzava l’Ateneu per Carnaval. Eren pura artesania. Hi desplegava tota la seva creativitat, i ho cuidava tot fins l’últim detall. Quan tenia una idea clara, per difícil que fos, exprimia tots els recursos fins que la feia possible

Tenia moltes facetes. Li encantava escriure, escrivia en qualsevol full (guardem molts sobres de factures amb textos que ella feia o copiava), llegia poesia (se’n sabia moltes de memòria) i ens encomanava les seves aficions. Ah! I sempre es va esmerar a escriure bé el català, en això hi tenia una fixació.

Fixat tu, com és la genètica, que la vida ha volgut que l’Anna fos l’escriptora de la família i jo l’artista. Som hereves del seu llegat. He escollit la meva vida. He decidit cada pas que he fet, assumint els riscos. Això, que ara sembla una normalitat, és una gran salt per les generacions de dones que m’han precedit.

El meu pensament avui és per ella, per elles. I l’agraïment als meus pares per respectar-me la llibertat d’escollir, sense condicions.

Paula Sànchez

ARQUEÒLOGA

L’arqueologia es considerada de manera tradicional com una feina amb atributs masculins, una qüestió sobre la qual tant literatura com cinema no hi han contribuït positivament. Així, les dones hem quedat amagades, en segon pla durant molt de temps ja que es qüestionava la nostra capacitat per dedicar-nos-hi. Avui dia, tot i haver aconseguit fites i superar alguns dels estigmes socials, ser arqueòloga és tot un repte ja que se’ns segueix veient febles, sense força per agafar un pic, carregar terra o fins i tot formular hipòtesis vàlides o coherents. Malauradament, en el meu cas, a l’igual que els passa a moltes altres companyes hem hagut de suportar comentaris com “no agafis un pic que encara et faràs mal!” o un “tu millor escombra el mur que segur que ho fas molt bé”.

Tot i no ser un camí fàcil, considero que la meva generació gaudeix de certs “privilegis” gràcies a l’esforç i lluita constant de les nostres predecessores, les quals cada vegada més presents a les institucions educatives, culturals, sectors públics i privats són tot un referent i ens ensenyen diàriament a no tirar la tovallola, a lluitar per reivindicar el nostre paper en aquesta feina, que és també de dones. Així, puc dir que estic orgullosa de ser arqueòloga i formar part d’aquesta comunitat en creixement i evolució.

Andrea Collado

ARQUEÒLOGA VINCULADA A IESSO

“Deu ser molt dur!”

És el primer que li passa pel cap a algú quan explico que sóc arqueòloga i passo els estius “a pic i pala”. Sí, fa calor, faig esforç físic i de vegades acabo esgotada, però al final del dia el que compta és la felicitat que desprenc en fer el que m’agrada. No sé què m’oferirà el futur, ni si podré dedicar-me a l’arqueologia o alguna disciplina relacionada amb l’àmbit cultural, però les vivències i experiències tan fructíferes que he viscut en aquests darrers sis anys fan que haver triat estudiar arqueologia i haver participat en excavacions arqueològiques hagi sigut una de les millors decisions que he pres mai. És cert que no tot és fàcil, hi ha moltes pedres pel camí i el fet de ser dona és una pedra més.

A vegades et fan creure que no ets vàlida per estudiar o que determinades feines són “cosa d’homes”, però també trobes moltes persones que t’ajuden, t’ensenyen i et fan créixer tant professionalment com personalment.

Força de voluntat, suport i motivació et fan veure i demostrar que ets capaç de fer tot allò que et proposis, sigui a nivell acadèmic o en treball de camp; que per ser dones no som menys vàlides en arqueologia – ni en qualsevol altre àmbit – i que podem fer tot allò que ens proposem. En definitiva, estic orgullosa de poder dir que sóc arqueòloga.

Blanca Izquierdo

ATENCIÓ AL VISITANT DEL MUSEU DE GUISSONA

Fer de guia pels carrers, places i llocs emblemàtics de Guissona és una cosa que m’apassiona. Però des del punt de vista femení també m’entristeix.

Parlem de sants: Sant magí, Sant pol, Sant Roc, Sant Sebastià i el Portal de l’Àngel.

Elogiem la figura de Pere Fages, com un gran home de la seva època que arriba al 1782 a ser el governador de la Baixa Califòrnia. Dels soldats que des de les torres de guaita defensaven el territori. Del Bisbe Benlloch que cedí de forma oficial a Guissona el Palau Episcopal del S. XVIII, una part del qual es convertí en la seu i origen de l’actual Ajuntament.

De persones de la cultura i la docència: Dr. Eduard Camps, Dr. Pere Castelló, mestre Pere Santaló, notari Josep Faus, notari Roca Sastre ….
Però, només podem parlar del paper de la dona en els safareigs on feien la bugada, omplien els càntirs i rentava les verdures i, a sobre, aguantar els comentaris de “visitants” que comenten que aquestes dones solament hi anaven a xafardejar. Els homes no embrutaven la roba, bevien aigua i menjaven verdures?

La dona, en especial la rural, mereix tenir un lloc important i un reconeixement el seu treball diari. Aquesta dona que s’aixecava i tenia cura de l’hort, anava a comprar, preparava l’olla amb fogons de carbó, anava a buscar l’aigua a la font amb un càntir a una mà i una galleda en l’altra, arreglava als fills, tenia cura dels animals, portava el menjar als homes si era temps de collita i encara tenia temps d’escombrar l’era, cosia…, així dia darrer dia… I, quan descansava?

Les dones han estat part important de la construcció i desenvolupament de les societats al llarg de la història, així i tot ha existit una invisibilització dels seus treballs, pensaments, costums i capacitats. M’agradaria enaltir en aquest petit text a les dones que van lluitar per ser propietàries de les seves vides; dones fortes i valentes que van deixar la seva enorme petjada en els llocs pels quals van passar.

Àlice matei

SECRETÀRIA ADJUNTA DE L’AJUNTAMENT DE GUISSONA

Guissona, el meu refugi, la meva casa, el meu futur.

Hi ha records que queden gravats per sempre en la memòria, com si el temps no pogués esborrar-los mai. Un d’aquests records, per a mi, és el 21 de juny del 2008, el dia que vaig arribar a Guissona. Tenia només 10 anys, venia de Bucarest, Romania, i no sabia què m’esperava en aquest nou lloc. Recordo perfectament la primera sensació en posar els peus en aquest poble: tot era diferent, tot era nou, i alhora, tot era ple de possibilitats.

Els primers mesos van ser un repte. Una nova llengua per aprendre, nous costums per entendre, una escola plena de companys desconeguts… però a poc a poc, Guissona em va anar acollint com una mare acull la seva filla. Aquí vaig créixer, aquí vaig riure i plorar, aquí vaig viure els millors moments de la meva infantesa i adolescència. I, sense adonar-me’n, aquest poble es va
convertir en casa meva.

Amb els anys, el vincle amb Guissona va anar més enllà de la infantesa. No només era el lloc on vivia, sinó el lloc on volia quedar-me, on volia aportar el meu granet de
sorra per fer-lo créixer. Per això, quan vaig tenir l’oportunitat de treballar a l’Ajuntament, vaig saber que aquell era el meu camí. Fa gairebé cinc anys que soc tècnica de Secretaria, un departament que, tot i ser poc visible, té un paper fonamental en el funcionament del municipi.

Des d’aquest lloc, tinc l’honor d’ajudar a donar forma a projectes que fan avançar Guissona. Un d’ells, és el museu. Gestionar les licitacions perquè es puguin fer
excavacions i obres, tramitar subvencions perquè el patrimoni del poble es preservi i es divulgui, contribuir a la contractació de persones que ajuden a mantenir viva la nostra història… Tot això no és només feina per a mi, és una manera de retornar a Guissona tot el que m’ha donat.

Ser dona i formar part d’aquest poble és, per a mi, un orgull. Guissona ha estat testimoni del meu creixement, m’ha vist evolucionar i ara em dona l’oportunitat de deixar la meva empremta. Perquè aquest lloc no és només un punt al mapa, és la terra
que m’ha fet qui sóc.

Quan penso en totes les dones que han contribuït a fer de Guissona el que és avui, sento una immensa gratitud i admiració. Dones valentes, treballadores, lluitadores, que amb esforç i dedicació han deixat una marca inesborrable en la història del poble. I ara, en aquest mes de març, el mes de la dona, vull reivindicar
aquesta força femenina que transforma el món, que dona vida a les comunitats i que, des de l’ombra o en primera línia, fa que tot sigui possible.

Perquè ser dona és això: és construir, és estimar, és lluitar, és creure en un futur millor. I jo, com a dona, com a professional, com a veïna d’aquest poble que tant estimo, seguiré fent tot el possible perquè Guissona continuï sent aquest lloc ple d’oportunitats, d’història i de futur..

Laia Catarineu

ARQUEÒLOGA

L’arqueologia és una disciplina dura en molts sentits, i ser dona podem dir que tampoc és fàcil. Per això mateix, ser arqueòloga avui en dia no es pas una feina senzilla. Com a investigadora i doctoranda puc dir que el món universitari també requereix molt esforç i sacrificis, on moltes vegades les dones ens trobem amb un sostre de vidre limitador molt resistent.

Tanmateix, en el treball de camp sovint no se’ns tracta de forma igualitària, sinó com al sexe dèbil, qüestionant-nos decisions o incapacitant-nos per realitzar importants esforços físics. Afortunadament no sempre és així, i cada vegada més aquests comentaris o aquestes discriminacions son més puntuals. Això és un indicatiu més de que els esforços que estem fent les dones i el feminisme tenen repercussió i permeten canviar poc a poc la societat i, per descomptat, l’arqueologia també.

Aquest apoderament femení ha permès la inclusió de les dones en l’arqueologia de camp i també en el món acadèmic, i poc a poc, està permetent no sols manifestar el paper de la dona en la societat actual, sinó també visualitzar-la i revelar el paper que ha tingut sempre, al llarg de totes les èpoques i en qualsevol àmbit social i econòmic.

És veritat que l’historia ha estat escrita per homes, però l’arqueologia ens pot permetre deixar enrere aquesta discriminació existent en el món antic i visualitzar al gènere femení. Els residus que estudiem les arqueòlogues i els arqueòlegs, son això, deixalles; així doncs, no hi ha hagut premeditació, i per tan tampoc exclusió de la figura femenina.

No em planyo ni em penedeixo haver triat el camí de l’arqueologia. D’altra banda, ser dona no ha estat voluntat pròpia, però no ho canviaria. Considero que ambdues condicions m’han permès entendre el món d’una forma diferent, marcat per la superació i el treball constant.

Núria Magrans

TÈCNICA EN TURISME

Fer de guia pels carrers, places i llocs emblemàtics de Guissona és una cosa que m’apassiona. Però des del punt de vista femení també m’entristeix.

Parlem de sants: Sant magí, Sant pol, Sant Roc, Sant Sebastià i el Portal de l’Àngel.

Elogiem la figura de Pere Fages, com un gran home de la seva època que Promocionar els recursos turístics locals i del territori personalment i a través de les xarxes socials, participar en reunions del sector, dissenyar productes atractius per a les persones que ens visiten, dotar de contingut fulletons i tríptics, col·laborar amb el sector productor i gastronòmic local, revisar sobre el terreny la senyalització turística, enfilar-te a qualsevol lloc per capturar les millors imatges d’elements patrimonials i naturals… entre moltes altres accions, son les que duem a terme les persones que ens responsabilitzem de les oficines de turisme del territori. La nostra és una feina que requereix una alta dosi de creativitat en molts dels sentits, i que es considera motor de canvi dins la Catalunya actual. Tot i això, sovint veiem que ens segueixen encasellant en una professió “de segona”, pendent d’ésser prestigiada com es mereix, donat que és nexe d’unió de diversos sectors.

Tot i que el món del turisme està majoritàriament feminitzat, els llocs de responsabilitat –com en tants altres àmbits- solen estar en mans d’homes. I a aquestes alçades, tot sovint encara segueixen tractant-te de “nena”, especialment quan vas a fires a promocionar, en el nostre cas, Iesso, Guissona, la Segarra i les Terres de Lleida. Afortunadament, nosaltres ens reivindiquem cada vegada que en tenim l’oportunitat i reclamem que se’ns valori pel que podem aportar a la societat, sense estereotips: ara només falta poder-ho fer des dels llocs de poder . Hi estem treballant.

Alba Morell

RESTAURADA I CONSERVADORA

Quan parlem de restauració i conservació de béns culturals ens solem imaginar una persona amb bata blanca, pinzell en mà i treballant davant d’un quadre. Doncs bé, no tan sols només hi ha l’especialitat de pintura, sinó que també existeix la d’escultura, document gràfic, arqueologia, etc. Dins del món de la restauració – conservació d’arqueologia no només ens centrem amb el que anomenem “peces arqueològiques” sinó que també existeix la conservació de jaciments (engloba murs estructurals, mosaics, paviments, etc.). Actualment la conservació de jaciments arqueològics és un dels camps menys experimentats, ja que fins ara, la nostra feina se centrava amb peces més museístiques. Això, ha provocat un gran interès en estudi de diferents materials, metodologia i criteris on l’objectiu final és obtenir el millor resultat possible per preservar el conjunt arqueològic.

Com a restauradora (que no va amb bata blanca, sinó amb botes de seguretat, casc i armilla) he d’obtenir materials que, part d’ells, s’aconsegueixen en magatzems de construcció. Lloc, com d’altres, on hi predomina molt la figura masculina, i que, moltes vegades, no pots obviar certes mirades o certs comentaris que una rep. Així com, ajudants que no volen acceptar ordres d’una dona més jove o que, constantment et qüestionen, i regalen consells paternalistes. Evidentment, he intentat explicar el perquè de les actuacions que faig i inclús he de defensar la meva professionalitat, però a vegades aquesta constant pedagogia que et toca fer gratuïtament és feixuga i ràpidament renuncies certs debats, ja que n’hi ha que volen donar consells però no estan disposats a rebre-ho d’una.

Tatiana Piza

ARQUEÒLOGA I ANTROPÒLOGA

És interessant la dicotomia que crea la frase “les dones en el món de l’arqueologia o l’antropologia”. De què estem parlant, del paper de les dones en la societat, al llarg de la història? De com els estudis actuals veuen les dones de la nostra història, com les perceben? O per altra banda parlem de les dones actuals que formen part d’un món laboral i d’investigació en el que tenim a les nostres mans el poder de difondre el valor de la nostra història, incloent el valor de les dones dins el seu context?

De qualsevol de les dues formes ens trobem en un moment força esperançador, sobretot tenint en compte el gran camí que hem recorregut entre totes les darreres dècades.

La història sempre ha estat escrita per homes i “per a” homes, des de l’aparició de l’escriptura, fins els llibres de text que ensenyen als nostres infants el desenvolupament del passat. I és lògic que això passi en una societat completament patriarcal com la que habitava a la ciutat romana de Iesso. Però on hi tenen cabuda les dones dins aquests relats històrics, fora de viure a través dels homes que les envolten (pares, marits, i fins i tot fills). És la nostra feina identificar i potenciar el coneixement de les vides d’aquelles dones, tant si es tracta de la vida pública, com si només ens podem centrar en l’àmbit privat. I tot i el llarg camí que ens queda per endavant, s’ha començat a avançar cap a una arqueologia i antropologia més transversal i igualitària.

I les dones actuals, les que tenim a les nostres mans aquesta important tasca? Treballo en el món de l’arqueologia des dels 16 anys i fent la vista enrere, el nostre cas ha tingut una evolució semblant, ja que hem estat nosaltres les que hem pres les regnes i hem impulsat aquest canvi.

La veritat és que no treballem en un entorn laboral summament masculinitzat, dins l’entorn de les empreses d’arqueologia o la investigació universitària. En aquests àmbits, les relacions amb els companys de fenia o amb actors externs solen ser igualitàries, tot i que paternalistes, en molts casos. La cosa canvia, però, quan l’arqueologia o l’antropologia topa amb el món de la construcció, que per altra banda, succeeix força sovint. En aquests casos ja ens podem armar de paciència!

En un context completament masculí, com és el de la construcció, si tenim sort ens convertirem en una simple distracció, a l’hora d’agafar el pic i la pala, ja que sembla que és divertit veure una dona realitzant una feina “d’homes”. En el pitjor dels casos, no podrem desenvolupar la nostra feina sense ferir la masculinitat d’alguns i la feminitat d’altres.

En conjunt, però, la perspectiva és força positiva, sobretot en un poble com Guissona, que conviu amb el món de l’arqueologia des de fa molt de temps. La feina de molts anys ha aconseguit acostar la població actual a la societat romana de Iesso i crear un fil conductor a través de la història, en el que la dona ha desenvolupat el seu propi paper al llarg del temps.

Que les societats antigues fossin patriarcals i fortament masculinitzades no fa desaparèixer les dones de la història; és la nostra visió i la nostra lectura del passat el que té el poder de donar valor i situar dins el relat històric aquelles dones que ens han precedit. És el nostre dret i el nostre deure.

Esther Rodrigo

ARQUEÒLOGA

Si he de parlar com a professional de l’arqueologia, puc dir que tant en el camp professional com en el de la recerca resulta una disciplina dura que demana una dosi molt alta de vocació, i ser dona no és un avantatge precisament. La veritat és que quan vaig finalitzar els estudis, si algú m’hagués dit que gairebé vint-i-cinc anys després encara seguiria al peu del canó i dedicant-me a l’arqueologia no m’ho hauria cregut pas; és una feina inestable, complicada, sovint precària i que no gaudeix d’un prestigi social ni econòmic. L’arqueologia, com el patrimoni en general en el nostre país, sempre està a la cua de la inversió cultural, i els arqueòlegs en patim les conseqüències directes.

La nostra feina, sobretot en les excavacions professionals, sovint es desenvolupa en àmbits, com el món de la construcció, que tradicionalment han estat entorns bàsicament masculins, amb una presència femenina molt escassa, gairebé testimonial, fins i tot ara; i de vegades, això complica la nostra feina, sobretot quan assumim la direcció de seguiments en què ets l’únic arqueòleg i per rematar-ho, dona; diguem que alguns treballadors d’obra no salten precisament d’alegria quan és una dona la que dona ordres…

I en l’àmbit de la recerca, malgrat que en els darrers anys hi ha una tendència de creixement constant en el nombre de dones que s’hi dediquen, penso que té un cost personal al qual els nostres col·legues masculins no s’hi han d’enfrontar; moltes companyes es troben amb el dilema de tenir una carrera o formar una família, i en molts casos, s’hi acaba renunciant o la carrera es ralentitza, de fet, això es pot dir de moltes altres professions i també de l’àmbit professional de l’arqueologia. També ocupar càrrecs amb responsabilitats segueix sent una assignatura pendent, en què també hem de superar els prejudicis d’alguns col·legues de professió perquè ens vegin i ens tractin en un pla d’igualtat.

Però tot i això, jo no canviaria per res la meva feina com a arqueòloga, o dedicar-me a la recerca en arqueologia, és una disciplina que t’atrapa i en la qual cal obrir molts camins per a les arqueòlogues que vinguin a darrera.

NÚRIA ROMANÍ

ARQUEÒLOGA

L’arqueologia havia estat considerada tradicionalment una professió d’homes. Segurament en part es deu a la duresa física que implica el treball de camp, estar “a pic i pala” sota el sol durant tota la jornada, una activitat que, pels tòpics que arrossega el nostre gènere, costava associar al món femení. Progressivament la dona es va anar fent un lloc en aquest món i, per a la meva generació, la de les que ja estem a prop dels 40, la presència d’arqueòlogues en excavacions i amb càrrecs de responsabilitat era ja una realitat. Això no significa que fos del tot comuna i generalitzada; de fet, malauradament, en molts entorns encara no ho és ara…

Jo he treballat sempre en el món de la recerca i en excavacions programades inserides dins de projectes d’investigació arqueològica. Penso que, en termes generals, he exercit i exerceixo la meva professió com molts dels meus col·legues homes, amb igualtat d’oportunitats. Tot i això, com passa en molts altres àmbits de la societat, hi ha tendències, deixos, a vegades subtils i d’altres no tant, amb els quals hem de conviure cada dia com dones arqueòlogues.

Molt aviat, quan encara era estudiant, vaig ser cap de sector d’excavació i no sempre va ser fàcil. La meva joventut i inexperiència de llavors van fer que, en certs moments, les meves decisions fossin més qüestionades. Sempre m’he preguntat si la meva condició com a dona també hi va tenir alguna cosa a veure…

En algunes ocasions també he tingut la sensació que havia de defensar amb més intensitat i vehemència les meves opinions perquè fossin escoltades, a vegades molt més que alguns dels meus companys (homes) de professió.

Per al futur, espero que ens anem desprenent d’aquests llasts del passat que encara arrosseguem, en l’arqueologia i molt més enllà, i que les noves generacions d’arqueòlogues cada cop hagin de “picar menys pedra” per exercir amb total igualtat la nostra professió.

ANNA SOLÀ

FILÒLOGA CLÀSSICA I FUTURA ARQUEÒLOGA

Si heKarl Lachmann, Franz Bopp i Felix Jacoby. Heinrich Schliemann, Howard Carter i John Lloyd Stephens. Tres filòlegs i tres arqueòlegs: aquests són sis dels molts noms que dins del món acadèmic tenen un ressò força important.

Com a dona i estudiant sempre m’he preguntat quin és el paper, en aquests camps, de les dones i amb el temps he pogut observar que hem estat silenciades i “negades” ja que, segons certes persones, tant la filologia com l’arqueologia són tasques totalment masculines. I ara és quan ens hem de preguntar què vol dir “tasca masculina”: en la filologia, saber traduir un text clàssic com pot ser Homer o poder reconstruir com hauria de ser a partir de manuscrits el text que va pensar Vitruvi?; i en el camp de l’arqueologia, saber classificar el gran ventall de ceràmica o realitzar les tasques de camp?

Per sort, tant dins com fora de les aules, podem observar un petit canvi però al mateix moment notori: cada cop més podem veure que hi ha filòlogues i arqueòlogues amb un paper important sobre de la societat. I tot i que hi ha un canvi, encara hem de lluitar contra certs comentaris que poden semblar graciosos però que alhora són forces sexistes. I per aquest motiu, tant les meves companyes com jo no ens deixarem intimidar ni deixarem de lluitar perquè tant les dones coetànies com les que ens precediran siguem capaces de viure en un món més igualitari.

ADA CORTÉS

ARQUEÒLOGA

M’encanta ser dona, m’encanta ser arqueòloga. Ara que estic a punt d’arribar als 40 anys, puc començar a fer balanç de la part professional de la meva vida. Així doncs, tot i que encara em queda molt camí per recórrer i per establir-me dins la meva carrera, puc dir que em sento realitzada en molts aspectes de la disciplina que he escollit. És veritat, però, que ser una investigadora en el món de les ciències de l’antiguitat no és una trajectòria planera.

A part de lluitar contra unes condicions molt precàries en un món on la cultura i la ciència no són ni de lluny una prioritat, també has de lluitar contra un marc preconcebut masculí molt marcat. En molts casos, els projectes dirigits i encapçalats per dones pateixen un elevat grau de paternalisme que costa molt de trencar. No obstant, cal dir que en el món acadèmic s’ha avançat força en el terreny feminista. Potser jo soc un bon exemple, tot i ser una dona que ha volgut ser mare i formar una família des d’una edat força jove pels paràmetres de la societat actual, he pogut desenvolupar-me com a investigadora i arqueòloga. Consegüentment, si jo he pogut assolir algunes fites, tothom: – dona o home – les pot adquirir.

A l’actualitat compagino la meva vida familiar amb una vida professional a Roma, i és fantàstic. Tot i així, encara em queda molt per aconseguir i lluitar, però m’encanta ser dona i mare, m’encanta ser arqueòloga.

Gemma de Solà

ARQUEÒLOGA

Durant tots els anys que he col·laborat com a arqueòloga a la Ciutat romana de Iesso mai he sentit que hi hagués quelcom que no pogués fer pel fet de ser una dona. He treballat amb companys i companyes d’arreu i sempre m’he sentit entre iguals. No hi ha hagut mai un carretó que algú pensés que no podia portar (tot i que m’agrada carregar-los tant com puc i més!) o una estratigrafia que algú dubtés que pogués comprendre.

En tot aquest temps he estat envoltada de grans persones i de molt de talent, sobretot femení. Crec que la igualtat entre homes i dones és el camí que ha de prendre la nostra societat perquè tot aquest potencial amb nom de dona es pugui desenvolupar al 100%.

CARME CAMPS

TRADUCTORA

El primer record que tinc d’un museu és al jardí de casa els avis, a Guissona, on vaig veure les meves primeres àmfores romanes, col·locades sobre un suport metàl·lic amb tres potes en diversos racons. Potser no n´hi havia gaires… una o dues, però a mi em cridaven molt l’atenció i les recordo com si fossin moltes. Després del jardí hi havia un hort i, a la esquerra, el que en dèiem “els gallinassos”, les restes d’una petita granja que de jove el meu pare va voler muntar i que, aleshores, només servia per guardar-hi rampoines que ni tan sols a les golfes tenien cabuda. Però també hi havia una habitació, amb una porta de fusta sempre tancada, que anomenàvem “el museu”. ¡Ai, el museu! A l’obrir la porta, el primer que veies era una gran vitrina de fusta fosca amb una calavera a sobre. Com que jo era la petita, em feien creure que quan obries la porta la calavera movia la boca. Us asseguro que jo veia com aquell rostre sense ulls però amb dents intentava enraonar, no sé si per saludar-me o per fer-me fora! Per si de cas, no hi entrava mai sola. Aquelles vitrines contenien una petita part de lo que el meu avi, Eduard Camps, havia trobat en les seves “expedicions” arqueològiques i que s’havia reservat per a ell després de donar la seva col·lecció al Museu de veritat, al que porta el seu nom.

Estareu pensant que, segurament, de gran em vaig fer arqueòloga. Doncs no. A pesar de que les pedres sempre m’han agradat em vaig fer traductora literària, per poder llegir molt i de tot. En aquest terreny no he tingut mai problemes pel fet de ser dona, ans al contrari, és un món gairebé dominat per les dones: editores, traductores, redactores, il·lustradores, directores de departament… i fins i tot directores generals. Si m’hagués fet arqueòloga crec que ho hauria tingut més difícil.

Núria Padròs

ARQUEÒLOGA

Encara ara, tot i que ja fa un temps que em dedico a altres temes, quan em pregunten què sóc, la resposta immediata que em ve al cap és: ARQUEÒLOGA. Sí, és el que sento, m’enorgulleixo i, a vegades, fins i tot enyoro. Quan arribes a una certa edat ja et pots començar a permetre certs apunts de nostàlgia que et transporten a èpoques “prehistòriques”. L’arqueologia i la ciutat de Iesso, m’hi transporten i em recorden molts bons moments, tant de la universitat, com de la meva vida professional.

Considero que em vaig formar en un ambient bastant igualitari. No obstant, existeixen diferències, en ocasions, poden estar molt presents i, el món acadèmic i de l’arqueologia, no n’és una excepció. Només apuntar, per exemple, que la perspectiva de gènere dins la formació històrica i arqueològica és deficient i caldria donar més valor a les dones com a subjectes i protagonistes, creadores de ciència i d’història. També cal observar que moltes dones han estudiat i estudien arqueologia i, en canvi, poques, en proporció, arriben a càrrecs importants. El sostre de vidre existeix i, de fet, la majoria de persones que han estat per sobre el meu càrrec eren homes. Tot i això, tinc la bona sensació que mica en mica la societat va canviant i les dones ens anem empoderant i confiant en les nostres capacitats. Prepareu-vos que les noves generacions d’arqueòlogues van fortes i no tenen por de trencar amb els clàssics!

LAURA PUIG

HISTORIADORA I TÈCNICA DE MUSEU

Crec que puc afirmar que, en l’àmbit professional, mai m’he sentit menystinguda pel fet de ser dona; però no puc afirmar amb tanta rotunditat que no ho hagi estat pel fet de ser dona, jove, mare i amb formació humanística. Dixi.

Començo la meva petita reflexió amb aquesta declaració potser un xic contundent, producte d’una cavil·lació força recent. El fet d’encapçalar i coorganitzar, el mes del Museu de Guissona més lila de la història, m’ha permès conèixer amb més proximitat el moviment feminista i valorar el camí que fins ara s’ha recorregut, però sobretot adonar-me del llarg recorregut que encara queda per fer tant en la societat en general com en el món de la història i els museus en particular.
Una dona, jove, historiadora, mare… crec que té força punts a perdre si ho comparem amb un home, jove, historiador i pare. Evidentment no podem generalitzar, però sovint la conciliació entre família i feina, recau en la dona, ja sigui en el món humanístic, com en la resta d’àmbits professionals i per tant aquest ja és un primer handicap que ens trobem les dones. Un altre, la joventut: la joventut en femení obliga a demostrar, i demostrar molt. Cal certificar dia a dia la vàlua d’una mateixa, la professionalitat i el compromís per no quedar relegada en aquest món força competitiu.

A banda d’aquesta possible subestimació més personal i actual, les dones han estat invisibilitzades al llarg de la història i hem arribat a l’actualitat, a voltes sense adonar-nos i potser de forma inconscient, veient que en aquest terreny encara hi ha molt per fer. Hem de començar per canviar l’avui, el paper de nosaltres les dones dins la societat i dins el món dels museus i les humanitats, i d’aquesta manera serà més fàcil canviar els discursos de les nostres exposicions permanents, perquè la història no es pot entendre sense perspectiva de gènere. No és el mateix un relat que té en compte les dones que un que les obvia. I és aquí on hem de treballar conscientment

Fem-ho! Proposem-nos-ho! I així canviant la manera com veiem, i sobretot com expliquem el passat, aconseguirem que mai més cap dona jove, mare i historiadora se senti desplaçada pel simple fet de ser-ho.

Col·laborar aquí no és només una activitat, és una vivència que m’enriqueix i em connecta amb el passat d’una manera excepcional.

Ariadna Sanz

SECRETÀRIA DE L’AJUNTAMENT DE GUISSONA

Fa un xic més de cinc anys que vaig aterrar a Guissona per motius laborals, tot i que anteriorment ja havia tingut l’oportunitat de conèixer-la.

L’acolliment va ser fantàstic, del que em sento molt agraïda, i amb orgull m’agrada dir que quasi quasi sóc guissonenca d’adopció perquè és on hi passo més temps i on he creat uns vincles professionals i personals realment bonics.

Aquesta terra té quelcom màgic que la fa especial. Sempre et deixa una petjada a l’ànima. Segur que als romans els va ser irresistible assentar-s’hi! I m’agrada imaginar que aquesta tradició d’acollida potser venia de lluny.

I és que quan he pogut conèixer Iesso i #elsdelmuseudeguissona, i admirar la passió que senten per aquest petit racó del món, com la defensen, la comparteixen i la cuiden, només es pot sentir tremenda admiració.

Des de la petita peça que es cedeix a Empúries perquè sigui admirada en altres museus, el ball de números per una ordenança o fins la carrera de fons que suposarà un nou Museu, tot compta amb una energia imparable d’un equip meravellós que fan fàcil les tasques més complexes. I pous de saviesa!! Doncs al poble tothom té interioritzada terminologia arqueològica, però per una jurista forània fins i tot camafeu és una paraula que els dec, així com distingir les excavacions preventives de les programades, o l’increïble vivència de vestir i viure els caps vespres a la romana i escoltar les històries romàntiques en espais tant preciosos com Ca l’Eril durant les visites nocturnes.

Per mi, això és Iesso. Admiració de la terra de Segarra, amb tant passat, present i futur. Pel patrimoni, les gents i cultures, l’economia i marca,… I la flora i fauna! Com la bondat d’adoptar, curar i acabar fent tot un símbol i emblema d’un gatet de carrer a qui li faltava de tot. Sempre em roben el cor!

Treballar pel poble i Museu de Guissona realment és un esforç que recompensa sobradament per l’oportunitat que et brinda de compartir aquesta estona, passió i lluita pels seus valors.

Ave Iesso!

Sònia Salvia

INVESTIGADORA I ARQUEÒLOGA PREDOCTORAL

És cert que com a dones el món de l’arqueologia no ens ha donat el lloc que ens mereixem, com també passa en tants àmbits de la nostra societat. Tot i que de vegades ens convencem a nosaltres mateixes que no existeixen biaixos, aquests són presents en cada paraula, comentari, organització de tasques i inclús decisions pròpies que prenem en el nostre dia a dia. Encara que se’ns ha marcat un paper passiu per no considerar-nos prou fortes per agafar un pic i una pala al sol o prou resolutives per dirigir una excavació o investigacions, a poc a poc fem front a aquests prejudicis, lluitant (malauradament molt més del que s’hauria) i reivindicant el paper de totes les arqueòlogues que ens han marcat el camí. Estem en un moment on la sororitat és clau per erradicar el masclisme de l’arqueologia.

La ciutat romana de Iesso ha estat una de les meues principals motivacions a continuar estudiant l’urbanisme i paisatge romà. Per tant, el parc arqueològic ha estat la meua escola, les persones que en formen part les meues mestres i el Museu de Guissona el meu escenari principal d’aprenentatge, com a professional, arqueòloga i, sobretot, com a persona durant les diverses campanyes que he pogut ser partícip del valuós coneixement que aporta la ciutat a l’arqueologia catalana.

Les primeres “picades” a Iesso les recordo com a estudiant i, encara que fa un temps que he deixat de ser-ho, em sento com el primer dia que vaig trepitjar el Museu i el parc, amb la mateixa il·lusió i sentint el mateix suport i caliu per part de la gent implicada. Agraeixo profundament formar part de la comunitat de dones que fonamenten el museu de Guissona i que m’han fet creure en un món on algun dia serà possible assolir equitat en l’arqueologia.

Vanessa Cornago

INVESTIGADORA I ARQUEÒLOGA PREDOCTORAL

La meva vinculació amb l’entorn científic i museològic de Iesso és no sols professional o arqueològica sinó emocional i sonora, ja que és un espai en el qual sempre m’he sentit acollida i recolzada. Per això, un dels meus propòsits és el d’estendre aquest vincle a les dones que un dia van habitar Iesso, en un entorn patriarcal i violent.

Vull estudiar i comprendre la societat romana i la seva expressió concreta en aquesta preciosa ciutat des d’una mirada femenina i feminista, preocupant-me especialment per aquests assumptes que des de l’arqueologia tradicional han estat ignorats o oblidats: aquells que tenen a veure amb l’experiència femenina.

Aquestes desigualtats són interseccionals i transversals, des de les violències patriarcals fins als llaços d’amistat, de suport i de sororitat; des de les criances i les cures dels altres fins als gestos i les accions més rebels de lluita i de resistència, d’empoderament. Però també des dels treballs domèstics, privats i invisibles, fins a la quotidianeitat femenina en l’espai públic de la ciutat. Així, el meu interès en Iesso és emocional, social i polític però també científic, perquè no podem comprendre les dinàmiques d’un sistema social ignorant tot el que afecta almenys la meitat de la seva població. L’arqueologia de les “perdedores” és l’arqueologia del poble.

Velichka Krasteva

NETEJA

Soc la Velichka Krasteva, natural de Pravets a Bulgària, fa vint-i-un anys que visc a Guissona i set que treballo en el servei de neteja del Museu de Guissona. Tants anys al costat dels meus companys i companyes del Museu i tant a prop de peces romanes han fet que estimi l’antiga ciutat de Iesso i el Museu com la que més. Els primers cops que em vaig topar amb els tresors i joies que guarda el Museu em van fer una mica de respecte, coneixedora del valor real i sentimental que tenen aquestes peces pels orígens dels habitants de la vila de Guissona, i em feia sentir una gran responsabilitat, a poc a poc aquest respecte s’ha convertit en admiració i satisfacció per tenir la sort de tenir-ne, en certa manera, cura.

Durant tants anys n’he viscut de tots colors, tot i que la majoria de jornades són plàcides I agradables, en una ocasió mm’he trobat amb situacions curioses o esparpèntiques. Un dia em vaig trovar una ser sota unes capses de la sala d’investigació, l’ensurt va ser gran… igual que un dia, dins la sala de l’exposició permanente hi van col·locar uns maniquís per una activitat didáctica, i quan els vaig veure gairebé marxo corrents.

Estic contenta de ser i treballar aquí. Soc la primera a arribar al Museu al matí i en Cattus de Iesso ja m’espera i m’acompanya dins del Museu de forma rutinaria. Ser aquí, també m’ha ensenyat a estimar-lo a ell i als gats en general. M’emporto tots aquests aprenentatges, noves amistats i nous “amors”: el patrimoni romà de Guissona i els gatets.

Aida Santesmasses

TÈCNICA COMUNICACIÓ DE L’AJUNTAMENT DE GUISSONA

Divideix i venceràs”, ja ho va dir Juli Cèsar, i abans que ell, alguns militars grecs menys coneguts. La tècnica funciona, no n’hi ha cap dubte, i qualsevol persona política, sociòloga o matemàtica, ho sap i no dubta a utilitzar-la.

Tot i això, no podem oblidar que som dones, i que les feministes més aviat hauríem de defensar “La unió fa la força”, perquè no volem que ens enfrontin, volem estar unides. Potser és el moment d’allunyar-nos de tant relativisme cultural mal entès, i centrar-nos en les reivindicacions que interpel·len i uneixen a totes les dones, perquè les opressions les vivim diàriament, i perquè si dividim el nostre col·lectiu en petits col·lectius, no aconseguirem fer realitat les nostres demandes.

Cal doncs, lluitar conjuntament per la igualtat de drets i per l’abolició d’uns rols ancorats a models socials massa antics. Aquest seria un bon punt de partida per arribar a una societat més justa, equilibrada i tolerant. Però cal anar amb compte de no passar-se de frenada. Perquè una cosa és la igualtat i l’altra la igualtat de drets. Els homes i les dones no som iguals. Els nens i les nenes han de créixer sabent que tothom val el mateix, i que ens mereixem les mateixes oportunitats, però també essent conscients que no pensem igual, ni necessitem les mateixes coses, ni actuem de la mateixa manera.

Tanmateix, també hauríem de començar a deixar de banda discussions de diferències de grup per començar a fixar-nos en les característiques de cada persona. Moltes vegades es plantegen situacions de biaix de gènere en processos de selecció en àmbits laborals, per exemple. Per arribar a una veritable igualtat en aquest sentit, caldria plantejar-se tenir en compte les competències individuals, no tant si és una feina de dones o d’homes, sinó si aquella persona té les competències adequades per fer-la correctament. Amb aquesta avaluació, podríem contribuir a una major igualtat. Per tant, només podem admetre que som diferents en molts aspectes i celebrar la diversitat a títol individual.

Seguim doncs, col·laborant en la lluita per la igualtat, i fem-hi costat sense descans.

Anna Ramon

RESTAURADORA DEL MUSEU DE GUISSONA

El dia 8 de març ha sigut durant molts anys de la meva vida un dia més, que passa desapercebut entre la resta. No és fins l’adolescència que tinc la primera memòria d’escoltar el nom del Dia internacional de la dona, tot i que tampoc vaig ser conscient del significat i història darrera d’aquest. Considero que en el seu moment no em van fer una explicació que m’arribes a moure la consciència.

Els estudis professionals que he cursat han sigut els de Conservació i restauració de béns culturals, on la majoria d’estudiants són femenines, fins arribar a que en alguna de les especialitzacions no hi hagi cap noi. I el lloc on residia mentrestant cursava aquests estudis va ser en una residencia de noies.

Així que el meu entorn ha sigut molt femení, però tot i estar rodejada de noies, no m’ha portat a entendre més el feminisme, sinó que en aquest entorn recordo parlar-ne de forma puntual i només quan era el 8 de març o sortien casos de violència extrema, com si en la resta de l’any el tema no fos rellevant.

A mesura que m’he informat més sobre el moviment feminista, i no a través dels medis de comunicació que en molts casos donaven la imatge d’un grup de dones violentes i extremistes (situant l’home com l’enemic), he entès que és un moviment complex i que queda molt per treballar, ja que feminisme es igualtat en tots els sentits (sexe, color, classe, etc.). La conclusió que he arribat en la meva experiència és que al viure en un entorn on la diferència d’igualtat és subtil, m’ha passat desapercebuda i els prejudicis s’han interioritzat juntament amb la meva educació i cultura.

El meu feminisme comença agafant de base el que va dir Saoka Kingolo: per poder millorar s’ha de començar per un mateix, destruint els prejudicis que ens porten a continuar igual i sense millorar.

Anna Zaplana

PROFESSORA JUBILADA

Aviat farà un any que vaig contactar amb el David Castellana per oferir-me a col·laborar d’alguna manera amb el Museu de Guissona. En saber que havia estat professora durant molts
anys va tenir la idea que potser podria donar un cop de mà en les propostes didàctiques del
museu, aportant el meu punt de vista i les meves reflexions com a docent. Des de llavors faig puntuals col·laboracions que, per a mi, signifiquen poder seguir en contacte amb la història i
mantenir un vincle amb el món de la didàctica des d’una perspectiva diferent de com ho
havia estat fent fins ara.

I és precisament des de la meva experiència docent que he pogut constatar com ensenyar no
és solament transmetre coneixements sinó també valors i actituds que ajuden a configurar
una determinada manera de concebre el món. Tot això es possible fer-ho , i cal que sigui així , des de molts àmbits diferents, no només els escolars. En aquest sentit, un Museu Arqueològic, des de la seva parcel·la, pot esdevenir una eina pedagògica que col·labori a intentar acostar-se a la història d’ una manera crítica , deslliurada de tòpics i estereotips i , molt especialment, a aquells vinculats a qüestions de gènere. Així, si tradicionalment la història s’ha explicat des d’una perspectiva masculina i patriarcal és fonamental començar a replantejar-se el concepte
de gènere i la seva associació amb determinats rols i poder entendre aquests com un conjunt de pautes conductuals de caire purament cultural i arbitrari.

Acostar tothom ,i molt especialment a la gent més jove ,a aquesta visió del passat ( i també del present ) ha de ser una responsabilitat compartida per a tots aquells que d’ una manera o altre es dediquen a la didàctica de la història.

Crec que l’ equip del museu de Guissona és plenament conscient de tot això i es manifesta en la tria i la manera que tenen d’ enfocar les seves activitats didàctiques , i és precisament aquesta línia de treball, la il·lusió que posen en tot el que fan, sumat a l’ ambient cordial que es respira, el que fa que les meves col·laboracions amb el Museu , per esporàdiques que
siguin, esdevinguin una experiència enriquidora.

Esther Argelich

SECRETÀRIA ADJUNTA DE L’AJUNTAMENT DE GUISSONA

Quan la companya del museu em va demanar la meva col·laboració per commemorar el dia de la dona, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig acceptar de seguida, perquè com a dona, mare de dos fills i amb 44 anys, no puc refusar l’oportunitat d’aportar el meu granet de sorra en l’entorn femení de Iesso. Val a dir que després em vaig atabalar, mai he estat una dona activista en aquest sentit, fins i tot crec que hi ha certs moments en la meva vida que no m’adonava de la desigualtat a la que estem sotmeses.

Tinc la sort d’estar rodejada de dones en molts àmbits de la meva vida, en la família, la feina i les amistats, les quals han fet canviar la meva mentalitat. Totes i cadascuna d’elles m’han fet veure la importància de donar-nos suport i valorar-nos entre nosaltres, això ha fet que es despertés en mi un pensament més crític en la igualtat de gènere, el qual tenia adormit o potser esbiaixat per les experiències que m’ha fet viure la vida.

El meu pas pel museu Eduard Camps, l’Oficina de turisme i el Parc arqueològic el tinc molt present, ja que va ser una oportunitat per introduir-me en el món laboral, pels volts de l’any 2000 i és que ja fa uns quants dies d’això. Crec que a IESSO li dec un xic de la meva personalitat com a dona.

Em definiria com una dona pràctica i amb les idees força clares, però últimament m’he adonat que en certs aspectes de la meva vida m’he rovellat, perquè durant molts anys, segurament massa, he evitat situacions per simple comoditat que m’han portat en un terreny gens beneficiós com a dona. I arriba un moment que el cos, la ment i la motivació es van adormint i et tornes més insegura i més depenent.
L’important de tot plegat és adonar-se que cal fer alguna cosa per canviar i en el cas de les dones crec que hi tenim molt a guanyar si evitem l’autosabotatge i sortim de la nostra zona de confort, assumint riscos que moltes vegades fan mandra o fins i tot por, però que un cop els has assumit t’empoderen i et fan sentir orgullosa de tu mateixa i amb ganes de continuar obrint portes o evitar que se’n tanquin.

Només em queda agrair a les companyes del museu, l’oportunitat de fer una reflexió tan necessària per a mi, perquè si he de ser sincera, la idea d’assentar-me i escriure aquestes línies se’m feia tan feixuga que era més fàcil quedar-me en zona de confort, en canvi, aquí estic, fent petites accions que, tot i no estar segura del que aporten, segur que provoquen algun canvi.

Cal esforçar-se per trobar un moment, una acció o un hàbit que trenqui la rutina que tenim establerta, la que sigui, i ens empoderi com a dones independents i valentes davant d’aquesta societat tan injusta en la igualtat de gènere.

Marta Monjo

ARQUEÒLOGA TERRITORIAL

Mai m’he sentit “diferent” per ser una dona. Sempre he sigut d’idees clares i quan vaig decidir dedicar-me a l’arqueologia res em va aturar, al contrari, vaig tenir tot el suport del meu entorn.

Recordo al meu iaio dient-me que per què havia estudiat si havia acabat tenint durícies a les mans com ell, o uns peons (uns nois molt joves, però provinents d’un altre país i una altra cultura) absolutament escandalitzats perquè a l’excavació jo també picava, feia anar la pala i portava el carro.

No són més que anècdotes dintre de la meva carrera professional perquè mai ningú, en el meu entorn laboral, m’havia tractat diferent per ser una dona.

La situació sí va canviar quan vaig començar a treballar a l’administració. Era força jove i vaig passar a ser l’arqueòloga territorial, això implicava fer visites a llocs fantàstics com Guissona, on t’obren les portes del parc arqueològic i ets a casa. No sempre estem d’acord en tot (faltaria més!), però ens entenem.

Altra part de la meva feina, és aturar alguna obra, fer informes favorables o desfavorables que condicionen les obres o explicar als ajuntaments que les coses s’han de fer d’una altra manera, d’acord amb al llei. I aquí sí, he viscut situacions tenses -molt tenses- amb homes que ostenten algun càrrec: he hagut d’aguantar homes prepotents, que m’han dit “nena” en una visita d’obra, que m’han mirat per sobre de l’espatlla o que han discutit amb mi des de la superioritat, la ignorància i la mala educació, amb grans arguments com “tu què sabràs!” o “a mi que m’has de dir si podria ser ton pare!”.

No m’he fet petita perquè no tinc por, que sigui una dona és circumstancial, una qüestió de combinació de cromosomes, això no em fa millor o pitjor professional.

Estic orgullosa de ser una dona, una mare, una treballadora. Orgullosa de les dones que m’han precedit en la meva família, fortes i valentes, orgullosa de les companyes de feina que han obert camí a l’arqueologia, a la universitat, a l’administració. I orgullosa de tots aquests homes que he trobat en el meu camí i que m’han tractat com una igual.

Hem avançat molt, però encara queda camí per fer.

Meritxell Hugue

ADMINISTRACIÓ DE L’AJUNTAMENT DE GUISSONA

Soc la Meritxell: vilanovina i guissonenca a parts iguals. He estat emplaçada per fer quatre línies en el context de dones que participem, en alguna mesura, amb el Museu.

Al respecte us diré que, com a treballadora de l’Ajuntament de Guissona, hi participo en la gestió de subvencions que engreixen el motor econòmic del Museu. De la mateixa manera que dins l’àrea de RRHH m’hi vinculo en la gestió diària dels afers del seu personal.

Dit tot l’anterior, us he de reconèixer que no soc massa receptiva a aquests tipus de propostes que em comporten una projecció pública. Escriure o xerrar de manera pública no és una activitat que m’engresqui i, de fet, més aviat m’incomoda.

Però si en aquest cas m’hi he sumat ha estat perquè la iniciativa s’emmarca en el context del mes de les Dones. I si dic “Dones” ho faig expressament en plural, per expressar que no som un col·lectiu homogeni ni uniforme, ni volem ser-ho. No hi ha una sola manera de viure la feminitat, ni volem que sigui així. Ni tan sols volem ser encasellades en els tòpics d’uns paràmetres comuns. No, allò que vull difondre és la voluntat de trencar esquemes mentals patriarcals, que amb tota naturalitat ens situen com a bones mares, cuidadores, cuineres, infermeres… No, sempre tenim “caldo en la nevera”.

“El problema de la dona sempre ha estat un problema d’homes” deia la Simone de Beauvoir.

Si avui prenc la paraula és per no cedir-la. Per no cedir-la més que en un exercici de sororitat donar-ne relleu a alguna dona que vulgui ser escoltada perquè té coses a dir, malgrat sàpiga que s’enfronta a la banalització dels seus arguments. A alguna que tingui quelcom a aportar, malgrat el possible menysteniment.

En darrer lloc no vull acabar sense mostrar gratitud pel reconeixement que suposa que algú hagi pensat en mi per omplir aquest espai. Ara bé, no assumeixo que hagi estat un acte de gràcia. Aquest espai no és, ni de bon tros, meu. És un espai merescudament guanyat per totes aquelles que hi participem sense fer soroll en l’èxit del Museu o de qualsevol altre projecte cultural o de qualsevol tipus. La meva major gratitud va per totes aquest Dones que continuaran sent-hi més enllà del mes de març. Persistim!.

Patricia McGill

NARRADORA ORAL

Em compto entre la trentena d’habitants del poble de Florejacs. Vaig néixer a l’Uruguai i els meus avantpassats vingueren de Brasil, Escòcia, Itàlia, Irlanda, País Basc… Durant la meva infantesa, mentre viatjava amb la mare d’un país a l’altre, vaig aprendre suec, portuguès, anglès i català. Soc llicenciada com a actriu a l’EMAD de Montevideo, i ara fa prop de vint anys que em vaig capbussar en el món de la narració oral mitjançant tallers, cursos de narrativa, contes, símbols, poesia, i sobretot, sobretot observant la tasca d’altres professionals. No me n’he sabut estar de provar altres oficis que m’agraden com la traducció o l’ensenyament de l’anglès. A la meva vida sempre hi ha un gat, o més d’un, a la vora.

Potser és per això que el museu de Guissona m’atrau, perquè teniu al gran Cattus de IESSO. O potser perquè treballar amb vosaltres ha estat senzill; l’entusiasme encomana l’entusiasme. Explicar un conte a tocar de l’antiga muralla, o donar-li cos i veu a la vostra dida Euriclea, m’ha retornat a l’essència del meu ofici: el joc.

Pilar Calderón

ARQUITECTA

Sóc una arquitecta barcelonina, codirectora de Calderon-Folch Studio i professora de Projectes Arquitectònics de la Universitat Politècnica de Catalunya.

La meva vinculació amb Iesso comença el 2022 quan guanyem, juntament amb AV62, el concurs pel nou Museu. Ens hi vam presentar perquè ens agrada treballar en projectes d’equipaments culturals, especialment els que vinculen el territori, la història i les persones. Des del primer moment, vaig saber que seria interessant: projectar en un context arqueològic requereix saber treballar amb múltiples variables alhora, buscar solucions que posin en valor els vestigis i una arquitectura que participi de la narrativa del jaciment amb un llenguatge propi. Aquest procés requereix una gran capacitat d’observació, anàlisi i conceptualització per incorporar de manera creativa mirades d’altres àrees d’expertesa, com l’arqueologia, la museografia o el paisatgisme. Crec que només així es poden dur a terme projectes tan únics. I això és justament el que més m’agrada de la meva feina: buscar respostes singulars a contextos excepcionals.

El que no hauria de ser excepcional és trobar-te còmoda desenvolupant la teva feina. És a dir, treballar sense sentir-te jutjada, per no dir silenciada, menystinguda o ridiculitzada pel simple fet de ser dona.

L’arquitectura té una vessant creativa i tècnica però també una de gestió i direcció molt important ja que el pas del paper a la realitat passa per processos complexes on les variables del temps i els recursos són vitals. Sembla que les dues primeres (la creativa i la tècnica) estan més o menys acceptades en el perfil d’una dona arquitecta; ara bé, que una dona dirigeixi un projecte, un equip o una obra és quelcom que encara costa. El lideratge femení, malauradament, està penalitzat a dia d’avui i encara hi ha qui enlloc de reconèixer una persona organitzada i decidida hi veu algú sospitosament exigent i excessivament manaire.

Fa 24 anys que vaig començar la carrera professional al despatx amb molta il·lusió. Al llarg d’aquest temps he tingut la sort de poder sentir-me força lliure exercint la meva feina i he pogut rodejar-me de persones respectuoses com ara el meu soci i això m’ha fet feliç. Però no puc dir que hagi estat així en tot moment, per com deia anteriorment, en ocasions, m’he sentit jutjada, de manera descarada o silenciosa, pel simple fet de ser una dona que volia exercir la seva professió en totes les seves dimensions.

Del masclisme, arrelat en l’àmbit professional i acadèmic, només començarem a desfer-nos-en quan siguem conscients de la seva profunditat cadascú de nosaltres i perdem aquestes pors atàviques que, de manera inconscient, ens fan encasellar tot el que ens rodeja.

L’arquitectura té el potencial de promoure la dignitat de les persones, proposant solucions inclusives i sostenibles amb el medi. Els processos creatius i productius dels projectes són oportunitats per posar-ho a prova. El projecte del Museu n’és un exemple.

Silvia Maisonave

EXPERTA EN ACCESSIBILITAT

De vegades el destí teixeix connexions que no t’imaginaves.

Vaig néixer a l’Argentina durant la dictadura, un context que ha marcat la meva vida i el meu compromís amb els drets humans.

Als meus pares els van segrestar quan jo tenia tot just un any i mig, i van passar-se vuit anys a la presó. Vaig créixer a cura de la meva àvia materna, la persona més important de la meva vida, qui em va ensenyar, amb el seu exemple, que la lluita per la justícia comença amb el que és quotidià, en els gestos més petits.

La meva infància va estar plena de diversitat. Vaig veure la meva àvia cuidar sempre a les seves germanes, per a mi elles van ser simplement les meves tietes-àvies. Jugava amb elles amb la mateixa naturalitat amb què ho hagués fet amb qualsevol. Encara no entenia el concepte d’accessibilitat, però vaig créixer amb la certesa que totes les persones, sense importar les seves circumstàncies, mereixen ocupar el seu lloc en un món sense barreres.

Amb trenta anys vaig decidir traslladar-me a Barcelona. Com a dona migrant, vaig tenir la sort d’integrar-me amb relativa facilitat, però amb el temps vaig comprendre que no totes les persones troben les mateixes oportunitats per formar part d’una societat sense barreres.

Aleshores vaig decidir fer un gir professional i certificar-me com a avaluadora MUSA en accessibilitat universal per a equipaments culturals. Allà vaig comprendre que l’accessibilitat no només és un criteri tècnic, sinó una eina de justícia social que em connecta directament amb la meva història i els meus valors.

Amb la determinació de no ser part dels qui exclouen sense adonar-se’n, vaig fundar HABITART, un espai on acompanyo institucions i persones emprenedores en el seu camí cap a la inclusió, promovent un món més accessible i igualitari.

El Museu de Guissona va ser la primera institució pública que va confiar en mi en aquest camí. Des del primer moment, vaig entendre que aquí no es tracta només de conservar la història, sinó de fer que cada persona pugui sentir-se’n part. Que la memòria i la identitat no excloguin a ningú.

Avui m’omple d’orgull formar part d’aquesta iniciativa que valora el paper de les dones a la història. Perquè l’accessibilitat no és només enderrocar barreres físiques, sinó també construir espais on totes les veus hi siguin escoltades.