La feina de conservar les col·leccions del Museu
FÒRUM DE IESSO
La feina de conservar les col·leccions del Museu
Josep Ros
14 de febrer de 2019
Entre les diferents funcions que els museus han de realitzar en benefici de la societat, trobem la de ser custodi de tot un seguit de béns patrimonials. Béns immobles, com jaciments, monuments…, i béns mobles, que en el cas dels museus d’arqueologia com el nostre, són objectes de ceràmica, de metall, d’os, de fusta…, que formen part de la cultura material de les societats que ens han precedit, en el nostre cas, objectes quotidians de la ciutat romana de Iesso. Objectes que inevitablement tenen un procés natural de deteriorament.
Aquests objectes constitueixen la col•lecció del museu i la institució ha de vetllar perquè estiguin disponibles per a tots els membres de la societat, per aquelles persones que estiguin fent alguna recerca científica, però també, per formar part de relats expositius que permetin als visitants del museu satisfer la seva curiositat, augmentar el seu coneixement o adquirir una experiència.
En un principi el punt de vista de la conservació tenia un enfocament clarament individual es tractava de restaurar els objectes per evitar la seva destrucció a curt termini, l’important era restaurar el màxim d’objectes possibles en el menor temps possibles. Avui hi ha un altre enfocament, els objectes a conservar són abordats com a elements que formen part d’un entorn, el qual pot influir negativament en la seva conservació. Per tant, amb el temps s’han anat desenvolupant un conjunt de tècniques, criteris i normes que s’utilitzen per protegir aquests béns i que s’aglutina en el que avui es denomina la conservació preventiva.
La conservació preventiva aglutina aquelles accions que tenen com objecte la seguretat i la integritat del bé evitant o minimitzant els danys futurs o les pèrdues. Una tasca interdisciplinària on s’ha de tenir en compte el treball de diferents tècnics o especialistes provinents de la història, l’arqueologia, la restauració, la química, la biologia i la ciència dels materials, entre d’altres. A més també s’ha d’estar al dia dels avenços tècnics en el camp dels materials i dels aparells de control mediambientals.
La conservació preventiva es diferencia de la conservació curativa i de la restauració en el sentit que no actua de forma directa sobre el bé, i per tant no modificar el seu aspecte, sinó que actua sobre l’entorn per allargar la vida dels objectes.
Magatzem del Museu de Guissona
Una vegada identificat els objectes de la col·lecció que poden estar exposats a danys futurs, la metodologia que la conservació preventiva aplicar es pot resumir en tres apartats:
Factors que amenacen les col·leccions
La primera de les tasques de la conservació preventiva és la de detectar l’estat de conservació de la col·lecció, per això cal identificar els factors de risc que poden ser intrínsecs o extrínsecs.
Els factors intrínsecs, els propis de la naturalesa de l’objecte. Tant si tenen una composició orgànica o inorgànica, els objectes, tenen una tendència natural a descompondre’s gradualment en els seus elements essencials, amb l’objectiu de trobar una estabilitat. Per tant, el deteriorament natural de la col·lecció no podrà ser mai aturada, però la seva intensitat i acceleració pot ser controlada mitjançant l’aplicació de tractaments estabilitzadors.
Els factors de risc extrínsecs, són els propis de l’entorn on l’objecte és custodiat o exposat. És en aquest entorn, el magatzem, l’exposició permanent o temporal, el moviment d’objectes …, on es troben les causes principals del deteriorament dels objectes de la col·lecció.
Diagnosis de les condicions ambientals del museu
La majoria dels processos de deteriorament de la col·lecció s’emmarca dins els factors de l’entorn ambiental del museu: la temperatura la humitat relativa, la il·luminació, la contaminació ambiental, la ventilació inadequada, les vibracions, i la manipulació negligent dels objectes, actuant de forma combinada poden causar danys immediats o acumulatius a la col·lecció. Per controlar el comportament d’aquests agents ambientals al llarg del temps és necessari disposar d’instruments de mesura, com termòmetres, higròmetre, luxímetre… que permeten estudiar i veure l’evolució dels factors de deteriorament, com influeixen sobre el bé i analitzar les reaccions que poden provocar, amb la finalitat d’obtenir una diagnosi de les condicions ambientals del museu, que poden ser negatives per la col·lecció.
“…s’ha de vigilar molt la humitat i la temperatura , les quals sempre han de mantenir un equilibri, s’ha d’evitar les oscil·lacions brusques…”
Control de les condicions ambientals
Una vegada identificats els factors de risc i realitzat la diagnosi dels possibles efectes futurs, és necessari establir les mesures que s’han de portar a terme per eliminar o disminuir la incidència dels factors de risc depenen de l’objecte i entorn.
Pel que fa als factors de risc mediambientals s’ha de vigilar molt la humitat i la temperatura , les quals sempre han de mantenir un equilibri, s’ha d’evitar les oscil·lacions brusques, ja que poden comportar canvis estructurals dels objectes dilatacions i contraccions. Per tant cal controlar els agents causants mitjançant sistemes mecànics com humidificadors, deshumidificadors, o químics com materials absorbents com el *Prosorb*…
Pel que far als factors contaminants cal vigilar els materials associats a les col·leccions, a vegades la utilització de materials no inerts (coles, pintures, fustes, compostos cel·lulosos, poliuretà, polivinílic…) en l’emmagatzematge dels objectes o en les vitrines d’exposició poden ser una font de problemes. Com a norma general s’ha d’utilitzar materials inerts contrastats, i vigilar determinats processos constructius alhora del muntatge de les exposicions. Pel que far a la contaminació ambiental de l’aire, la solució per minimitzar aquest efecte consistiria a planificar un sistema de filtració, ventilació i neteja.
La pols acostuma a produir abrasió sobre les superfícies dels objectes, a més concentra humitat i atrau insectes, fongs… per controlar aquest factor és necessari la neteja regular i disposar d’un bon aïllament en vitrines, finestres, etc.
La il·luminació és una important font de calor que poden provocar transformacions químiques a la superfície dels objectes. En aquest cas és recomanable l’aplicació de filtres, combinar llum natural i llum artificial, instal·lar llums amb un baix índex de luxes
Les plagues d’origen biològics com insectes, fongs, bacteris … Per evitar plagues és necessari tenir un museu net, no ingressar col·leccions infectades, vigilar la humitat i la ventilació, fer inspeccions regulars.
En el transcurs de l’activitat habitual del museu és necessari manipular o moure objectes de la col·lecció, per evitar riscos qualsevol manipulació o moviment d’objecte s’ha de realitzar amb la supervisió de personal qualificat i amb els mitjans auxiliars necessaris en cada cas.
Tota aquesta feina és fonamental per tenir les col·leccions ben conservades i amb garanties de futur. Normalment aquesta és una feina interna, poc visible, però cada vegada més els museus s’obren i es volen mostrar totalment als visitants. Ara és fàcil veure personal amb bates blanques realitzant tasques de conservació en l’exposició en horari de visites, visitants que poden entrar als magatzems dels museus o tenir els aparells i els elements de control dels factors de risc visibles dins el museu.
Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.