La primera
MARTA PREVOSTI
- Quan vas decidir que volies ser arqueòloga?
Els meus pares, tot i ser biòlegs, tenien una gran afecció a l’arqueologia, l’art, l’arquitectura i la història, i des de ben menuda em vaig fer tips d’anar a visitar jaciments arqueològics, monuments i museus. Ells em van transmetre el gust i la sensibilitat per l’arqueologia.
- Com va respondre el teu entorn?
Per sort, el meu entorn va respondre molt bé. A casa hi havia un esperit de llibertat notable.
Tenies consciència d’obrir camí o d’esdevenir un futur referent?
Per l’educació que havia tingut, el fet de ser dona no em va representar cap impediment mental. La meva mare era biòloga i també feminista convençuda. El cert és que no tenia pas consciència d’obrir camí.
Va ser difícil ser reconeguda com a professional?
El catedràtic amb qui jo feia la tesis doctoral, el Dr. Miquel Tarradell, tenia també un esperit obert amb les dones i va ser ell qui em va triar, entre tots els seus alumnes, homes i dones, per ocupar el meu primer lloc de treball, una plaça de professor ajudant de càtedra a la Universitat de Barcelona. Ara bé, una cosa és l’esperit d’acceptació de les aptituds de la dona per als estudis i la professió, i una altra cosa és que s’hagués superat el biaix de gènere. Un cert prejudici, una parcialitat, un major respecte per les opinions dels homes, la consideració que com a dona podies assumir certes feines que un home no, en els aspectes subtils del tracte, sempre hi havia una major dificultat a ser reconeguda, pel fet de ser dona.
Vas rebre el suport dels companys?
En general, vaig rebre el suport dels companys, però molt especialment del Dr. Josep Guitart.
“Un cert prejudici, una parcialitat, un major respecte per les opinions dels homes, la consideració que com a dona podies assumir certes feines que un home no, en els aspectes subtils del tracte, sempre hi havia una major dificultat a ser reconeguda, pel fet de ser dona”
Vas rebre el suport dels companys?
En general, vaig rebre el suport dels companys, però molt especialment del Dr. Josep Guitart.
Es donen comportaments masclistes?
En aquella època també hi havia molta gent que pensava que tenir un lloc de treball era més important per a un home que no pas per a una dona, i per això a l’hora de considerar l’ocupació o la baixa d’un lloc de treball els comandaments sentien més responsabilitat pels homes i se’ls prenien més seriosament. Però sortosament, el Dr. Tarradell em va triar a mi, i jo vaig seguir fins aconseguir guanyar unes oposicions a professora Titular. Ara bé, vaig sofrir el comentari masclista d’un altre catedràtic del Departament d’Arqueologia que em va dir “Està clar, el Dr. Tarradell t’ha triat a tu, perquè ell tria les cares boniques.” Ell volia la plaça d’ajudant de càtedra per a un pupil seu, que havia estat company de carrera amb mi, i del qual sé que jo tenia un expedient molt més brillant que el seu. Crec que el Dr. Tarradell va triar per expedient.
Existeixen comentaris o actituds condescendents en relació a les capacitats o possibilitats en determinades tasques?
Sí, existeixen. Però en aquella època encara n’existien més. Cal tenir en compte que en aquella època els recursos per excavar eren molt minsos i els arqueòlegs havíem de tirar de carretó i de pic i pala. Les dones ens hi posàvem igual que els homes, però de tant en tant havíem de sentir comentaris masclistes. No cal entrar en detalls.
Et sents acceptada en l’entorn professional o cal seguir reivindicant la validesa?
Penso que jo he gaudit d’una bona posició professional. Però probablement està per sota del que hauria estat en el cas de ser un home. He sofert algun entrebanc, característic de les lluites acadèmiques, que segurament van ser més greus pel fet de ser dona. No hi ha dubte que les dones patim una valoració esbiaixada a la baixa pel fet de ser dones. Solament cal observar la quantitat de dones que existeix en els estudis i el món laboral de l’arqueologia, molt superior a la dels homes, i la forta preponderància d’homes en els llocs de comandament. Una dona ha de seguir tota la vida al peu del canó!
Creus que és major l’exigència cap a una dona que cap a un home?
La situació descrita fa que una dona hagi de demostrar la seva vàlua per sobre de la d’un home. Tot costa una mica més. Costa més que et donin credibilitat, que et respectin, que inspiris autoritat. I això és així perquè la nostra societat està acostumada a associar l’autoritat amb els homes. Fins i tot el rol d’un professional és un rol masculí. I no cal dir que el d’un director, o d’un cap de la política cultural, és un home.
Voldries destacar alguna anècdota?
Jo sento fascinació per Gertrude Bell (1868-1926), una de les pioneres de l’arqueologia del Pròxim Orient, iniciadora del museu de Bagdad, gran advocada de la no deslocalització dels materials arqueològics, i alhora gran valedora de les cultures iraquianes i àrabs. Se’n va fer la fantàstica pel·lícula “La reina del desert”. Però, en canvi qui és l’arqueòleg per excel·lència en l’imaginari de la nostra societat? Indiana Jones, un home. Sempre un home. Per això la dona arqueòloga encara capgira els esquemes mentals. Gertrude Bell encara ens sorprèn, un segle i mig després de la seva vida!
