NOTÍCIES
Els jocs oblidats o desapareguts
Blanca
10 de setembre de 2020
Avui us proposem un petit viatge al passat, una mirada cap endarrere recordant aquells jocs infantils amb els quals van créixer els que avui són avis i àvies. Et ve de gust recórrer aquest camí amb nosaltres?
El passat 17 de gener inauguràvem l’exposició “jocs i joguines a l’antiguitat”. Aquesta exposició comptava amb 214 peces originals de museus d’arreu de Catalunya i 40 rèpliques, que il·lustraven 9 àmbits: Jocs d’infantesa; juguem a ser grans; jocs en grup; jocs de destresa; jocs de punteria, nous i bales; jocs a l’aire lliure, la pilota; jocs d’atzar, tabes i daus i jocs de tauler.
Si fem un repàs ràpid pel joc a l’antiguitat es podria dir que les primeres joguines documentades daten de les primeres grans civilitzacions de Mesopotàmia i Egipte. Cap al 4000 aC hi van aparèixer els primers jocs d’estratègia en taulers. A la Grècia clàssica, el joc servia per contribuir al desenvolupament físic, fomentar la capacitat estratègica, desenvolupar l’esperit creatiu i competitiu, però també per fomentar els rols i aprendre lúdicament. Durant l’època romana, tot i que es manté la percepció grega, el joc també té un paper alliberador. L’element lúdic i la diversió són els objectius més importants, essent-ne els daus el màxim exponent. En l’Edat Mitjana es conservaran bona part dels jocs romans i, de la mà del món islàmic de la cultura andalusí, ens arribaran jocs de taula i d’estratègia com els escacs i les dames.
L’exposició havia de ser visible fins al 15 d’abril. Durant els tres mesos d’estada a Guissona, teníem previstos diversos tallers per complementaris. Amb molta il·lusió es preparava una trobada amb jubilats i jubilades de Guissona perquè expliquessin a les criatures actuals com es jugava fa seixanta anys. I com molts dels jocs dels romans encara eren usuals durant la seva època infantil. Jocs com la baldufa, les bales, les bitlles, el cavall fort, el cèrcol o rutlla, estirar la corda, el soldat plantat, saltar a la corda, les tabes…, Jocs de sempre que avui molts no recordem. Però aquesta trobada no es va fer a causa del confinament.
Recordo que un veí un dia m’explicava que a diferència d’ara, no tenien televisió, ni “Play–station “, ni ordinadors, ni res del que avui distreu als infants. Però una cosa sí que els igualava: les ganes de jugar. Comentava que avui, la majoria de jocs són individuals. Agafes una maquineta, i au!, a prémer botons. I això ho pots fer assegut al sofà de casa. Abans si et quedaves a casa no podies fer res, per tant havies de sortir al carrer, on ja t’esperaven els amics per jugar. El fred, la calor o la pluja no eren més que circumstàncies que en cap cas impedien jugar al carrer.
Vaig recordar que a la revista Issauna en la secció “cues de pansa” es va tractar el joc i tirant d’hemeroteca vaig trobar alguns dels jocs de Guissona. Ja l’any 1989, fa trenta-un anys, a la mateixa publicació es parlava de què les activitats extraescolars, la informàtica i les joguines sofisticades evitaven que els infants desenvolupessin la imaginació. Tot això ha fet que pels carrers de Guissona (com els de molts altres llocs) no s’hi vegin nens jugant tan sovint com abans. D’aquesta manera els jocs infantils que han anat practicant les diferents generacions de guissonencs i guissonenques van desapareixent amb el pas del temps. Avui, però, en recordarem alguns.
“Els todos”
Per jugar a aquest joc calia col·leccionar uns ossos petits que es treien de les potes del be. Aquests ossos tenen la particularitat que si els tires a terra, segons com cauen, poden aguantar-se drets. Aquest era un joc d’aquells que en deien “de nenes”, car pràcticament tots els jugadors eren femenins. Aquesta era una manera d’anomenar el joc de les tabes.
“Els patacons i cartonets”
En aquests dos jocs desapareguts s’utilitzava el “flendit“, és a dir, una rodona marcada a terra que servia de tauler. En el seu interior s’hi posaven els patacons o cartonets. Els primers per a nens i els altres per les nenes.
Els patacons, inicialment eren parells de naips que es posaven l’un cara l’altre fent una creu, a la que doblegaven els extrems i formaven així un quadrat. Aquests objectes van començar essent monedes de deu cèntims (de coure), les quals picaven amb un martell per tal que s’agafessin més a terra, però per la manca de monedes es van començar a utilitzar talons de sabata.
El joc dels “cartonets” era la versió femenina dels “patacons”. Bàsicament era el mateix joc amb petites modificacions. Les noies, en lloc de posar patacons al “flendit” hi posaven cartonets, els quals no eren més que les dues cares d’una capsa de llumins arrencades de la mateixa i posades l’una contra l’altra amb cola. Tampoc no utilitzaven talons de sabata, sinó que ho feien amb soles senceres de goma.
“Soldat plantat”
Per a jugar a soldat plantat calia força gent i disposar de força espai. Es feien dos equips i s’havia de decidir quin era el que empaitava i quin el que fugia. L’equip dels que empaitava s’havia de posar en renglera davant dels que fugien i havia de corejar el següent: “Soldats plantats, ferro bullent!, qui en té per vendre? I els que s’han d’escapar contesten: “jo!”. Aquest ritual es feia tres vegades i començava la “cacera”. Quan els empaitadors n’agafaven un dels altres, aquest restava presoner.
A Guissona hi havia un lloc ideal per practicar aquest joc. La plaça de l’Església; amb els seus tres punts estratègics (escales centrals i rampes laterals), resultava idònia per posar els presoners.
“Les guerres de Capdevila contra la plaça de missa”
En aquest cas no es tracta d’un joc, ni d’una activitat recomanable, però força habitual. Sovint hi havia enfrontaments entre la canalla que vivien en un indret o un altre de la vila. El lloc de la baralla era una plaça o una altra. Generalment les batusses començaven com una broma però en moltes ocasions sorgia una autèntica rivalitat i la cosa degenerava amb pedrades i baralles amb bastons (que simulaven espases).
Aquest és només un petit recorregut a través dels jocs típics de Guissona. N’hi havia molts més, però la llista seria interminable. Malgrat que l’exposició del joc a l’antiguitat ja s’hagi acabat, esperem que algun dia puguem realitzar la trobada amb la població més gran de la vila per conèixer més d’allò que es podria perdre en l’oblit. És ben cert que no té més memòria el més intel·ligent, sinó el que més dies ha viscut.
Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.