Concebem el Dia Internacional dels Museus com l’inici d’una nova etapa pel Museu de Guissona. Aquest dia ha de ser l’inici d’un nou camí que hem de recórrer plegats, per aquest motiu demanem la vostra implicació. Implicació amb l’entorn, implicació amb l’herència i implicació amb la vila.

En aquesta nova entrada del blog reprenc el fil del meu anterior post. En aquella ocasió parlava de la nostra voluntat d’humanitzar el llegat històrico arqueològic de la vila. La voluntat d’aproximar el patrimoni a la societat ens porta decididament a prendre la seva socialització com un objectiu estratègic i funcional del museu.  Hem d’entendre la socialització com un procés de retorn del llegat col·lectiu precisament als seus hereus i hereves directes: la societat en el seu conjunt i en tota la seva diversitat. El retorn només es pot assolir traient simbòlicament els objectes de les vitrines per integrar-los de nou a la realitat de la població. Han de deixar de ser un teló de fons distant per convertir-se en recursos de diàleg i d’interpretació del present.

Per altra banda, la socialització està vinculada a l’apropiació de l’herència. L’apropiació, en aquest cas, és assumir-la com a pròpia però a la vegada compartir-la amb la resta de la societat. Aquesta actitud condueix a l’assimilació del llegat com a un símbol d’orgull i d’identitat a més de situar-lo com un element d’identificació d’un mateix i de la comunitat. Aquesta actitud és indispensable per generar un tracte conscient i responsable envers l’herència històrico-artística i contribueix a la formació d’enllaços emocionals amb la terra i, per tant, a l’arrelament de la població.

Aquest seguit d’idees es materialitzaran durant el mes de maig. La cerca de l’accessibilitat ens ha portat a l’ampliació d’horaris. Des del maig i fins el mes de novembre el museu estarà obert, també, durant les tardes de dissabte. Durant el mateix període oferirem visites sensorials el primer cap de setmana de mes i activitats infantils lliures durant el tercer. Però a més, el maig destaca en l’agenda anual del museu. El dia 18 es festeja el Dia Internacional dels Museus. Aquesta jornada, fomentada per l’ICOM (Consell Internacional dels Museus), es celebra des de l’any 1977 i és, en certa manera, la festa dels museus. Per ampliació és, doncs, la festa del nostre museu i del nostre patrimoni.

Volem aprofitar aquesta diada assenyalada per fer clarament visible el nostre compromís amb la socialització i sembrar futur. El nostre objectiu pel dia Internacional dels Museus d’enguany es mostrar el compromís amb la població i a la vegada buscar la implicació de la ciutadania amb el museu i el llegat arqueològic. Tots els guissonencs i guissonenques que hi vulguin participar posaran el seu gra de sorra per crear els fonaments sobre els quals construirem un nou museu i una nova manera de veure, entendre i gestionar el patrimoni.

Les activitats del dia 18 s’iniciaran a les 18:00h. Aprofitarem la trobada per presentar l’acció conjunta de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran entorn al lema: “El futur de la tradició”. Aquest 2019 els diversos museus del territori prenem com a consigna la proposta que planteja l’ICOM per generar diàlegs sobre el concepte de tradició i els canvis a què s’enfronta en el context sociocultural de la globalització.

Tot seguit, us convidarem a berenar. No hi ha millor manera de trencar el gel que compartir un àpat tradicional de coca i xocolata! Després d’omplir la panxa, en un ambient còmode i proper, començarà la celebració. Volem gaudir amb tots vosaltres d’una festa participativa per aconseguir que el Museu sigui realment de tots. Per aquest motiu tocarà arromangar-se i implicar-se realment en el projecte. Amb la vostra ajuda convertirem el Parc Arqueològic en un autèntic parc, agradable i acollidor. Plegats iniciarem el procés donar-li vida i tenyir-lo de verd. En aquesta ocasió, l’acció es concentrarà entorn del Cardo Màxim. Omplirem els talussos que delimiten la via amb plantes aromàtiques. Així embellirem l’espai, ajudarem a preservar la proposta museogràfica que articula l’espai arqueològic i, a llarg termini, contribuirem a la conservació de les pròpies restes. Es tracta d’una acció simple però a la vegada carregada de simbolisme. Servirà per implicar-nos a tots plegats amb el conjunt arqueològic i a la vegada farà que cadascun de nosaltres hi deixi la seva petita empremta.

Seguint amb l’analogia vegetal, després de plantar, arriba el moment del floriment. En aquest cas les vostres opinions es convertiran en flors que ompliran el recinte d’alegria i de propostes. Les vostres queixes sobre allò que no fem o no fem prou bé, els suggeriments sobre tots els projectes que podríem engegar i els somnis, per agosarats que siguin, sobre com hauria de ser el Museu, el museu de tots. Aquest camp de colors ens permetrà indagar sobre la percepció real de la institució i visualitzar el camí que hem de seguir per arribar a ser el museu que desitgem.

La socialització del patrimoni depèn necessàriament de la capacitat d’establir diàleg. I ara és el torn de que el Museu faci la seva part en l’intercanvi d’impressions. Agrairem la participació de la població amb un obsequi. Amb aquest regal volem fer evident, un cop més, la nostra implicació amb la ciutadania. A la vegada, servirà als participants per mostrar el seu vincle amb la institució i amb la pròpia vila. Volem que esdevingui una manera de exterioritzar orgull de poble, orgull de museu i orgull de patrimoni (fins a exhaurir existències i talles).

El Dia Internacional dels Museus, com no podia ser d’altra manera, clou amb la Nit dels Museus. Nosaltres finalitzarem la jornada al capvespre amb la mateixa voluntat. Volem capgirar la imatge tradicional de la institució. Enguany realitzarem un visita guiada poc convencional. Coneixerem les restes de la ciutat romana de Iesso, amb la màgia i la suggestió que ofereix la fosca i la llum de les espelmes. Com si fos la primera vegada, passejarem de nou pel cardo màxim i l’intervalum, somniarem en capbussar-nos a la natatio de les termes, ens imaginarem degustant el sopar en el triclini de la casa senyorial o sentirem l’olor del most en la cel·la vinària. La nit invita al somni i per aquest motiu us convidem a somniar amb les veus vingudes del passat.

“La nit invita al somni i per aquest motiu us convidem a somniar amb les veus vingudes del passat. ”

La socialització del llegat i la institució és un procés que tot just iniciem i que volem fer evident amb el proper Dia Internacional dels Museus. Però com tot procés representa un recorregut que serà més o menys llarg i costós segons la nostra habilitat per adaptar-nos a la realitat sociocultural local i a la capacitat de generar interès sobre la nostra feina. En qualsevol cas, és una aposta a llarg termini que poca a poc anirà donant fruits. A dia d’avui estem treballant per visibilitzar la institució, per crear relacions estables i continuades amb els agents culturals existents (centres educatius, entitats, organitzacions, col·lectius diversos…), per millorar i adaptar els serveis a les necessitats reals de la població… Pretenem fer evident que com a museu no només ens interessa el passat sinó també el present i així ser capaços de generar un retorn cap a la nostra institució. Creiem efectivament que un museu pot ser una eina de progrés social, però per funcionar en aquest sentit cal que aquest es trobi plenament integrat i que treballi colze a colze amb el teixit social d’una població.

La celebració del dia 18 suposa la proclama del gran desafiament que enfrontem com a Museu.  Així doncs, el repte que suposa la socialització es fa extensiu al propi plantejament de la festa. Necessitem la vostra participació per iniciar un trajecte que hem de recórrer plegats. Així doncs, aprofitem aquesta plataforma de comunicació participativa per convidar-vos a prendre part de les accions que plantegem pel proper Dia Internacional del Museus. Us esperem el proper 18 de març a partir de les 18 hores al parc arqueològic. És el moment de mostrar compromís, de mostrar que estem arrelats a la terra, arrelats a Iesso, ARRELATS A GUISSONA.

L’estudi arqueològic de la Ciutat Romana de Iesso ens permet conèixer progressivament com era l’antiga població, però sobretot, a través de les emocions, ens permet dialogar amb els seus ciutadans.

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, l’arqueologia és la: “Ciència que estudia la història de la humanitat a partir de les restes materials que aquesta ens ha deixat”.  Partint d’aquest definició podem entendre que un parc arqueològic és un espai on es desenvolupa aquest tipus de recerca i on, a més, les restes materials són conservades in situ, accessibles al visitant. Com passa habitualment, les definicions, almenys en el marc de les ciències humanes, difícilment s’ajusten totalment a la realitat. Sí és cert que l’arqueologia intenta reconstruir la història o contrastar les fonts existents, però per sobre de tot l’arqueologia ens parla de la vida. Per tant, podem pensar que la definició del diccionari ens ofereix una visió rígida i analítica de la nostra disciplina en detriment de l’aspecte més il·lusionant d’aquesta feina. En queden excloses les emocions, els sentiments i en definitiva les persones que ens parlen a través d’aquests vestigis materials.

La feina tant dels arqueòlegs com del personal del museu és superar la rigidesa de la definició per parlar dels protagonistes de la història i la seva forma de viure i sentir. Al capdavall la història de la humanitat, és un relat format per la suma de les petites històries individuals de cadascú, de les nostres vides i les dels nostres predecessors. Aquest objectiu hauria de ser visible en totes les accions que es desenvolupen des de la institució. Malgrat tot, a vegades aquesta voluntat comunicativa queda soterrada sota les obligacions diàries. Però es manté con una idea inconscient, com un leitmotiv latent a l’espera de qualsevol estímul que el faci aflorar. En el meu cas, la revelació que va situar de nou aquest objectiu a la superfície de la consciència es va donar el passat dissabte dia 9 de setembre.

Tal i com sabeu, en l’agenda del museu aquest mes el trobem pintat de color lila. La reivindicació de la figura femenina supera el dia de la dona per estendre’s durant tota la mesada. Més encara, lluitar per normalitzar la perspectiva de gènere forma part del plantejament propi del Museu de Guissona. En qualsevol cas, durant aquella jornada vam tenir el plaer de comptar amb la col·laboració de dues grans professionals: la doctora Esther Rodigro i la doctorant Laia Caterineu (moltíssimes gràcies pel vostre suport i dedicació), ambdues integrants de l’equip de recerca que s’encarrega de l’estudi de l’antiga ciutat romana. Després d’un fantàstic esmorzar que ens van preparar el Celler de Guissona, el bar Portal, el bar Montsec i el bar Serrano, les dues ens van oferir una visita guiada d’excepció per les restes de l’antiga ciutat en clau femenina.

Durant la seva visita al sector de la muralla, Esther Rodrigo va fer referència a un enterrament infantil que va ser excavat en una de les darreres campanyes. Generalment, el món de la mort, bé per morbositat o per empatia sempre serveix per centrar l’atenció, emocionar o fins i tot commoure, més encara quan es tracta d’un infant. Ens va parlar d’una sepultura feta de teules a dues vessants d’època tardana. Com és habitual en les mostres excavades fins ara, el difunt no disposava d’un gran aixovar. Les despulles tan sols anaven acompanyades d’un fermall de bronze per lligar algun tipus de cinturó i de manera més singular una llàntia. Les llànties, generalment de ceràmica, comptaven, bàsicament, amb un dipòsit ple d’oli, una petita nansa i un broc d’on sorgia el ble impregnat d’oli. Tal i com va comentar, en aquest context, la llumenera prenia una funció simbòlica. Aquest element havia de servir a la criatura per vèncer la foscor de l’altra vida amb un punt de llum. Més enllà de qualsevol sentit ritual, aquesta pràctica és una clara mostra d’afecte d’uns pares envers la seva criatura.

“Una moneda extraviada, una petita joia, un fragment de joguina, l’empremta d’un artesà en un fragment de ceràmica o fins i tot una llàntia poden anar molt més enllà del seu valor o interès purament material. És la nostra obligació donar veu als seus propietaris fent parlar aquests objectes de la seva feina, les motivacions, els somnis, l’enginy, les aspiracions, les emocions, en definitiva de la vida.”

Aquest detall podria ser vist com a superficial o secundari dins la història de la ciutat, però va servir més que cap altra de les informacions per crear una imatge vívida de l’antiga Iesso i els seus pobladors. Un cop més, es va evidenciar el poder de les emocions per transportar-nos fins a realitats remotes en el temps i posar-nos en la pell dels antics guissonencs. Les nostres guies ens van recordar, segurament sense ser-ne conscients, que la nostra tasca va més enllà de treballar en l’estudi vocacional del passat sinó que cal transmetre aquesta passió als visitants. Així com els pontífex romans eren els encarregats de bastir ponts cap als déus, nosaltres, arqueòlegs, historiadors i guies, hem de construir ponts entre el passat i el present. Sens dubte, les emocions, els sentiments i l’empatia són el millor suport per fonamentar aquests ponts de comunicació i, fins i tot, d’aprenentatge.

La nostra missió ha d’anar més enllà d’estudiar, conservar i difondre un llegat per generar una comunicació real. Per aquest motiu hem de tendir a un museu social que ens parli de les persones i que es dirigeixi a les persones. Volem que els nostres visitants, en passejar pel parc arqueològic i el museu, deixin de veure un munt de ruïnes difícils de llegir. Se n’han d’endur la imatge d’una ciutat amb les seves muralles, carrers, habitatges, infraestructures i serveis. Però sobretot han de poder veure realment les persones que s’amaguen darrere les pedres i que donen sentit a les restes i a la nostra tasca.

Tornant a la definició, és cert, que per acomplir amb aquesta finalitat disposem bàsicament dels “vestigis materials” que ens han restat dels antics guissonencs. Són les restes constructives i els objectes quotidians que es recuperen any rere any, campanya rere campanya. En aquests objectes, a priori silenciosos és on es fa present l’aura dels nostres avantpassats. Una moneda extraviada, una petita joia, un fragment de joguina, l’empremta d’un artesà en un fragment de ceràmica o fins i tot una llàntia poden anar molt més enllà del seu valor o interès purament material. És la nostra obligació donar veu als seus propietaris fent parlar aquests objectes de la seva feina, les motivacions, els somnis, l’enginy, les aspiracions, les emocions, en definitiva de la vida.

La capacitat de convertir aquests testimonis en elements de comunicació és clau per generar significats i interpretacions riques i variades i en definitiva coneixement i consciència. Així doncs, hem de promoure el diàleg fluid i suggeridor entre els antics ciutadans de Iesso i els actuals vilatans de Guissona i d’arreu. Aquesta comunicació, a més, s’ha de realitzar en un sentit crític. El judici del passat és un recurs inestimable per introduir la reflexió sobre la nostra realitat. Per tant, de l’aptitud per actuar com a mediadors conscients entre passat i futur en depèn la capacitat de convertir efectivament el Museu en una eina de progrés i desenvolupament social.

Arribats en aquest punt, només voldria agrair un cop més a l’Esther i a la Laia la seva col·laboració. Voldria invitar, també, a tots els lectors d’aquest blog a participar de les diverses propostes que anem plantejant des del Museu. D’aquesta manera podrem buscar plegats les emocions que amaga el llegat arqueològic i dialogar conjuntament amb els fundadors de la nostra vila.

Un museu, és, abans de tot, un servei a la societat. Aquesta certesa implica necessàriament situar la població al centre de tota la seva activitat. Es tracta d’una visió estratègica que no suposa menystenir les altres funcions habituals de la institució, és a dir, l’adquisició, la conservació i l’estudi del nostre llegat arqueològic i històrico-artístic. Ans al contrari, la població ha d’esdevenir el quart pilar on s’ha de recolzar l’equipament. Situar el públic en una nova centralitat dins els objectius estratègics del Museu significa un canvi de paradigma basat en la comunicació.

La vocació de servei ha de revertir en una cerca constant de la qualitat. Aquesta característica no pot ser entesa com un objectiu en si mateixa, sinó com el modus operandi que ha de regir el funcionament global del Museu. Qualitat en els serveis, qualitat en la gestió, qualitat en la comunicació… La percepció de la qualitat és indispensable per a generar confiança i proximitat. Aquestes actituds són imprescindibles perquè el Museu sigui vist com el custodi digne i capaç de l’herència comuna de tots els guissonencs i guissonenques.

L’establiment de vincles fluids amb la població comporta assentar relacions amb el territori. Un museu cal que mantingui una visió oberta i àmplia però a la vegada ha de fer arrels profundes en el propi context. La implicació amb l’entorn s’ha d’entendre com un compromís amb la realitat local i amb la voluntat d’actuar amb rigor en relació amb el patrimoni al seu càrrec. La col·lecció del Museu no són només fragments materials, són referents de la nostra història com a poble, són els testimonis dels habitants de Guissona al llarg dels temps. Són pedaços d’una herència particular i comuna de tots els habitants de la vila. Per aquest motiu, és un deure de l’equipament preservar-los i retornar-los a la població vestits amb els recursos necessaris per facilitar-ne la comprensió i interpretació. Aquests elements preservats al Parc Arqueològic i al Museu han de ser entesos en clau humana. Són vestigis de  costums i creences, de somnis i aspiracions… Són les traces d’un passat que supera la seva dimensió material per esdevenir un pont vivencial cap al passat. Així doncs, els antics habitants d’aquestes contrades així com els guissonencs i guissonenques actuals són l’ànima de la institució.

Per aquest motiu, la comunicació del llegat local ha de ser sempre la vocació del Museu en relació, com hem dit, a la seva adquisició, conservació i estudi. La voluntat comunicativa d’una institució d’aquest tipus ha de superar la simple difusió d’informació en favor de generar un aprenentatge. Així doncs, hem de considerar els museus com a espais d’educació no formal. La institució ha de funcionar com a mediadora entre la col·lecció (i el patrimoni en general) i la població. Això implica que ha de ser capaç de facilitar les eines per a la comprensió del llegat i a la vegada generar un aprenentatge significatiu que transcendeixi els límits del propi equipament.

“La voluntat comunicativa d’una institució d’aquest tipus ha de superar la simple difusió d’informació en favor de generar un aprenentatge. ”

El correcte desenvolupament d’aquesta tasca ha de convertir el Museu en un agent transformador de  progrés cultural i social. L’observació, la reflexió, la manipulació i l’emoció són els mecanismes en els quals s’ha de basar per a generar experiències comunicatives i per tant, també educatives fructíferes i duradores. El personal del Museu ha d’actuar com a guia en el procés de creació de coneixement a través de crear connexions entre els continguts que emanen del llegat i la pròpia realitat. Des d’una perspectiva plural, inclusiva i de gènere ha de facilitar el coneixement del passat i emmirallar-lo a l’actualitat per motivar interpretacions, correlacions i judicis crítics.

L’ideal de relació entre els usuaris i els usuaris potencials del Museu i la pròpia institució hauria de ser en termes de bilateralitat. Per assolir aquesta meta cal necessàriament que la població s’interessi per la institució i les seves funcions. A la vegada, per generar aquest interès, cal que l’equipament s’aproximi a la població. Les seves impressions, consideracions o pensaments són fonamentals a l’hora d’establir objectius i definir el dia a dia del Museu. En la societat de la informació, els sistemes de comunicació unidireccionals han perdut vigència i cal establir nous mitjans de participació on tothom s’hi pugui sentir interpel·lat. Només d’aquesta manera el museu esdevindrà un espai de trobada, de diàleg i de relació per a tot tipus de públic.

És simptomàtic del viratge estratègic del Museu la recent inauguració del nostre blog, denominat Fòrum. De fet, aquest terme no resulta estrany per ningú que es mou habitualment a través de la xarxa. S’associa a un espai on els navegants conversen, intercanvien opinions o comparteixen tot tipus d’informació. Per nosaltres, escollir aquest nom, no és una decisió aleatòria. Sense oblidar l’ús que se’n fa actualment, com bé explicava la Laura en el primer post, el terme ens porta directament a la plaça pública que centralitzava la gestió i l’administració d’una ciutat romana com ara la mateixa Iesso. El nostre Fòrum s’articularà en relació a les idees d’espai públic de trobada però també pot esdevenir una eina de participació i gestió. Aquesta plataforma ha d’esdevenir una mitjà més de comunicació en la cerca de la bilateralitat.

Així doncs, iniciem aquesta nova etapa del Museu amb el compromís ferm d’acostar, o millor dit, de retornar els vestigis del nostre passat als seus hereus i hereves, és a dir, els actuals guissonencs i guissonenques i la població en general. Amb aquesta voluntat i amb el desig d’assolir la qualitat en els diferents àmbits funcionals anirem introduint petits canvis per arribar a la desitjada integració social del llegat i el Museu.

Participeu amb nosaltres d’aquesta transformació i sigueu benvingudes i benvinguts al Museu, el VOSTRE Museu.