El Museu en femení

MARÇ FEMENÍ

Les activitats pel 2021: 

Per commemorar el dia de la dona del 8 de març, des del Museu de Guissona hem preparat un conjunt d’activitats durant tot el mes de març encaminades a ajudar a visibilitzar, conscienciar i també, evidentment, per mostrar la nostra alineació inequívoca cap a una postura feminista i amb perspectiva del nostre Museu.

De l’2 al 14 de març

La col·lecció del Museu de Guissona en clau femenina.

Revisió i reinterpretació de les peces del Museu i els espais del Parc Arqueològic de la  ciutat romana de Iesso des d’una punt de vista de gènere.

Lloc: Activitat digital. Instagram del Museu @museudeguissona

 

Dissabte 20 de març – DonArt

Intervencions artístiques des d’una perspectiva femenina realitzades per artistes en diferents espais de Guissona.

Lloc: Nucli històric de Guissona

 

Dissabte 27 de març

Expressió plàstica “Les mateixes lluites”

Acció estètica basada en  les conclusions extretes durante l’activitat  “La col·lecció del Museu de Guissona en clau femenina”

Lloc: Museu de Guissona

L’ENTORN FEMENÍ DE IESSO

AGNÈS PLA, ARTISTA I REGIDORA

Cada 8 de març penso en les dones de la meva família, guies i puntals forts que m’han acompanyat. Aquest any, especialment, he pensat molt en la meva àvia. Hi he pensat quan he visitat el bonic homenatge que ha fet la Roser Sàrries als safaretjos, per visibilitzar aquestes dones anònimes que ens han deixat empremta. La meva germana i jo vam passar molts moments als safaretjos amb la padrina Antònia.

Antònia Garganté Rull, de Cal Masover, cosidora.

Sempre m’he sentit especialment vinculada amb la padrina Antònia, perquè ella tenia una vessant artística molt gran que no va poder exercir. Desitjava formar-se com artista, però li van dir que a casa hi feia més falta. Les circumstàncies no la van acompanyar. Quan es va casar, tampoc ho va tenir fàcil dins el cercle de Cal Serrano, on les dones tenien molt caràcter i ella, amb el seu, els hi trencava bastant els esquemes.

Però no va perdre mai l’alegria i l’essència, i va saber connectar amb el seu do mitjançant la costura. Entre peça i peça, quan podia, es permetia alguns luxes personals. On més es lluïa era confeccionant les disfresses que dúiem l’Anna i jo en el concurs que organitzava l’Ateneu per Carnaval. Eren pura artesania. Hi desplegava tota la seva creativitat, i ho cuidava tot fins l’últim detall. Quan tenia una idea clara, per difícil que fos, exprimia tots els recursos fins que la feia possible

Tenia moltes facetes. Li encantava escriure, escrivia en qualsevol full (guardem molts sobres de factures amb textos que ella feia o copiava), llegia poesia (se’n sabia moltes de memòria) i ens encomanava les seves aficions. Ah! I sempre es va esmerar a escriure bé el català, en això hi tenia una fixació.

Fixat tu, com és la genètica, que la vida ha volgut que l’Anna fos l’escriptora de la família i jo l’artista. Som hereves del seu llegat. He escollit la meva vida. He decidit cada pas que he fet, assumint els riscos. Això, que ara sembla una normalitat, és una gran salt per les generacions de dones que m’han precedit.

El meu pensament avui és per ella, per elles. I l’agraïment als meus pares per respectar-me la llibertat d’escollir, sense condicions.

PAULA SÀNCHEZ, ARQUEÒLOGA

L’arqueologia es considerada de manera tradicional com una feina amb atributs masculins, una qüestió sobre la qual tant literatura com cinema no hi han contribuït positivament. Així, les dones hem quedat amagades, en segon pla durant molt de temps ja que es qüestionava la nostra capacitat per dedicar-nos-hi. Avui dia, tot i haver aconseguit fites i superar alguns dels estigmes socials, ser arqueòloga és tot un repte ja que se’ns segueix veient febles, sense força per agafar un pic, carregar terra o fins i tot formular hipòtesis vàlides o coherents. Malauradament, en el meu cas, a l’igual que els passa a moltes altres companyes hem hagut de suportar comentaris com “no agafis un pic que encara et faràs mal!” o un “tu millor escombra el mur que segur que ho fas molt bé”.

Tot i no ser un camí fàcil, considero que la meva generació gaudeix de certs “privilegis” gràcies a l’esforç i lluita constant de les nostres predecessores, les quals cada vegada més presents a les institucions educatives, culturals, sectors públics i privats són tot un referent i ens ensenyen diàriament a no tirar la tovallola, a lluitar per reivindicar el nostre paper en aquesta feina, que és també de dones. Així, puc dir que estic orgullosa de ser arqueòloga i formar part d’aquesta comunitat en creixement i evolució.

CLAUSTRE OLIVERES, TÈCNICA DE L’AJUNTAMENT DE GUISSONA

Dona, mare de dues nenes, tieta de dues noies i la petita de tres germanes, sempre he viscut envoltada de dones i de dones guissonenques al cent per cent, en un entorn familiar en el que sempre ens hem sentit valorades, estimades i mai menys tingudes pel simple fet de ser dona. Pertanyo al Territori Iesso per la meva vinculació amb el Mercat Romà,  ja al 2005 hi vaig començar a treballar colze a colze amb en Josep Ros, ell fou el primer que em va ensenyar tots els racons de Iesso i les històries que s’amagaven darrera el Museu de Guissona. La meva vessant més de gestió em va portar a coordinar el Mercat des del 2008, juntament amb el David Castellana, fou aquí on vaig començar a mourem en un món més liderat per homes: coordinacions amb la Brigada Municipal i amb els vigilants, reconstruccions històriques majoritàriament liderades per homes; esclaus, gladiadors, legionaris, paradistes, … Un entorn masculí en el que sempre m’he sentit respectada per col·laboradors i companys i on sempre m’he sentit una més de l’equip: coordinant, ubicant parades, traginant material, gestionant sortides de seguicis, realitzant propostes a entitats, rebent grups i companyies, … Els deu anys que he coliderat el Mercat Romà ho he fet al costat de les meves filles. Embarassada de 7 mesos vaig gestionar la dotzena edició del Mercat Romà; quan la petita tenia un mes i mig, vaig coordinar la quinzena edició i totes les propostes que s’hi relacionaven, sempre amb el suport incondicional del David Castellana. Mirant enrere, em sento orgullosa de que fos així, el nostre passat romà ha format part de la infància de les meves petites, elles m’han acompanyat en aquest bonic viatge de promoció de la nostra Iesso entre la població de Guissona i la que ens ha visitat i ha pogut gaudir dels capvespres a la romana i del Mercat Romà.

ANDREA COLLADO, ARQUEÒLOGA VINCULADA A IESSO

“Deu ser molt dur!” És el primer que li passa pel cap a algú quan explico que sóc arqueòloga i passo els estius “a pic i pala”. Sí, fa calor, faig esforç físic i de vegades acabo esgotada, però al final del dia el que compta és la felicitat que desprenc en fer el que m’agrada. No sé què m’oferirà el futur, ni si podré dedicar-me a l’arqueologia o alguna disciplina relacionada amb l’àmbit cultural, però les vivències i experiències tan fructíferes que he viscut en aquests darrers sis anys fan que haver triat estudiar arqueologia i haver participat en excavacions arqueològiques hagi sigut una de les millors decisions que he pres mai. És cert que no tot és fàcil, hi ha moltes pedres pel camí i el fet de ser dona és una pedra més. A vegades et fan creure que no ets vàlida per estudiar o que determinades feines són “cosa d’homes”, però també trobes moltes persones que t’ajuden, t’ensenyen i et fan créixer tant professionalment com personalment. Força de voluntat, suport i motivació et fan veure i demostrar que ets capaç de fer tot allò que et proposis, sigui a nivell acadèmic o en treball de camp; que per ser dones no som menys vàlides en arqueologia – ni en qualsevol altre àmbit – i que podem fer tot allò que ens proposem. En definitiva, estic orgullosa de poder dir que sóc arqueòloga.

BLANCA IZQUIERDO – ATENCIÓ AL VISITANT DEL MUSEU DE GUISSONA

Fer de guia pels carrers, places i llocs emblemàtics de Guissona és una cosa que m’apassiona. Però des del punt de vista femení també m’entristeix.
Parlem de sants: Sant magí, Sant pol, Sant Roc, Sant Sebastià i el Portal de l’Àngel.
Elogiem la figura de Pere Fages, com un gran home de la seva època que arriba al 1782 a ser el governador de la Baixa Califòrnia. Dels soldats que des de les torres de guaita defensaven el territori. Del Bisbe Benlloch que cedí de forma oficial a Guissona el Palau Episcopal del S. XVIII, una part del qual es convertí en la seu i origen de l’actual Ajuntament.
De persones de la cultura i la docència: Dr. Eduard Camps, Dr. Pere Castelló, mestre Pere Santaló, notari Josep Faus, notari Roca Sastre ….
Però, només podem parlar del paper de la dona en els safareigs on feien la bugada, omplien els càntirs i rentava les verdures i, a sobre, aguantar els comentaris de “visitants “que comenten que aquestes dones solament hi anaven a xafardejar. Els homes no embrutaven la roba, bevien aigua i menjaven verdures?
La dona, en especial la rural, mereix tenir un lloc important i un reconeixement el seu treball diari. Aquesta dona que s’aixecava i tenia cura de l’hort, anava a comprar, preparava l’olla amb fogons de carbó, anava a buscar l’aigua a la font amb un càntir a una mà i una galleda en l’altra, arreglava als fills, tenia cura dels animals, portava el menjar als homes si era temps de collita i encara tenia temps d’escombrar l’era, cosia…, així dia darrer dia… I, quan descansava?
Les dones han estat part important de la construcció i desenvolupament de les societats al llarg de la història, així i tot ha existit una invisibilització dels seus treballs, pensaments, costums i capacitats. M’agradaria enaltir en aquest petit text a les dones que van lluitar per ser propietàries de les seves vides; dones fortes i valentes que van deixar la seva enorme petjada en els llocs pels quals van passar.

LAIA CATARINEU – ARQUEÒLOGA

L’arqueologia és una disciplina dura en molts sentits, i ser dona podem dir que tampoc és fàcil. Per això mateix, ser arqueòloga avui en dia no es pas una feina senzilla. Com a investigadora i doctoranda puc dir que el món universitari també requereix molt esforç i sacrificis, on moltes vegades les dones ens trobem amb un sostre de vidre limitador molt resistent.

Tanmateix, en el treball de camp sovint no se’ns tracta de forma igualitària, sinó com al sexe dèbil, qüestionant-nos decisions o incapacitant-nos per realitzar importants esforços físics. Afortunadament no sempre és així, i cada vegada més aquests comentaris o aquestes discriminacions son més puntuals. Això és un indicatiu més de que els esforços que estem fent les dones i el feminisme tenen repercussió i permeten canviar poc a poc la societat i, per descomptat, l’arqueologia també.

Aquest apoderament femení ha permès la inclusió de les dones en l’arqueologia de camp i també en el món acadèmic, i poc a poc, està permetent no sols manifestar el paper de la dona en la societat actual, sinó també visualitzar-la i revelar el paper que ha tingut sempre, al llarg de totes les èpoques i en qualsevol àmbit social i econòmic.

És veritat que l’historia ha estat escrita per homes, però l’arqueologia ens pot permetre deixar enrere aquesta discriminació existent en el món antic i visualitzar al gènere femení. Els residus que estudiem les arqueòlogues i els arqueòlegs, son això, deixalles; així doncs, no hi ha hagut premeditació, i per tan tampoc exclusió de la figura femenina.

No em planyo ni em penedeixo haver triat el camí de l’arqueologia. D’altra banda, ser dona no ha estat voluntat pròpia, però no ho canviaria. Considero que ambdues condicions m’han permès entendre el món d’una forma diferent, marcat per la superació i el treball constant.

_________________________

NÚRIA MAGRANS – TÈCNICA EN TURISME

Promocionar els recursos turístics locals i del territori personalment i a través de les xarxes socials, participar en reunions del sector, dissenyar productes atractius per a les persones que ens visiten, dotar de contingut fulletons i tríptics, col·laborar amb el sector productor i gastronòmic local, revisar sobre el terreny la senyalització turística, enfilar-te a qualsevol lloc per capturar les millors imatges d’elements patrimonials i naturals…  entre moltes altres accions, son les que duem a terme les persones que ens responsabilitzem de les oficines de turisme del territori. La nostra és una feina que requereix una alta dosi de creativitat en molts dels sentits, i que es considera motor de canvi dins la Catalunya actual. Tot i això, sovint veiem que ens segueixen encasellant en una professió “de segona”,  pendent d’ésser prestigiada com es mereix, donat que és nexe d’unió de diversos sectors.  Tot i que el món del turisme està majoritàriament feminitzat, els llocs de responsabilitat –com en tants altres àmbits- solen estar en mans d’homes. I a aquestes alçades, tot sovint encara segueixen tractant-te de “nena”, especialment quan vas a fires a promocionar, en el nostre cas, Iesso, Guissona, la Segarra i les Terres de Lleida.  Afortunadament, nosaltres ens reivindiquem cada vegada que en tenim l’oportunitat i reclamem que se’ns valori pel que podem aportar a la societat, sense estereotips: ara només falta poder-ho fer des dels llocs de poder . Hi estem treballant.

___________________________________________________________________________

ALBA MORELL – RESTAURADA I CONSERVADORA

Quan parlem de restauració i conservació de béns culturals ens solem imaginar una persona amb bata blanca, pinzell en mà i treballant davant d’un quadre. Doncs bé, no tan sols només hi ha l’especialitat de pintura, sinó que també existeix la d’escultura, document gràfic, arqueologia, etc. Dins del món de la restauració – conservació d’arqueologia no només ens centrem amb el que anomenem “peces arqueològiques” sinó que també existeix la conservació de jaciments (engloba murs estructurals, mosaics, paviments, etc.). Actualment la conservació de jaciments arqueològics és un dels camps menys experimentats, ja que fins ara, la nostra feina se centrava amb peces més museístiques. Això, ha provocat un gran interès en estudi de diferents materials, metodologia i criteris on l’objectiu final és obtenir el millor resultat possible per preservar el conjunt arqueològic.

Com a restauradora (que no va amb bata blanca, sinó amb botes de seguretat, casc i armilla) he d’obtenir materials que, part d’ells, s’aconsegueixen en magatzems de construcció. Lloc, com d’altres, on hi predomina molt la figura masculina, i que, moltes vegades, no pots obviar certes mirades o certs comentaris que una rep. Així com, ajudants que no volen acceptar ordres d’una dona més jove o que, constantment et qüestionen, i regalen consells paternalistes. Evidentment, he intentat explicar el perquè de les actuacions que faig i inclús he de defensar la meva professionalitat, però a vegades aquesta constant pedagogia que et toca fer gratuïtament és feixuga i ràpidament renuncies certs debats, ja que n’hi ha que volen donar consells però no estan disposats a rebre-ho d’una.

___________________________________________________________________________

TATIANA PIZA – ARQUEÒLOGA I ANTROPÒLOGA

És interessant la dicotomia que crea la frase “les dones en el món de l’arqueologia o l’antropologia”. De què estem parlant, del paper de les dones en la societat, al llarg de la història? De com els estudis actuals veuen les dones de la nostra història, com les perceben? O per altra banda parlem de les dones actuals que formen part d’un món laboral i d’investigació en el que tenim a les nostres mans el poder de difondre el valor de la nostra història, incloent el valor de les dones dins el seu context?

De qualsevol de les dues formes ens trobem en un moment força esperançador, sobretot tenint en compte el gran camí que hem recorregut entre totes les darreres dècades.

La història sempre ha estat escrita per homes i “per a” homes, des de l’aparició de l’escriptura, fins els llibres de text que ensenyen als nostres infants el desenvolupament del passat. I és lògic que això passi en una societat completament patriarcal com la que habitava a la ciutat romana de Iesso. Però on hi tenen cabuda les dones dins aquests relats històrics, fora de viure a través dels homes que les envolten (pares, marits, i fins i tot fills). És la nostra feina identificar i potenciar el coneixement de les vides d’aquelles dones, tant si  es tracta de la vida pública, com si només ens podem centrar en l’àmbit privat. I tot i el llarg camí que ens queda per endavant, s’ha començat a avançar cap a una arqueologia i antropologia més transversal i igualitària.

I les dones actuals, les que tenim a  les nostres mans aquesta important tasca? Treballo en el món de l’arqueologia des dels 16 anys i fent la vista enrere, el nostre cas ha tingut una evolució semblant, ja que hem estat nosaltres les que hem pres les regnes i hem impulsat aquest canvi.

La veritat és que no treballem en un entorn laboral summament masculinitzat, dins l’entorn de les empreses d’arqueologia o la investigació universitària. En aquests àmbits, les relacions amb els companys de fenia o amb actors externs solen ser igualitàries, tot i que paternalistes, en molts casos. La cosa canvia, però, quan l’arqueologia o l’antropologia topa amb el món de la construcció, que per altra banda, succeeix força sovint. En aquests casos ja ens podem armar de paciència!

En un context completament masculí, com és el de la construcció, si tenim sort ens convertirem en una simple distracció, a l’hora d’agafar el pic i la pala, ja que sembla que és divertit veure una dona realitzant una feina “d’homes”. En el pitjor dels casos, no podrem desenvolupar la nostra feina sense ferir la masculinitat d’alguns i la feminitat d’altres.

En conjunt, però, la perspectiva és força positiva, sobretot en un poble com Guissona, que conviu amb el món de l’arqueologia des de fa molt de temps. La feina de molts anys ha aconseguit acostar la població actual a la societat romana de Iesso i crear un fil conductor a través de la història, en el que la dona ha desenvolupat el seu propi paper al llarg del temps.

Que les societats antigues fossin patriarcals i fortament masculinitzades no fa desaparèixer les dones de la història; és la nostra visió i la nostra lectura del passat el que té el poder de donar valor i situar dins el relat històric aquelles dones que ens han precedit. És el nostre dret i el nostre deure.

ESTHER RODRIGO – ARQUEÒLOGA 

Si he de parlar com a professional de l’arqueologia, puc dir que tant en el camp professional com en el de la recerca resulta una disciplina dura que demana una dosi molt alta de vocació, i ser dona no és un avantatge precisament. La veritat és que quan vaig finalitzar els estudis, si algú m’hagués dit que gairebé vint-i-cinc anys després encara seguiria al peu del canó i dedicant-me a l’arqueologia no m’ho hauria cregut pas; és una feina inestable, complicada, sovint precària i que no gaudeix d’un prestigi social ni econòmic. L’arqueologia, com el patrimoni en general en el nostre país, sempre està a la cua de la inversió cultural, i els arqueòlegs en patim les conseqüències directes.

La nostra feina, sobretot en les excavacions professionals, sovint es desenvolupa en àmbits, com el món de la construcció, que tradicionalment han estat entorns bàsicament masculins, amb una presència femenina molt escassa, gairebé testimonial, fins i tot ara; i de vegades, això complica la nostra feina, sobretot quan assumim la direcció de seguiments en què ets l’únic arqueòleg i per rematar-ho, dona; diguem que alguns treballadors d’obra no salten precisament d’alegria quan és una dona la que dona ordres…

I en l’àmbit de la recerca, malgrat que en els darrers anys hi ha una tendència de creixement constant en el nombre de dones que s’hi dediquen, penso que té un cost personal al qual els nostres col·legues masculins no s’hi han d’enfrontar; moltes companyes es troben amb el dilema de tenir una carrera o formar una família, i en molts casos, s’hi acaba renunciant o la carrera es ralentitza, de fet, això es pot dir de moltes altres professions i també de l’àmbit professional de l’arqueologia. També ocupar càrrecs amb responsabilitats segueix sent una assignatura pendent, en què també hem de superar els prejudicis d’alguns col·legues de professió perquè ens vegin i ens tractin en un pla d’igualtat.

Però tot i això, jo no canviaria per res la meva feina com a arqueòloga, o dedicar-me a la recerca en arqueologia, és una disciplina que t’atrapa i en la qual cal obrir molts camins per a les arqueòlogues que vinguin a darrera

NÚRIA ROMANÍ – ARQUEÒLOGA

L’arqueologia havia estat considerada tradicionalment una professió d’homes. Segurament en part es deu a la duresa física que implica el treball de camp, estar “a pic i pala” sota el sol durant tota la jornada, una activitat que, pels tòpics que arrossega el nostre gènere, costava associar al món femení. Progressivament la dona es va anar fent un lloc en aquest món i, per a la meva generació, la de les que ja estem a prop dels 40, la presència d’arqueòlogues en excavacions i amb càrrecs de responsabilitat era ja una realitat. Això no significa que fos del tot comuna i generalitzada; de fet, malauradament, en molts entorns encara no ho és ara…

Jo he treballat sempre en el món de la recerca i en excavacions programades inserides dins de projectes d’investigació arqueològica. Penso que, en termes generals, he exercit i exerceixo la meva professió com molts dels meus col·legues homes, amb igualtat d’oportunitats. Tot i això, com passa en molts altres àmbits de la societat, hi ha tendències, deixos, a vegades subtils i d’altres no tant, amb els quals hem de conviure cada dia com dones arqueòlogues.

Molt aviat, quan encara era estudiant, vaig ser cap de sector d’excavació i no sempre va ser fàcil. La meva joventut i inexperiència de llavors van fer que, en certs moments, les meves decisions fossin més qüestionades. Sempre m’he preguntat si la meva condició com a dona també hi va tenir alguna cosa a veure…

En algunes ocasions també he tingut la sensació que havia de defensar amb més intensitat i vehemència les meves opinions perquè fossin escoltades, a vegades molt més que alguns dels meus companys (homes) de professió.

Per al futur, espero que ens anem desprenent d’aquests llasts del passat que encara arrosseguem, en l’arqueologia i molt més enllà, i que les noves generacions d’arqueòlogues cada cop hagin de “picar menys pedra” per exercir amb total igualtat la nostra professió.

ANNA SOLÀ – FILÒLOGA CLÀSSICA I FUTURA ARQUEÒLOGA

Karl Lachmann, Franz Bopp i Felix Jacoby. Heinrich Schliemann, Howard Carter i John Lloyd Stephens. Tres filòlegs i tres arqueòlegs: aquests són sis dels molts noms que dins del món acadèmic tenen un ressò força important.

Com a dona i estudiant sempre m’he preguntat quin és el paper, en aquests camps, de les dones i amb el temps he pogut observar que hem estat silenciades i “negades” ja que, segons certes persones, tant la filologia com l’arqueologia són tasques totalment masculines. I ara és quan ens hem de preguntar què vol dir “tasca masculina”: en la filologia, saber traduir un text clàssic com pot ser Homer o poder reconstruir com hauria de ser a partir de manuscrits el text que va pensar Vitruvi?; i en el camp de l’arqueologia, saber classificar el gran ventall de ceràmica o realitzar les tasques de camp?

Per sort, tant dins com fora de les aules, podem observar un petit canvi però al mateix moment notori: cada cop més podem veure que hi ha filòlogues i arqueòlogues amb un paper important sobre de la societat. I tot i que hi ha un canvi, encara hem de lluitar contra certs comentaris que poden semblar graciosos però que alhora són forces sexistes. I per aquest motiu, tant les meves companyes com jo no ens deixarem intimidar ni deixarem de lluitar perquè tant les dones coetànies com les que ens precediran siguem capaces de viure en un món més igualitari.

ADA CORTÉS – ARQUEÒLOGA

M’encanta ser dona, m’encanta ser arqueòloga. Ara que estic a punt d’arribar als 40 anys, puc començar a fer balanç de la part professional de la meva vida. Així doncs, tot i que encara em queda molt camí per recórrer i per establir-me dins la meva carrera, puc dir que em sento realitzada en molts aspectes de la disciplina que he escollit. És veritat, però, que ser una investigadora en el món de les ciències de l’antiguitat no és una trajectòria planera. A part de lluitar contra unes condicions molt precàries en un món on la cultura i la ciència no són ni de lluny una prioritat, també has de lluitar contra un marc preconcebut masculí molt marcat. En molts casos, els projectes dirigits i encapçalats per dones pateixen un elevat grau de paternalisme que costa molt de trencar. No obstant, cal dir que en el món acadèmic s’ha avançat força en el terreny feminista. Potser jo soc un bon exemple, tot i ser una dona que ha volgut ser mare i formar una família des d’una edat força jove pels paràmetres de la societat actual, he pogut desenvolupar-me com a investigadora i arqueòloga. Consegüentment, si jo he pogut assolir algunes fites, tothom: – dona o home – les pot adquirir. A l’actualitat compagino la meva vida familiar amb una vida professional a Roma, i és fantàstic. Tot i així, encara em queda molt per aconseguir i lluitar, però m’encanta ser dona i mare, m’encanta ser arqueòloga.

GEMMA DE SOLÀ – ARQUEÒLOGA

Durant tots els anys que he col·laborat com a arqueòloga a la Ciutat romana de Iesso mai he sentit que hi hagués quelcom que no pogués fer pel fet de ser una dona. He treballat amb companys i companyes d’arreu i sempre m’he sentit entre iguals. No hi ha hagut mai un carretó que algú pensés que no podia portar (tot i que m’agrada carregar-los tant com puc i més!) o una estratigrafia que algú dubtés que pogués comprendre.

En tot aquest temps he estat envoltada de grans persones i de molt de talent, sobretot femení. Crec que la igualtat entre homes i dones és el camí que ha de prendre la nostra societat perquè tot aquest potencial amb nom de dona es pugui desenvolupar al 100%.

CARME CAMPS – TRADUCTORA

El primer record que tinc d’un museu és al jardí de casa els avis, a Guissona, on vaig veure les meves primeres àmfores romanes, col·locades sobre un suport metàl·lic amb tres potes en diversos racons. Potser no n´hi havia gaires… una o dues, però a mi em cridaven molt l’atenció i les recordo com si fossin moltes. Després del jardí hi havia un hort i, a la esquerra, el que en dèiem “els gallinassos”, les restes d’una petita granja que de jove el meu pare va voler muntar i que, aleshores, només servia per guardar-hi rampoines que ni tan sols a les golfes tenien cabuda. Però també hi havia una habitació, amb una porta de fusta sempre tancada, que anomenàvem “el museu”. ¡Ai, el museu! A l’obrir la porta, el primer que veies era una gran vitrina de fusta fosca amb una calavera a sobre. Com que jo era la petita, em feien creure que quan obries la porta la calavera movia la boca. Us asseguro que jo veia com aquell rostre sense ulls però amb dents intentava enraonar, no sé si per saludar-me o per fer-me fora! Per si de cas, no hi entrava mai sola. Aquelles vitrines contenien una petita part de lo que el meu avi, Eduard Camps, havia trobat en les seves “expedicions” arqueològiques i que s’havia reservat per a ell després de donar la seva col·lecció al Museu de veritat, al que porta el seu nom.

Estareu pensant que, segurament, de gran em vaig fer arqueòloga. Doncs no. A pesar de que les pedres sempre m’han agradat em vaig fer traductora literària, per poder llegir molt i de tot. En aquest terreny no he tingut mai problemes pel fet de ser dona, ans al contrari, és un món gairebé dominat per les dones: editores, traductores, redactores, il·lustradores, directores de departament… i fins i tot directores generals. Si m’hagués fet arqueòloga crec que ho hauria tingut més difícil.

NÚRIA PADRÒS – ARQUEÒLOGA

Encara ara, tot i que ja fa un temps que em dedico a altres temes, quan em pregunten què sóc, la resposta immediata que em ve al cap és: ARQUEÒLOGA. Sí, és el que sento, m’enorgulleixo i, a vegades, fins i tot enyoro. Quan arribes a una certa edat ja et pots començar a permetre certs apunts de nostàlgia que et transporten a èpoques “prehistòriques”. L’arqueologia i la ciutat de Iesso, m’hi transporten i em recorden molts bons moments, tant de la universitat, com de la meva vida professional.

Considero que em vaig formar en un ambient bastant igualitari. No obstant, existeixen diferències, en ocasions, poden estar molt presents i, el món acadèmic i de l’arqueologia, no n’és una excepció. Només apuntar, per exemple, que la perspectiva de gènere dins la formació històrica i arqueològica és deficient i caldria donar més valor a les dones com a subjectes i protagonistes, creadores de ciència i d’història. També cal observar que moltes dones han estudiat i estudien arqueologia i, en canvi, poques, en proporció, arriben a càrrecs importants. El sostre de vidre existeix i, de fet, la majoria de persones que han estat per sobre el meu càrrec eren homes. Tot i això, tinc la bona sensació que mica en mica la societat va canviant i les dones ens anem empoderant i confiant en les nostres capacitats. Prepareu-vos que les noves generacions d’arqueòlogues van fortes i no tenen por de trencar amb els clàssics!

LAURA PUIG  – HISTORIADORA I TÈCNICA DE MUSEU

Crec que puc afirmar que, en l’àmbit professional, mai m’he sentit menystinguda pel fet de ser dona; però no puc afirmar amb tanta rotunditat que no ho hagi estat pel fet de ser dona, jove, mare i amb formació humanística. Dixi.

Començo la meva petita reflexió amb aquesta declaració potser un xic contundent, producte d’una cavil·lació força recent. El fet d’encapçalar i coorganitzar, el mes del Museu de Guissona més lila de la història, m’ha permès conèixer amb més proximitat el moviment feminista i valorar el camí que fins ara s’ha recorregut, però sobretot adonar-me del llarg recorregut que encara queda per fer tant en la societat en general com en el món de la història i els museus en particular.
Una dona, jove, historiadora, mare… crec que té força punts a perdre si ho comparem amb un home, jove, historiador i pare. Evidentment no podem generalitzar, però sovint la conciliació entre família i feina, recau en la dona, ja sigui en el món humanístic, com en la resta d’àmbits professionals i per tant aquest ja és un primer handicap que ens trobem les dones. Un altre, la joventut: la joventut en femení obliga a demostrar, i demostrar molt. Cal certificar dia a dia la vàlua d’una mateixa, la professionalitat i el compromís per no quedar relegada en aquest món força competitiu.

A banda d’aquesta possible subestimació més personal i actual, les dones han estat invisibilitzades al llarg de la història i hem arribat a l’actualitat, a voltes sense adonar-nos i potser de forma inconscient, veient que en aquest terreny encara hi ha molt per fer. Hem de començar per canviar l’avui, el paper de nosaltres les dones dins la societat i dins el món dels museus i les humanitats, i d’aquesta manera serà més fàcil canviar els discursos de les nostres exposicions permanents, perquè la història no es pot entendre sense perspectiva de gènere. No és el mateix un relat que té en compte les dones que un que les obvia. I és aquí on hem de treballar conscientment

Fem-ho! Proposem-nos-ho! I així canviant la manera com veiem, i sobretot com expliquem el passat, aconseguirem que mai més cap dona jove, mare i historiadora se senti desplaçada pel simple fet de ser-ho.

WhatsApp chat

En continuar utilitzant el lloc, vostè accepta l'ús de galetes. Més Informació

La configuració de les galetes d'aquest lloc web està configurada per "permetre galetes" per oferir-vos la millor experiència de navegació possible. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de les galetes o feu clic a "Acceptar" a continuació, esteu consentint-ho.

Close