Com el Museu de Guissona s’acosta a l’objectiu de convertir-se en un museu social.

Una vegada més, recorrem el cardo màxim per arribar al fòrum. El fòrum, aquesta gran plaça central de la nostra Iesso. El cor i el cervell de la ciutat, el punt on la gent es troba, on conversa i comparteix. Actualment, més de 2000 anys després, el nostre cardo màxim, la via on tot s’articula i tot hi conflueix és la pàgina web. Un suport essencial que, seguint el símil, ens condueix a un altre espai de trobada: el blog. Un lloc igualment fonamental per un museu social i, per tant, fonamental per nosaltres perquè volem seguir avançant per ser precisament un museu social.

I què és un museu social? Doncs probablement és un concepte o una idea tan abstracta  o evolutiva com ho és un museu o la societat mateixa. La noció de Museu, ha canviat al llarg dels segles. Fa temps que ha deixat de ser el temple de les Muses per ser un espai dedicat a les persones. Progressivament, a partir del segle XIX les grans col·leccions privades de la noblesa, els estats o l’església van obrir les seves portes però no és fins al segle passat que el focus es va situar en les persones. Des d’aquest moment, les institucions han evolucionat en paral·lel a la societat prenent com a màxim objectiu el servei. El llegat, doncs, ha deixat de ser l’objectiu per esdevenir un recurs, un recurs per la memòria, la identitat i el progrés.

Avui no em vingut al blog a teoritzar ni a declamar paraules boniques perquè se les endugui el vent. Com hagués dit el mateix Cató el Vell en el fòrum: Res non verba!, és a dir, fets no paraules.

La vocació de ser un museu social es present a Guissona des de fa molt de temps però enguany s’inicien un seguit de projectes que ens acosten una mica més a aquesta realitat desitjada. Dins el reguitzell de propostes i activitats que es donen anualment als baixos de la Fassina,  en aquesta entrada, en destacarem només quatre, que ja en son “proutes”! Per aquelles persones que pensin que ens anem del tema, que la tasca del Museu hauria de ser l’estudi de Iesso, no van pas errats. Això fem. Perquè en el fons Guissona, és Iesso, això sí, la Iesso d’un segles més tard! Som-hi doncs!

“Fa temps que ha deixat de ser el temple de les Muses per ser un espai dedicat a les persones.“

Un museu social és inclusiu i procura arribar arreu. Aquest arreu no és un lloc físic o potser sí. Enguany el museu ha traspassat els seus límits i ha plantejat una mostra dins la Fundació BonÀrea per accedir a les persones que per circumstàncies diverses no ens poden visitar. Aquesta iniciativa parteix de la certesa de què la cultura i els estímuls són salut i benestar i un espai més de socialització. El Projecte Engranatges neix amb la idea de produir mostres en el centre geriàtric de manera anual. I no parlem d’un parell de pòsters, sinó d’exposicions amb tots els ets i uts: plafons, vitrines, peces i… activitats paral·leles. Així doncs, portarem a la fundació una conferència, un taller i fins tot teatre en forma de visita teatralitzada per enriquir la vida dels residents.

Els museus ensenyen i ensenyen de manera vivencial i fins i tot lúdica més enllà del marc escolar. Per aquest motiu, poden ser un complement o un suport de la mateixa escola. Amb aquesta vocació neix El Museu a la Motxilla. Es tracta d’una activitat extraescolar gratuïta que ha de servir de suport per a les criatures que ho necessitin i un espai d’aprenentatge més pels alumnes que ho desitgin. Serà un espai de pràctica i d’expressió lingüística amb el pretext o l’objectiu de conèixer Guissona a través de l’arqueologia, de la història i de l’art. Però sobretot a través de la curiositat, de les ganes per aprendre i del joc.

Com hem vist, el museu avança de la mà del poble i per tant es preocupa o participa de les qüestions que són fonamentals per a la nostra vila. Un dels aspectes més rellevants del teixit social de Guissona és sens dubte la multiculturalitat. I aquesta diversitat no es pas un tret negatiu. Ans al contrari. És un element de riquesa si serveix per sumar. I amb aquesta idea neix Calidoscopi Guissona. De la mà de Saoka Kingolo, anualment prepararem una mostra sobre una comunitat establerta a Guissona. Serà una petita exposició viscuda i narrada, construïda a partir de testimonis recollits en entrevistes. Una carta de presentació per reflexionar i comprendre les diverses realitats a les que potser, fins ara, no s’havia prestat prou atenció. I com a activitats paral·leles, en aquest cas, plantejarem propostes per descobrir i interpretar Guissona. Si s’escau, en la seva llengua materna, perquè el coneixement és la porta per la comprensió i l’estima i, per tant, el fonament d’un nou marc de socialització.

Un museu social és també un indret viu on la gent interactua, aprèn i ensenya, un lloc on les persones prenen part de manera activa. En definitiva un museu és un espai de participació. Volem defugir els paternalismes i construir conjuntament el museu que volem. Amb aquesta idea fa uns anys vam presentar la iniciativa Iesso Civitas. Aquesta proposta volia ser una mena de “club del museu” amb un seguit d’avantatges (accés il·limitat, primícies, oportunitats…) però també amb obligacions. No penseu pas que volíem mà d’obra per moure graves! Volíem gent amb ganes d’aportar, d’implicar-se i de decidir quin és el paper que ha de fer el Museu. La veritat, és que no som infal·libles, i aquesta iniciativa tot just es va perfilar. Però enguany la reprenem amb ganes. I comencem el dia 7 de març a les 19:00 hores. Volem la vostra ajuda per organitzar el Dia Internacional dels Museus d’enguany.

Com hem anat veient un museu social és tan polièdric com la societat mateixa. Si us interessa el tema en podreu aprendre molt més llegint els articles de Jordi Medina al Núvol on planteja una “Guia del museu social” (https://www.nuvol.com/art/el-museu-social-esser-o-no-esser-158019). Ja veureu que anem pas desencaminats, però que ens queden moltes coses per fer. Tot i que de fet, hem deixat moltes coses al tinter. Les podreu descobrir quan us embolcalleu de nou amb la toga i us acosteu al nostre gran fòrum virtual. També en trobareu informació en les xarxes social del museu o en el perfil d’instagram del nostre imperator maximus, l’absolut senyor de la casa en @cattusdeiesso. Però encara millor, si voleu descobrir que més es cou en el Museu de Guissona veniu-nos a veure! I de moment, seguiu els projectes que us hem presentat i, recordeu, us esperem el dia 9 de març per preparar la Festa Major del Museu!

L’any, com saben totes les persones, comença el dia 1 de gener. Malgrat tot, en molts aspectes el cicle anual compta amb una altra data igualment important que condiciona potser més i tot el calendari. Es tracta de l’inici del curs escolar. Un nou curs és sempre una promesa de nous aprenentatges, de noves vivències i de noves emocions per tots i cadascun dels implicats i implicades que seran sempre úniques i irrepetibles. Malgrat que per a molta gent l’etapa educativa ens quedi lluny, el mes de setembre continua suposant un punt i part. És la fi de la distensió estival i el retorn al recolliment i a la rutina que auguren els mesos tardorencs i sobretot hivernals. Però no tot va de capa caiguda, també suposa un nou començament. Pel Museu, el curs escolar és el moment del retorn dels grups de nenes i nens, és el moment de la màgia. La seva curiositat i les seves expectatives són la raó de la nostra feina. Les seves veus i rialles omplen de nou els carrers antics i amb elles torna a la vida la ciutat romana. Les seves experiències i interpretacions vivifiquen els bocins d’història i d’històries que amaguen les peces del museu. Iesso torna a bategar.

El context sanitari encara inestable fa difícil aventurar com es desenvoluparà el curs 2021-2022, malgrat tot, els inicis sempre s’han de plantejar des de l’optimisme i la il·lusió. Tot aquest positivisme no s’ha de fomentar només en les bones intencions sinó que s’ha de recolzar també en el coneixement i l’experiència acumulada. Per tant, sempre és interessant començar les noves etapes revisant el camí que ja s’ha recorregut. En aquest cas, per construir el nou curs prendrem la referència del curs anterior. En molts àmbits la situació viscuda en el període comprés per l’últim trimestre de l’any 2020 i els tres primers de l’any 2021 encara va estar clarament condicionada per la pandèmia. Aquesta realitat va afectar clarament al mateix Museu pel que fa a les possibilitats de visita i per ampliació, també, en la freqüentació de l’equipament. Evidentment els efectes de la COVID-19 es van fer notar, també, en l’acció educativa, però en aquest àmbit no totes les repercussions van ser negatives.

Al llarg de tot el curs vam comptar només amb la visita d’una escola forana. Això suposa un gran canvi respecte a la tendència que estàvem notant en els darrers anys. Semblava que progressivament l’oferta pedagògica del Museu anava guanyant visibilitat i incidència en l’entorn. A hores d’ara, encara és prematur aventurar els efectes a llarg termini d’aquest sotrac. Encara durant aquest curs, per qüestió de prevenció, molts centres educatius han restringit la seva mobilitat als mínims indispensables. Per contra, molts dels que es mouran de nou, per un efecte rebot aniran lluny, ben lluny. Per tant, malauradament, no podem esperar que durant aquest curs tornin les escoles de fora com ho feien abans de l’any 2020.

“Si bé durant el curs passat es va donar gairebé la desaparició de l’activitat amb relació als centres educatius de fora de Guissona, de forma inversament proporcional es va donar una explosió pel que fa a la incidència en l’àmbit municipal.“

Potser parlar d’explosió pot resultar exagerat, més si tenim en compte que durant els últims anys ja havíem detectat aquesta tendència de creixement, però en qualsevol cas, el terme no és escollit a l’atzar, sinó que pot ser entès com una mostra de l’alegria amb què eren rebuts TOTS i cadascun dels grups. I més encara, posem TOTS en majúscula perquè durant el curs passat tots els nivells de les diverses escoles van fer ús dels nostres serveis d’una manera o una altra. Alguns fins i tot van repetir.

La veritat és que ens agrada la nostra feina i en una etapa en què les xifres de visitants s’han ressentit clarament, les visites escolars s’han convertit en un bàlsam. Tot just iniciem el nou curs, però de moment les expectatives són igualment positives pel que fa a les escoles locals, esperem que no fos flor d’un estiu com a resultat de la pandèmia i que els centres educatius de la vila segueixin comptant amb nosaltres. El Museu de Guissona treballa per formar persones conscients, sensibles i respectuoses amb les altres persones, amb la diversitat i amb l’entorn. Per aquest motiu volem ser vistos com a aliats significatius pels centres docents. Posats a demanar, esperem que progressivament recuperem terreny i visibilitat més enllà de les nostres contrades. Nosaltres hi posarem tot l’esforç i la il·lusió.

Si parlem d’educació, fet i fet, no podem deixar de considerar un museu com un espai formatiu en sentit ampli, i per tant, dirigit al conjunt de la ciutadania. Per tant, l’acció educativa que es desenvolupa des de la nostra institució va més enllà de l’etapa escolar i es manifesta d’una manera o d’una altra en totes les activitats que es proposen des del Museu. Aquesta visió més àmplia, però, la reservem per més endavant, justament, esperarem a l’altra gran fita del calendari. Ens reservem pel moment en què donem comiat a l’any 2021 i obrim les portes a l’any 2022. Fins llavors, nosaltres, des de l’antiga Iesso seguirem mirant al futur de Guissona a través de l’educació.

Taula resum de l’activitat educativa del Museu de Guissona durant el curs escolar 2020-2021.

Aquest mes serà més tranquil…o no. L’activitat en tots els àmbits que afecten al funcionament al Museu de Guissona no s’atura i això ens encanta.

Ens trobem a mitjans de 2021, l’esperat any de la recuperació després de la pandèmia. Dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, les coses van tornant a la normalitat. Provablement no tornarem mai al punt d’origen d’abans de l’arribada de la COVID-19, però d’això es tracta, d’aprendre de tots els destrets. Esperem que només ens en quedin els aprenentatges positius que n’hem tret i que les moltes coses negatives que també hem après realment les haguem après i quedin com un record. En qualsevol cas, és encara un any estrany, una mena d’impàs. En el nostre cas, com en la majoria, durant l’any 2020 vàrem viure una gran davallada pel que fa als usuaris presencials. Tot i que durant aquest any les coses van remuntant, encara no som ni de lluny allà on érem. Les excursions organitzades, els grups, els autocars… segueixen sense fer acte de presència. Desitgem que aquesta realitat canviï ben aviat, serà un gran pas per nosaltres de cara a recuperar la “vella” normalitat. Sigui com sigui, aquesta manca d’afluència podríem pensar que s’ha traduït en una davallada de l’activitat o de forma tòpica en una oportunitat per reflexionar, organitzar i optimitzar portes endins.

Res més lluny de la realitat. L’últim any, de juny a juny, ha estat absolutament una voràgine. És molt cert, que el ritme que s’ha viscut portes endins no s’hauria donat en la mateixa intensitat mantenint el nivell d’activitat habitual, diguem, prepandèmia. S’hauria avançat, segur que sí, però d’una altra manera i segurament també amb un altre ritme. Així doncs, sí, hem canviat, hem madurat i hem progressat, però com deia, s’ha defugit el tòpic de la reflexió calmada. Hem estat ben lluny de la introspecció zen que podríem considerar pròpia d’un context d’aturada. Al llarg de l’últim any hem replantejat el ser i l’estar del museu, però de manera activa. No s’ha fet un pas endarrere per guanyar perspectiva sinó que s’ha treballat en primera línia, des de la trinxera del dia a dia. Ha estat un cicle d’esforç constant per arribar als públics de manera telemàtica i presencial, de proposar activitats i accions culturals adaptades i adaptables al context sanitari canviant, de seguir treballant en la documentació, la conservació i l’estudi dels nostres fons… En resum, no hem parat.

“Hem estat ben lluny de la introspecció zen que podríem considerar pròpia d’un context d’aturada. Al llarg de l’últim any hem replantejat el ser i l’estar del museu, però de manera activa.”

Quantes vegades durant aquest any hem comentat: “Ufff aquesta setmana serà intensa! La següent serà més relaxada”. Moltes. Afortunadament moltes.

Potser sense fer-ho de manera premeditada, però al llarg d’aquest any, hem donat la volta definitiva a l’activitat didàctica del Museu de Guissona. Un cop finalitzat el curs 2020-2021 podem dir que absolutament totes les classes de la nostra vila entre P5 i 6è de primària han passat per les nostres instal·lacions amb noves activitats i propostes desenvolupades a mida. Hem comptat també amb alguns alumnes d’ESO i alguns de P3 i P4. Tot plegat un repte. Considerant el conjunt de les visites (en parlarem més en concret en el proper post de la Blanca Izquierdo) hem viscut encerts i errors però sigui com sigui hem après. En paral·lel a les propostes educatives hem reiniciat també l’activitat cultural, amb mesures i més mesures. Malauradament, durant molt de temps, hem tingut de renunciar a les visites guiades convencionals o monogràfiques per temes per tal de cenyir-nos a les restriccions. Diem malauradament, perquè és un dels espais on ens sentim més còmodes, provablement, les visites guiades són els medis naturals i més propis dels museus. També s’han deixat de proposar activitats diverses per no superar les limitacions del grup bombolla. Tot plegat no ha servit pas com a excusa per prendre-s’ho amb calma, sinó que, més aviat, s’ha convertit en un pretext per explorar nous camins i posar a prova les nostres capacitats, tan en l’àmbit presencial o amb accions estrictament digitals. Un cop més, hem tingut l’oportunitat d’aprendre dels errors i dels encerts.

Fent la viu-viu, finalment va arribar el mes de maig. Durant aquesta mesada igual que les flors del nostre parc, i bé com tot el món general, el Museu va esclatar en activitat presencial i amb menys limitacions. Les visites teatralitzades, la presentació de la revista Sota les pedres, el naixement de la iniciativa Iesso Civitas, el Dia Internacional dels Museus… Quin goig veure a la població recuperant aquest espai que hauria de ser tan seu. Sense cap mena de dubte va ser un mes intens. Activitat presencial, activitat educativa, activitat a les xarxes, restauració de l’espai arqueològic, manteniment de l’espai, organització de les excavacions… junt a les petites o grans obligacions del dia a dia. En acabar el mes, la reflexió va ser: “Ufff quin mes més intens, el següent serà més descansat”.

Però ben mirat, ja estem al juny. Pràctiques de la Universitat Autònoma, activitats digitals com la MuseumWeek, propostes presencials com, Experimenta Iesso, el Concert de la Coral Ginesta de l’Aula d’Extensió Universitària, les Jornades Europees d’Arqueologia, la presentació de la iniciativa GuissonaMés d’enguany, el camp de treball, les Visites Teatralitzades, més la restauració de l’espai arqueològic, el manteniment de l’espai arqueològic, organització del Curs d’Arqueologia… junt a les petites i grans obligacions del dia a dia… No. Aquest més tampoc serà tranquil i ens encanta. Ens encanta l’activitat perquè en definitiva és el que ens fa notoris i transcendents. Al final aquesta és la nostra feina i ens encanta.

Ens veiem a Iesso, no hi ha excusa, hi han motius per visitar-nos, podeu triar i remenar!

La situació sanitària provocada pel covid-19 ha suposat un punt i a part en el nostre dia a dia.

Després d’un període d’alertes llunyanes més o menys versemblants. La realitat, una nova realitat, ens va esclatar a la cara. De cop i volta, perquè va ser de cop i volta, les nostres rutines, els nostres projectes i les nostres expectatives es van veure alterades. De poc o res havien servit totes les advertències que ens arribaven de la mà d’autoritats en la matèria quan a la vegada anaven acompanyades d’un: “però tranquil·litat, és poc més que una grip”. Els atenuants o les notícies menys negatives sempre són més fàcils de digerir que la veritat. Sigui com sigui, segurament sense estar prou preparats a nivell logístic i psicològic de sobte el Museu va tancar portes. Des del 14 de març i per una qüestió de prevenció el Museu de Guissona, com la resta dels museus del país es va veure obligat a baixar la persiana fins a nou avís. Així el teletreball, les reunions a distància i la conciliació de la vida familiar han pres una altra dimensió.

Així de cop, aquell concepte laboral que fins ara sonava només com una reivindicació utòpica, s’ha fet realitat. Més encara, en un tres i no res, desplaçar-se al lloc de treball ha esdevingut una acció gairebé delictiva si la teva ocupació no forma part d’aquella categoria difosa de feines essencials o estretament relacionades. El teletreball és sense cap mena de dubte, una forma de treballar diferent, molt vinculada a la pròpia responsabilitat i compromís. Allò que fins ara semblava un somni, s’ha vist ara que potser no era tan bonic com ho pintaven. És cert que anar tot el dia amb roba d’estar per casa no està gens malament, però a la vegada, com n’és de necessària una rutina per estructurar la ment i la vida! Perquè desenganyem-nos, per més d’hora que ens llevem o per més estrictes que vulguem ser amb els horaris, la rutina a casa no té res a veure amb la rutina laboral. Les interrupcions domèstiques o personals es van succeint i com a contrapunt, per una sensació de remordiment o per la cerca de la realització professional la jornada laboral es dilata fins a ocupar tot el dia. Perquè la casa convertida en despatx o el despatx convertit en casa fa que la desconnexió, de qualsevol de les dues coses, sigui pràcticament impossible.

El confinament precipitat va suposar en un primer moment l’aturada de l’agenda personal de cadascú. Les reunions que habitualment condicionen el temps laboral es van veure interrompudes. Aquesta vida de reunió en reunió, que moltes vegades resulta estressant perquè capitalitza la jornada i resta hores “productives” d’ordinador també va quedar aturada. Si ara escoltem més a les autoritats a qui vam escoltar tant poc uns mesos endarrere, aquest estat d’aïllament domèstic cada vegada es preveu més llarg. Per tant, un cop superat el xoc inicial, cal programar el retorn a una normalitat que no sabem del cert quan arribarà. Aquesta mirada endavant, salvant les distàncies, suposa recuperar de nou l’agenda convencional i recuperar, per tant, el ritme de reunions però amb una percepció renovada. Si abans podien arribar a ser una càrrega, ara, s’han convertit en un al·licient. Trobar-se, ni que sigui de forma telemàtica, s’ha convertit en una oportunitat de veure cares diferents i fins i tot conèixer-ne de noves sense abandonar la seguretat de la llar. Un bon motiu per pentinar-se al matí i canviar-se la dessuadora, no ens enganyem, seguim a casa, tampoc cal arreglar-nos pas! Sigui com sigui aquestes trobades ens ajuden a vertebrar de nou el calendari i ens permeten diferenciar un dia del precedent o del proper.

La conciliació de la vida domèstica amb la realitat laboral ja és un altre tema. En aquest àmbit cadascú s’arregla segons les seves possibilitats i els seus condicionants personals, mai fàcils del tot. Els qui estan sols han d’aguantar-se a si mateixos durant tot el dia, cada dia, cosa gens fàcil, i a més, corren el risc de convertir-se en salvatges. Els que passen aquests dies en parella, es troben davant del test que suposa passar tot el dia l’un al costat de l’altre (sort n’hi ha de Netflix, HBO o les mil i una plataformes). Els qui comparteixen la llar amb les criatures, els pares o els avis, tot i que pot ser dur en alguns moments, han de ser conscients que es troben davant d’una oportunitat d’or. Aquests dies els donaran l’opció per conèixer de nou a aquelles persones que a vegades resulten estranyes tot i la proximitat. Els permetrà gaudir d’aquells que de cop i volta i de forma literal s’han convertit en els únics habitants del petit món què és la vida i la casa de cadascú.

Tornant al Museu, com tot gran canvi, treballar des de casa és un repte. Tot l’equip, qui més qui menys, guarda certs hàbits de treball domèstic. Aquest costum deriva o bé de què la realitat laboral sobrepassa forçosament l’horari estipulat o bé de la inquietud intrínseca de qualsevol feina vocacional (realització de cursos, seminaris, lectures, qualsevol recurs per seguir formant-se i aprendre per millorar). Però ara, la situació és inèdita i amb un horitzó final incert. Així doncs és un bon moment per acomplir amb totes aquelles tasques que dins l’agenda convencional queden aturades. Documentació, desenvolupament de projectes, establiment d’objectius. I sobretot, ara sí, preparar-nos pel que pot venir. Això implica programar de nou l’activitat de la institució a tots els nivells preveient tots els escenaris que es puguin donar.

En situació de normalitat des del Museu creiem que la comunicació és bàsica per situar-nos, explicar-nos i desenvolupar la nostra tasca amb una clau social. De fet, tenim la vocació de dur aquesta relació més enllà per passar de la comunicació unidireccional al diàleg. És a dir, volem anar més enllà d’oferir continguts o distreure als nostres seguidors per escoltar el seu parer i arribar a un model de gestió participada de la nostra institució. Nostra en el sentit més ampli i comunitari. Ja que el Museu és el contenidor de la memòria, del passat i dels records del conjunt de la societat. De fet, just ara, estàvem definint el funcionament pel Dia Internacional dels Museus amb la voluntat de convertir el conjunt arqueològic en l’espai de tots, per un dia i per sempre. En fi, tot anirà bé i seguirem treballant amb aquest objectiu.

Sigui com sigui en aquest estat de reclusió forçosa més o menys individual, tots plegats, tips de mirar-nos el melic, estem necessitats dels estímuls i els contactes que en el dia a dia no valorem suficientment. Per aquest motiu, la comunicació, en el nostre cas, la comunicació des del museu, més que mai, és bàsica. És cert que les iniciatives proliferen arreu i ja acaricien la saturació. Però per nosaltres és l’opció, l’única opció per seguir desenvolupant i cuidant el nostre actiu principal, és a dir, les persones i sempre amb el segell de qualitat i rigor que caracteritza el nostre humil Museu. De manera que en aquest context de teletreball, la Laura s’encarrega de mantenir viva i visible la institució. Des de la nostra web i les nostres xarxes s’ofereixen recursos, jocs, continguts… de forma gairebé diària per a qualsevol usuari (de petits a grans). Així doncs, malgrat que algunes de les funcions del museu s’han vist aturades forçosament la institució segueix activa i a ple rendiment!

“En situació de normalitat des del Museu creiem que la comunicació és bàsica per situar-nos, explicar-nos i desenvolupar la nostra tasca amb una clau social. De fet, tenim la vocació de dur aquesta relació més enllà per passar de la comunicació unidireccional al diàleg.”

Durant aquests dies, tots els museus del món han fet el pas definitiu cap al món virtual. Les diverses institucions han aprofitat per rellançar els sistemes de visita a distància de què disposaven, han facilitat informació sobre les seves col·leccions i han diversificat la seva oferta d’activitats també en línia. Davant d’aquesta allau electrònica, des de la recomanable revista electrònica Núvol, han escrit un article per reflexionar sobre el futur dels Museus.

Després d’una elaborada reflexió entorn del fet social de visitar un museu i l’experiència del directe, arriben a la conclusió de què els Museus han de tornar, i tornaran, un cop superada la pandèmia. En aquest sentit la lògica és clara, oi que tots seguim viatjant pel món tot i poder-ho fer des del sofà a través de la pantalla? Doncs així mateix, seguirem anant als Museus pel plaer d’experimentar la història, l’art i la memòria en primera persona.

Així doncs podem afirmar que els museus no canviaran en la seva essència. És a dir, mantindran la seva vocació d’enraonar amb la societat sobre el passat, el present i el futur a través d’una col·lecció significativa i significant. Deixant de banda els efectes polítics, econòmics i sociopolítics que es derivaran d’aquesta epidèmia, no podem determinar quines repercussions socials tindrà. Sens dubte aquest període el podríem qualificar de complex pel conjunt de sentiments positius i negatius que genera i que de ben segur tindran la seva persistència d’una manera o d’una altra. Quan la situació a poc a poc es vagi relaxant, els carrers s’inundaran de gent? O la gent es mantindrà temorosa i evitarà les aglomeracions? Tornaran els petons i abraçades que ara ens manquen? O tant temps de restricció faran que s’esborrin de les nostres pràctiques socials? Oblidarem de nou la importància de la família i els amics propers que ens ha redescobert aquest isolament forçós? O tornarem a caure en les rutines que ens porten a l’aïllament voluntari? En fi, no podem saber quins efectes tindrà a curt i llarg termini aquesta situació sanitària. Potser tots aquests canvis que ara ens semblen una muntanya quan el mirem de lluny i semblin tan petits com un gra de sorra els oblidarem ràpidament com una moda passatgera. Sigui com sigui el futur, El Museu de Guissona hi vol ser i el Museu hi serà. El Museu com la societat a la qual pertany és viu i s’adapta i muta per seguir dialogant amb la població que li dóna sentit. Hi és ara perquè s’ha adaptat a la nova realitat de la pandèmia. Hi serà també en el futur perquè mutarà en el que faci falta per mantenir la seva vigència.

Aprofito aquestes línies per expressar el nostre suport a tothom que més enllà del confinament en la seva situació particular, ha patit de prop els efectes d’aquesta malaltia. Així mateix manifestem el més sincer agraïment a totes les persones que no han participat d’aquesta reclusió i que han seguit treballant per mantenir viu el nostre país en aquest estat vegetatiu. A part dels merescudament aplaudides sanitàries, cal recordar a les productores alimentàries, a les transportistes, a les treballadores que mantenen plens els supermercats, a les persones que recullen la brossa i tants altres oficis que ara mateix han demostrat la seva importància i que de segur haurien de ser revalorats com es mereixen.

Per acabar aquest de reflexions entre el món personal i el món professional parafrasejaré amb estil lliure la nostra làpida més cèlebre. Que el confinament us sigui lleu!