La consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Àngels Ponsa visita Guissona

La consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Àngels Ponsa visita Guissona

La consellera de Cultura, Àngels Ponsa i Roca va visitar la vila de Guissona el passat 7 de febrer.

Va ser rebuda per l’alcalde Jaume Ars, durant tota la visita que es va iniciar a l’Ajuntament. Allà va signar el llibre d’honor. També hi van ser presents el delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya a Lleida, Ramon Farré, i el director dels SSTT de Cultura a la Catalunya Central, Miquel Àngel Culleres.

A continuació, va visitar l’Ateneu Cultural de Guissona on va conèixer de primera mà les obres que s’estan fent en aquest equipament.

I finalment, el director del Museu, en David Castellana va rebre-la al Museu on va realitzar una breu visita i va manifestar el seu compromís amb la institució i el projecte de futur del nou Museu.

Acreditació

Acreditació

Acreditació

Durant el tercer trimestre de l’any es va donar una actuació conservativa en diversos punts de les Termes públiques de Iesso. L’actuació es va centrar en una part d’una claveguera que travessa la palestra i en la piscina del frigidari, amortitzada per la construcció d’una conducció d’aigua posterior. La intervenció es va centrar en l’eliminació de la colònia biològica, la neteja superficial i la consolidació de l’estructura.

Les tasques s’integren en una segona fase d’intervenció dins l’edifici termal que tindrà continuïtat durant els propers anys. L’actuació es va dur a terme amb l’aportació de l’Ajuntament de Guissona i els fons rebuts a través de la línia d’”Ajuts per a la conservació-restauració de béns mobles i dels elements arqueològics i artístics integrats en el patrimoni immoble”. Així doncs els treballs s’han realitzat gràcies al suport del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Acreditació

Acreditació

Acreditació

L’any 2020 ha representat un any complex en molts sentits. En un primer moment, fenòmens meteorològics extrems van sacsejar el Parc Arqueològic amb afectacions notòries. Després, durant el mes de març, la irrupció de la pandèmia derivada de la COVID-19 va trasbalsar totalment qualsevol tipus de planificació inicial. A partir del mes de maig, un cop superat el confinament més dur l’activitat del Museu de Guissona es va centrar en la recuperació. Per una banda, la recuperació de l’espai arqueològic que mostrava de forma evident els efectes del temporal Glòria i de la desatenció prolongada durant mesos. Per altra, la recuperació de públics a través d’activitats culturals diverses organitzades conjuntament amb l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Guissona. A nivell de posicionament, podem considerar que aquesta anualitat ha suposat un fre a la socialització del museu i el patrimoni local. Si més no en l’àmbit presencial. Per contra, aquest any ha suposat un impuls notable per l’entorn digital. Un augment de l’activitat que de ben segur perdurarà en el temps. En els àmbits de la recerca i la gestió patrimonial, malgrat les alteracions, s’han desenvolupat els programes previstos amb certa normalitat.

Les accions del Museu durant el passat 2020 s’han organitzat en els següent programes: Recerca, Gestió Patrimonial, Acció Cultural Participativa, Acció Educativa i Comunicació. Les diverses actuacions s’han desenvolupat gràcies al gràcies al suport del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l’Institut d’Estudis Ilerdencs i de la Diputació de Lleida. Una part del fons emprats que financen les actuacions subvencionades prové de cabals que atorga la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya.

Deixem els tòpics i mirem en verd

Deixem els tòpics i mirem en verd

NOTÍCIES

Deixem els tòpics i mirem en verd

David Castellana

7 de gener de 2021

La revisió de l’any 2020 ens pot resultar feixuga en molts sentits… pèrdues, expectatives frustrades, isolament… Però, sense oblidar tota la resta, ens ha deixat clar un missatge: és moment de prendre una consciència ecològica real.

Just arranquem un nou any. Com sempre és moment de fer balanç. Toca valorar els aspectes positius i els negatius de l’any que se’n va per preparar aquell que arriba. Fins aquí res de nou. Per fi despunta el següent exercici: l’esperat 2021. Esperat 2021, perquè el passat any 2020 ha estat complicat, més encara, ha estat fumut. Un cop més, un clixé. Aquestes paraules ressonen en tots els mitjans i en les nostres ments. Cadascú amb les seves circumstàncies, però tothom l’hem viscut. Tothom l’hem patit. Malgrat tot, cal ser positiu i llegir el 2020 amb clau d’aprenentatge i buscar aquelles coses positives que ens ha llegat. De nou un altre tòpic, un tòpic nou però al capdavall un tòpic, perquè aquesta idea s’ha repetit arreu com un mantra. I en aquest cas és nou perquè el que es va viure durant el passat 2020 va ser inaudit. La memòria popular no recorda cap fet similar en les generacions que ens han precedit, i mai s’havia viscut una situació d’aquest tipus i amb aquesta escala, amb el nivell d’informació i globalització actuals…

L’any 2020 ens ha llegat molt més que mascaretes, gel hidroalcohòlic, distanciament i teletreball. I en aquest cas, parlar d’herència és totalment lícit, perquè tal com vam acabar l’any, seguirem durant força mesos, sinó és que s’allarga fins a les portes del 2022. Així doncs, toca resignar-nos i convertir l’esgotament acumulat en un entrenament pel que ens espera. Com a mínim, ara no ens agafarà per sorpresa. Escaparem del que seria prescriptiu i deixarem el balanç de l’any precedent per centrar-nos en aquest aprenentatge. Les dades, les xifres i la valoració global del passat 2020 arribaran més endavant. La principal conclusió a la que podem arribar és que a través d’una malaltia ens ha arribat una cura d’humilitat. La naturalesa ens ha fet evident que el sistema humà basat en l’hegemonia sobre el nostre planeta no és sinó aparent. Davant d’aquesta lliçó, des de la nostra petita parcel·la, només ens podem plantejar que fem i que hem de fer nosaltres com a museu.

L’ésser humà forma part d’una globalitat que supera la visió antropocèntrica i que, per tant, està per damunt dels plantejaments capitalistes d’economia, política i geografia. Forma part d’un sistema general. És a dir la humanitat no està o no ha d’estar en equilibri amb la naturalesa, sinó que directament forma part d’un sistema natural amb la mateixa importància que qualsevol altre esser viu. L’equilibri natural s’ha convertit en una harmonia precaritzada per una acció humana desfermada i arrogant sobre la resta. De manera què podem considerar el passat 2020 com el resultat de la supèrbia humana. Consum desfermat, pressió extrema sobre els ecosistemes, explotació dels recursos i un llarg etcètera. És cert que aquests discursos no ens venen de nou, però per primera vegada els seus efectes s’han fet clarament evidents per la població.

Més enllà de discursos moralistes, en el fons, tots plegats desitgem arribar a la normalitat, a la normalitat pre-pandèmia, no a la nova normalitat que se’ns prometia a l’estiu. El cert, però, és que potser no hi hem de tornar a l’antiga normalitat. Ara mateix, estem vivint tot allò a que ens ha conduit una forma de vida forjada poc a poc al llarg dels mil·lennis i accentuada durant el passat segle. Per tant, ens toca assumir que allò viscut s’ha acabat i ara ens cal adaptar les nostres formes de vida en pro d’assolir de un nou equilibri. Podem pensar que això es tracta d’un canvi a gran escala i que, per tant, nosaltres com a individus o institucions locals poc hi tenim a fer. Just al contrari, en el moment present tota actuació és necessària i cal impregnar tota acció d’una consciència ecològica. Des dels petits gests quotidians a aquelles accions excepcionals (comprar, consumir, viatjar…), en realitat, tot compta.

“(…)volem convertir el Museu en un motor de progrés social, i per què no, també de progrés ecològic.”

Al llarg dels últims anys la cerca de la sostenibilitat i el respecte a la naturalesa han esdevingut un dels objectius estratègics del museu de Guissona. Fins ara i amb aquesta finalitat, les accions que s’han dut a terme són tímides però han de ser enteses com un punt de partida. L’emergència climàtica i natural se’ns ha manifestat clarament durant la passada anualitat de manera que qualsevol millora en aquesta direcció resulta necessària. En el nostre cas, considerem aquest posicionament com un factor clau si efectivament volem convertir el Museu en un motor de progrés social, i per què no, també de progrés ecològic. En el nostre cas, la cerca de la sostenibilitat és trobar l’equilibri entre la investigació arqueològica, la gestió patrimonial i el respecte a la naturalesa. Val a dir, que molt habitualment aquest equilibri resulta complex i que, per ara, no en tenim una fórmula màgica. A Guissona, especialment, aquesta ponderació resulta difícil. La major part de béns immobles descoberts campanya rere campanya estan construïts amb la pedra pròpia de la zona, un material molt porós i sensible al desgast. El parc arqueològic es troba al sector sud de la vila, un espai on afloren les aigües freàtiques que caracteritzen el “Doll de la Segarra”. Finalment, el clima de la zona és tradicionalment extrem, amb estius secs i calorosos i hiverns freds i emboirats. Aquest seguit de condicionants dificulten encara més les coses.

Durant els mesos d’hivern, en les zones d’ombradiu i encarades al nord, les colònies biològiques cobreixen els vestigis de l’antiga ciutat. En aquests casos, la vulnerabilitat dels suports, que es veuen afectats per les molses, ens han obligat a aplicar biocides contravenint qualsevol principi d’ecologisme. Així doncs, per necessitat, ens hem vist obligats a posar per davant les restes patrimonials per tal d’aturar o revertir el seu deteriorament. Igualment resulta complexa la gestió de les aigües subterrànies. La situació d’humitat constant en alguns sectors o fins i tot la seva inundació durant llargues temporades suposa un entrebanc per a la seva conservació. Actualment estem a les portes d’iniciar un estudi hidrològic de l’espai per conèixer el funcionament de l’aqüífer de Guissona en aquest sector i així trobar un sistema eficaç per gestionar les aigües en els períodes més humits. Com veurem més endavant, aquesta voluntat de trobar una forma de gestió eficaç de l’aigua per evitar el deteriorament dels béns arqueològics no ha de suposar, en cap cas, l’eliminació d’aquest element indispensable per a la vida del parc arqueològic.

Les accions amb una vocació més clarament ecologista i que podríem qualificar com a germinals es basen en la gestió dels espais no excavats. Actualment el parc arqueològic compta amb una superfície total de 17.391 metres quadrats. D’aquests, 1.150 es corresponen a l’espai d’aparcament i 4.473 als espais excavats o en procés d’excavació. La resta, 11.768 metres quadrats, és l’espai destinat a la circulació dins el recinte, als espais pendents d’excavació i un sector fora de la muralla de la ciutat antiga presumptament lliure de restes arqueològiques. En aquests indrets hem optat per implantar un sistema de jardineria sostenible que suposa cedir controladament l’espai a la naturalesa.

En el context actual no tindria sentit crear un sistema de rec i plantar-hi gespa o altres plantes a les que estem habituats i habituades en massa parcs i jardins. Hem optat per deixar-hi créixer la flora autòctona potenciant els espècies locals amb floracions més espectaculars a través d’un procés de selecció lent i de renunciar a l’ús sistemàtic dels pesticides. Per una banda, aquest nou sistema ha de convertir l’espai arqueològic en un jardí natural on es posi en valor la bellesa de la flora autòctona i el seu cicle de vida. Així doncs, renunciem conscientment als espais sempre verds en pro de les plantes pròpies i adaptades al nostre clima. Per altra banda, aquest plantejament ha de convertir el recinte en un lloc propici per les espècies animals pròpies del nostre entorn, en són exemple els corriols que durant aquesta primavera van fer el seu niu en ple cardo màxim. Encara de forma inicial la nostra voluntat “verda” es manifestarà durant el proper 2021 amb la plantada en punts concrets d’algunes espècies vegetals que tenim constància de que creixien a l’entorn de la ciutat de Iesso. Algunes d’elles, les coneixem a través de les fonts, ja que, per exemple, eren habituals a la cuina romana, d’altres en tenim constància gràcies als estudis carpològics (restes de fruits), palinològics (pòl·lens) i antracològics (carbons) realitzats durant l’excavació de diversos pous de la ciutat. Aquestes plantacions, principalment de plantes i arbusts, i eventualment arbres en testos mòbils no només serviran per contribuir a pintar de verd el recinte, sinó que també prendran un sentit didàctic en esdevenir un mitjà per conèixer la flora autòctona de la nostra terra, així com la pràctica agrícola des de l’antiguitat.

Amb una perspectiva de futur, des del Museu de Guissona estem definint els passos que ha de seguir la institució. Entre les diverses necessitats que cal afrontar en els propers anys, una de les prioritats és el desenvolupament d’una segona fase de museïtzació del recinte. Aquesta actuació no ha de tenir només un caire museístic centrat en fer comprensibles els vestigis sinó que ha de contemplar l’accessibilitat i també una visió paisatgística. En aquesta fase més global d’enjardinament, amb el mateix concepte de reivindicació del propi entorn, és on ha de tenir un lloc l’aigua. En el moment en què es doni l’ordenació definitiva de l’espai caldrà contemplar la creació d’una bassa naturalitzada com a reflex de l’aigua que va portar els romans a les nostres contrades i que flueix constantment per sota els nostres peus. La presència d’un embassament més o menys gran permetria desenvolupar discursos sobre aquest recurs i a la vegada serà, per sobre de tot, una font de vida per a la flora i la fauna en el nostre espai arqueològic.

A banda de racionalitzar el consum i les compres aquestes són algunes de les accions que ens marquem dins l’agenda del Museu. Caldrà, també, prendre mesures a nivell d’eficiència energètica i en general virar de manera verda la forma de concebre la institució en tots els aspectes funcionals. Només així, l’experiència viscuda durant l’any 2020 tindrà un sentit. I ara, per finalitzar aquesta intervenció, reprendrem els tòpics i acabarem amb una felicitació i alguns desitjos per als nostres lectors i lectores.

Bon any nou 2021, molta salut i natura!

Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.

Saturnals a Iesso, Nadal a Guissona

Saturnals a Iesso, Nadal a Guissona

NOTÍCIES

Saturnals a Iesso, Nadal a Guissona

Blanca Izquierdo

19 de desembre de 2020

Pessebres, arbres, tions , caganers,  llums i color. Galets, canelons, neules, torrons  i raïm. El verset i les nadales. La grossa, la missa del gall, l’Home dels Nassos i la Cavalcada. Amb aquests referents identifiquem clarament les festes nadalenques.

Ara que ens apropem al Nadal i jo estic pensant en aquestes festes … he decidit compartir-ne algunes curiositats. El Nadal, com moltes altres coses, ja existia en l’època dels romana, hi havia unes festes que semblen una còpia a les que tenim ara, o bé, les festes que tenim ara són una còpia de les seves. Aquesta celebració rebia el nom de Saturnals. Era la festivitat en honor al déu de l’agricultura, de les arts i de la vida civilitzada: Saturn. Aquesta celebració es va iniciar de manera oficial a Roma a partir del segle V aC. En un inici, la festa de Saturnàlia se celebrava el 17 de desembre, molt a prop del solstici d’hivern. Es tractava d’una celebració d’origen rústic lligada a la finalització de les tasques agrícoles. Amb el temps les festes es van anar allargant fins al 25 de desembre. La celebració començava tallant una cinta de llana que lligava simbòlicament els peus d’una imatge del seu Saturn per tal que no abandones la ciutat durant la resta de l’any. Tot seguit es feia un sacrifici en el temple de Saturn del fòrum i s’acabava la celebració amb un gran banquet obert a tothom.

Durant la celebració d’aquestes festes, la vida pública a la ciutat es paralitzava, els comerços tancaven i estava prohibit fer negocis, les escoles feien festa, els tribunals no funcionaven, s’atorgava temporalment la llibertat als presos, se suspenien les execucions i, fins i tot, s’aturava l’activitat en el front de batalla. Eren dies de festa i celebracions per a tothom, es feien grans àpats, la gent menjava en família i vestia els seus millors vestits, es celebraven lluites de gladiadors, estava permès apostar en públic i fins i tot s’organitzava una loteria on hi podia participar tothom.

La tradició de l’arbre de nadal
Amb l’arribada de les Festes a les places, a les cases o als jardins tornen els arbres decorats amb boletes de colors i garlandes. Aquesta tradició també podria tenir referents antics, quan la naturalesa era l’eix central del dia a dia de l’ésser humà. Durant aquestes celebracions la població adornava, com ho fem nosaltres, plantes i arbres que creixien en els seus horts i jardins.  El que avui són boles de plàstic de mil colors, en l’antiguitat eren flocs de cotó. Una manera de d’avançar que, després dels dies “foscos” i “més curts ” de l’any, com són els hivernals, arribarien jornades “mes lluminoses”. Era una manera de fer homenatge a la llum que dóna vida a la naturalesa i que protagonitza la primavera i l’estiu. De fet, les saturnàlies eren les celebracions del Sol invecte. Les boles de cotó o llana simbolitzaven la bondat i els fruits del camp venidors. A més, durant aquestes dates també es feien decoracions vegetals, per exemple les entrades de les cases s’ornaven amb branques de llorer, sempre verd, per a atreure l’èxit en la vida

Rifa de nadal en el món romà?
És el que estàs pensant. També loteria? És que hi ha alguna cosa que no fessin els romans abans que nosaltres? Doncs efectivament, a l’antiga Roma la loteria ja existia. Com en l’actualitat, era un popular joc d’atzar en què qualsevol podia aconseguir grans premis si la deessa Fortuna es posava de la seva part. No deixa de ser curiós, encara que merament anecdòtic, que la loteria de Nadal actual coincideixi en la seva data amb els sortejos més importants que es realitzaven a l’antiga Roma.

La imatge que ens ha arribat de Roma, és la del luxe i de l’excés. Aquesta visió, més o menys construïda per la tradició, prenia especial significació en relació a la família imperial. En els palaus de l’emperador, les petites rifes que es celebraven a totes les llars es convertien en grans sortejos, i els premis podien arribar a ser incommensurables.
A l’emperador August, amant de les saturnàlies, li encantava fer grans sortejos. En els seus banquets festius solia repartir als comensals bitllets de loteria que podien estar premiats amb grans sumes de diners, teles exòtiques i fins i tot or pur o com veurem més endavant amb alguna broma de més o menys mal gust. Altres emperadors com Neró van arribar a repartir entre la població fins a mil bitllets de loteria en ocasions especials. Alguns fins i tot van inventar nous formats per a donar més emoció als sortejos.
En la propera ocasió que compris una butlleta per la rifa, recorda que els romans i romanes ja ho van fer abans que nosaltres …

De l’espòrtula a l’stranae – de la cistella a la paga extra

S’acosten també les cistelles nadalenques! , alegria per a qui les rep i satisfacció per a qui les ofereix. Un cop més, aquesta bonica tradició nadalenca es fonamenta en un costum d’època antiga.

L’espòrtula, originàriament era una cistella de vímet per a portar aliments, però amb el temps, aquest terme va passar a identificar als regals, donacions o recompenses que els treballadors rebien del seu patró. Era una recompensa i consegüentment no tots els treballadors gaudien de la mateixa espòrtula, no tots tenien aquesta consideració.

Generalment aquestes cistelles estaven carregades d’aliments i fruits de la naturalesa com dàtils, figues seques, nous i mel, aliments carregats de valor simbòlic per propiciar un any nou pròsper i feliç. Els dàtils simbolitzaven el prestigi i la riquesa, les figues l’amor i la mel la salut . També anaven  decorades amb les emblemàtiques fulles d’olivera i de llorer. Aquesta costum es pot relacionar amb les actuals estrenes o aguinaldo.

Amb el pas del temps, l’espòrtula es va traduir en diners. Aquesta aportació econòmica es coneixia en l’època romana com stranae. A aquest lliurament monetari també es denominava cent quadrants, la moneda de l’època. Avui en dia, podríem equiparar aquesta pràctica amb la paga extraordinària.

La fava

En els convits de les  Saturnals se servia com a postres un dolç de mel i fruits secs que tenia una fava amagada. Qui la trobava, esdevenia el príncep i rebia el nom de princeps saturnalicius, és a dir, el “primer de la saturnàlia”. Qui rebia aquest títol, rebia una corona de llorer o d’heura i tenia l’oportunitat de donar ordres burlesques a tothom, i la resta les havien d’obeir. Aquest rol, generalment estava reservat per als petits de la casa o per a les classes més desafavorides com ara els esclaus domèstics. La fava era un element simbòlic propi de l’hivern i de la llavors enterrades abans de germinar. Aquesta tradició de la fava la podríem assimilar, també, amb la costum d’amagar aquest mateix llegum al Tortell de Reis. En l’actualitat, però, a qui li toca la fava li toca pagar, i només qui troba la figureta del rei té el dret de ser coronat.

Mercats ambulants de nadal; compres i rebaixes

En les saturnàlies era tradició que els familiars i amics pròxims es fessin regals els uns als altres, com nosaltres fem per Nadal. Durant aquestes dates les ciutat s’omplien de mercats ambulants de saturnàlies. En aquestes fires s’hi podien comprar petits regals i detalls, al més pur estil dels tradicionals mercats de Nadal de moltes ciutats actuals. En el camp de Mart, cada any es muntava la fira sigillata, el mercat més famós de la saturnàlia. S’hi podien comprar articles de broma i regalets diversos, però els objectes més populars eren unes figuretes d’argila conegudes com a sigillaria. Artesans, grangers i comerciants arribaven a la ciutat abans muntaven les seves parades als carrers assenyalats. Segons recorden molts autors romans, durant la saturnàlia es comprava impulsivament i de forma continuada. Com veieu el consumisme desfermat no és una exclusiva actual, tampoc.

Quan les festes estaven a punt d’acabar els venedors eren més proclius a abaixar els preus per a garantir-se la venda i no haver de carregar de tornada amb tot el que no han aconseguit vendre. Com el que no vol la cosa estaven inventant les rebaixes de gener.

Regalets i bromes

L’últim dia de les Saturnals es dedicava especialment als nens tal i com passa amb la festa de Nadal i la celebració de la Cavalcada de Reis Mags. Aquest dia tenia el nom de fliginaria per les figuretes de cera i terracota que es regalaven als més petits conegudes, també, com a sigillaria. Els seus pares, els seus avis o les seves nodrisses els regalaven figuretes de cera, que després cremaven en els lararis en honor a Saturn, com feien els adults. Altres eren de terracota, podien representar a dones adultes, ocells o animals i que en alguns casos eren xiulets que funcionaven amb aigua.

Aquestes figuretes van esdevenir un símbol de la infància, de la puresa o fins i tot de la virginitat. Així doncs, s’han trobat aquestes terracotes en sepultures de noies joves que no havien arribat al matrimoni.

Durant aquestes dates, als infants també se’ls regalaven nous. Aquests fruits secs eren utilitzats habitualment en diversos jocs de punteria i habilitat. Eren tant populars que el traspàs de l’adolescència a l’edat adulta es denominava relinque nuces, és a dir, abandonar les nous. També rebien regals com anells, segells, taules d’escriptura… Molts d’aquests regals anaven acompanyats de poemes.

Durant les saturnàlies, les bromes també eren habituals, com actualment per Sants innocents. Així doncs, es podien obsequiar objectes inversemblants com ara pinces, esponges, teles velles i estripades o mantells de pèl de cabra acompanyats de notes humorístiques o provocadores.

L’u de gener, la festa de Janus
La revetlla de Cap d’any era una festa sagrada a l’antiga Roma. El mes de gener estava consagrat al déu Janus, el déu de les dues cares. En les representacions aquesta divinitat presentava dos rostres, un mirant endarrere i l’altre endavant, és a dir, al passat i al futur. Solia representar-se amb una cara de vell i una altra de jove, com a evocació al mateix temps que ha passat i al mateix temps que ve. Per aquest motiu era rellevant establir metes per l’any venidor i tot fent balanç del cicle que s’acabava.
Com és habitual en el món romà, la celebració de l’arribada de cada nou any anava lligada a un seguit de supersticions, litúrgies i rogatives. Es banyaven i realitzaven tot tipus de purificacions i es dedicaven a netejar a fons les seves cases, fins i tot canviaven els mobles vells en la mesura de les possibilitats. I sinó, en qualsevol cas, intentaven netejar la seva consciència. Totes aquestes pràctiques o costums, alguns encara vigents, servien i serveixen per eliminar les càrregues acumulades i començar el nou any amb energies renovades.

Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.

Obrir xat
T'ajudem
Hola!
Et podem ajudar?
Powered by

En continuar utilitzant el lloc, vostè accepta l'ús de galetes. Més Informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close