Acreditació

Acreditació

Acreditació

Durant el tercer trimestre de l’any es va donar una actuació conservativa en diversos punts de les Termes públiques de Iesso. L’actuació es va centrar en una part d’una claveguera que travessa la palestra i en la piscina del frigidari, amortitzada per la construcció d’una conducció d’aigua posterior. La intervenció es va centrar en l’eliminació de la colònia biològica, la neteja superficial i la consolidació de l’estructura.

Les tasques s’integren en una segona fase d’intervenció dins l’edifici termal que tindrà continuïtat durant els propers anys. L’actuació es va dur a terme amb l’aportació de l’Ajuntament de Guissona i els fons rebuts a través de la línia d’”Ajuts per a la conservació-restauració de béns mobles i dels elements arqueològics i artístics integrats en el patrimoni immoble”. Així doncs els treballs s’han realitzat gràcies al suport del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Acreditació

Acreditació

Acreditació

L’any 2020 ha representat un any complex en molts sentits. En un primer moment, fenòmens meteorològics extrems van sacsejar el Parc Arqueològic amb afectacions notòries. Després, durant el mes de març, la irrupció de la pandèmia derivada de la COVID-19 va trasbalsar totalment qualsevol tipus de planificació inicial. A partir del mes de maig, un cop superat el confinament més dur l’activitat del Museu de Guissona es va centrar en la recuperació. Per una banda, la recuperació de l’espai arqueològic que mostrava de forma evident els efectes del temporal Glòria i de la desatenció prolongada durant mesos. Per altra, la recuperació de públics a través d’activitats culturals diverses organitzades conjuntament amb l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Guissona. A nivell de posicionament, podem considerar que aquesta anualitat ha suposat un fre a la socialització del museu i el patrimoni local. Si més no en l’àmbit presencial. Per contra, aquest any ha suposat un impuls notable per l’entorn digital. Un augment de l’activitat que de ben segur perdurarà en el temps. En els àmbits de la recerca i la gestió patrimonial, malgrat les alteracions, s’han desenvolupat els programes previstos amb certa normalitat.

Les accions del Museu durant el passat 2020 s’han organitzat en els següent programes: Recerca, Gestió Patrimonial, Acció Cultural Participativa, Acció Educativa i Comunicació. Les diverses actuacions s’han desenvolupat gràcies al gràcies al suport del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l’Institut d’Estudis Ilerdencs i de la Diputació de Lleida. Una part del fons emprats que financen les actuacions subvencionades prové de cabals que atorga la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya.

Deixem els tòpics i mirem en verd

Deixem els tòpics i mirem en verd

NOTÍCIES

Deixem els tòpics i mirem en verd

David Castellana

7 de gener de 2021

La revisió de l’any 2020 ens pot resultar feixuga en molts sentits… pèrdues, expectatives frustrades, isolament… Però, sense oblidar tota la resta, ens ha deixat clar un missatge: és moment de prendre una consciència ecològica real.

Just arranquem un nou any. Com sempre és moment de fer balanç. Toca valorar els aspectes positius i els negatius de l’any que se’n va per preparar aquell que arriba. Fins aquí res de nou. Per fi despunta el següent exercici: l’esperat 2021. Esperat 2021, perquè el passat any 2020 ha estat complicat, més encara, ha estat fumut. Un cop més, un clixé. Aquestes paraules ressonen en tots els mitjans i en les nostres ments. Cadascú amb les seves circumstàncies, però tothom l’hem viscut. Tothom l’hem patit. Malgrat tot, cal ser positiu i llegir el 2020 amb clau d’aprenentatge i buscar aquelles coses positives que ens ha llegat. De nou un altre tòpic, un tòpic nou però al capdavall un tòpic, perquè aquesta idea s’ha repetit arreu com un mantra. I en aquest cas és nou perquè el que es va viure durant el passat 2020 va ser inaudit. La memòria popular no recorda cap fet similar en les generacions que ens han precedit, i mai s’havia viscut una situació d’aquest tipus i amb aquesta escala, amb el nivell d’informació i globalització actuals…

L’any 2020 ens ha llegat molt més que mascaretes, gel hidroalcohòlic, distanciament i teletreball. I en aquest cas, parlar d’herència és totalment lícit, perquè tal com vam acabar l’any, seguirem durant força mesos, sinó és que s’allarga fins a les portes del 2022. Així doncs, toca resignar-nos i convertir l’esgotament acumulat en un entrenament pel que ens espera. Com a mínim, ara no ens agafarà per sorpresa. Escaparem del que seria prescriptiu i deixarem el balanç de l’any precedent per centrar-nos en aquest aprenentatge. Les dades, les xifres i la valoració global del passat 2020 arribaran més endavant. La principal conclusió a la que podem arribar és que a través d’una malaltia ens ha arribat una cura d’humilitat. La naturalesa ens ha fet evident que el sistema humà basat en l’hegemonia sobre el nostre planeta no és sinó aparent. Davant d’aquesta lliçó, des de la nostra petita parcel·la, només ens podem plantejar que fem i que hem de fer nosaltres com a museu.

L’ésser humà forma part d’una globalitat que supera la visió antropocèntrica i que, per tant, està per damunt dels plantejaments capitalistes d’economia, política i geografia. Forma part d’un sistema general. És a dir la humanitat no està o no ha d’estar en equilibri amb la naturalesa, sinó que directament forma part d’un sistema natural amb la mateixa importància que qualsevol altre esser viu. L’equilibri natural s’ha convertit en una harmonia precaritzada per una acció humana desfermada i arrogant sobre la resta. De manera què podem considerar el passat 2020 com el resultat de la supèrbia humana. Consum desfermat, pressió extrema sobre els ecosistemes, explotació dels recursos i un llarg etcètera. És cert que aquests discursos no ens venen de nou, però per primera vegada els seus efectes s’han fet clarament evidents per la població.

Més enllà de discursos moralistes, en el fons, tots plegats desitgem arribar a la normalitat, a la normalitat pre-pandèmia, no a la nova normalitat que se’ns prometia a l’estiu. El cert, però, és que potser no hi hem de tornar a l’antiga normalitat. Ara mateix, estem vivint tot allò a que ens ha conduit una forma de vida forjada poc a poc al llarg dels mil·lennis i accentuada durant el passat segle. Per tant, ens toca assumir que allò viscut s’ha acabat i ara ens cal adaptar les nostres formes de vida en pro d’assolir de un nou equilibri. Podem pensar que això es tracta d’un canvi a gran escala i que, per tant, nosaltres com a individus o institucions locals poc hi tenim a fer. Just al contrari, en el moment present tota actuació és necessària i cal impregnar tota acció d’una consciència ecològica. Des dels petits gests quotidians a aquelles accions excepcionals (comprar, consumir, viatjar…), en realitat, tot compta.

“(…)volem convertir el Museu en un motor de progrés social, i per què no, també de progrés ecològic.”

Al llarg dels últims anys la cerca de la sostenibilitat i el respecte a la naturalesa han esdevingut un dels objectius estratègics del museu de Guissona. Fins ara i amb aquesta finalitat, les accions que s’han dut a terme són tímides però han de ser enteses com un punt de partida. L’emergència climàtica i natural se’ns ha manifestat clarament durant la passada anualitat de manera que qualsevol millora en aquesta direcció resulta necessària. En el nostre cas, considerem aquest posicionament com un factor clau si efectivament volem convertir el Museu en un motor de progrés social, i per què no, també de progrés ecològic. En el nostre cas, la cerca de la sostenibilitat és trobar l’equilibri entre la investigació arqueològica, la gestió patrimonial i el respecte a la naturalesa. Val a dir, que molt habitualment aquest equilibri resulta complex i que, per ara, no en tenim una fórmula màgica. A Guissona, especialment, aquesta ponderació resulta difícil. La major part de béns immobles descoberts campanya rere campanya estan construïts amb la pedra pròpia de la zona, un material molt porós i sensible al desgast. El parc arqueològic es troba al sector sud de la vila, un espai on afloren les aigües freàtiques que caracteritzen el “Doll de la Segarra”. Finalment, el clima de la zona és tradicionalment extrem, amb estius secs i calorosos i hiverns freds i emboirats. Aquest seguit de condicionants dificulten encara més les coses.

Durant els mesos d’hivern, en les zones d’ombradiu i encarades al nord, les colònies biològiques cobreixen els vestigis de l’antiga ciutat. En aquests casos, la vulnerabilitat dels suports, que es veuen afectats per les molses, ens han obligat a aplicar biocides contravenint qualsevol principi d’ecologisme. Així doncs, per necessitat, ens hem vist obligats a posar per davant les restes patrimonials per tal d’aturar o revertir el seu deteriorament. Igualment resulta complexa la gestió de les aigües subterrànies. La situació d’humitat constant en alguns sectors o fins i tot la seva inundació durant llargues temporades suposa un entrebanc per a la seva conservació. Actualment estem a les portes d’iniciar un estudi hidrològic de l’espai per conèixer el funcionament de l’aqüífer de Guissona en aquest sector i així trobar un sistema eficaç per gestionar les aigües en els períodes més humits. Com veurem més endavant, aquesta voluntat de trobar una forma de gestió eficaç de l’aigua per evitar el deteriorament dels béns arqueològics no ha de suposar, en cap cas, l’eliminació d’aquest element indispensable per a la vida del parc arqueològic.

Les accions amb una vocació més clarament ecologista i que podríem qualificar com a germinals es basen en la gestió dels espais no excavats. Actualment el parc arqueològic compta amb una superfície total de 17.391 metres quadrats. D’aquests, 1.150 es corresponen a l’espai d’aparcament i 4.473 als espais excavats o en procés d’excavació. La resta, 11.768 metres quadrats, és l’espai destinat a la circulació dins el recinte, als espais pendents d’excavació i un sector fora de la muralla de la ciutat antiga presumptament lliure de restes arqueològiques. En aquests indrets hem optat per implantar un sistema de jardineria sostenible que suposa cedir controladament l’espai a la naturalesa.

En el context actual no tindria sentit crear un sistema de rec i plantar-hi gespa o altres plantes a les que estem habituats i habituades en massa parcs i jardins. Hem optat per deixar-hi créixer la flora autòctona potenciant els espècies locals amb floracions més espectaculars a través d’un procés de selecció lent i de renunciar a l’ús sistemàtic dels pesticides. Per una banda, aquest nou sistema ha de convertir l’espai arqueològic en un jardí natural on es posi en valor la bellesa de la flora autòctona i el seu cicle de vida. Així doncs, renunciem conscientment als espais sempre verds en pro de les plantes pròpies i adaptades al nostre clima. Per altra banda, aquest plantejament ha de convertir el recinte en un lloc propici per les espècies animals pròpies del nostre entorn, en són exemple els corriols que durant aquesta primavera van fer el seu niu en ple cardo màxim. Encara de forma inicial la nostra voluntat “verda” es manifestarà durant el proper 2021 amb la plantada en punts concrets d’algunes espècies vegetals que tenim constància de que creixien a l’entorn de la ciutat de Iesso. Algunes d’elles, les coneixem a través de les fonts, ja que, per exemple, eren habituals a la cuina romana, d’altres en tenim constància gràcies als estudis carpològics (restes de fruits), palinològics (pòl·lens) i antracològics (carbons) realitzats durant l’excavació de diversos pous de la ciutat. Aquestes plantacions, principalment de plantes i arbusts, i eventualment arbres en testos mòbils no només serviran per contribuir a pintar de verd el recinte, sinó que també prendran un sentit didàctic en esdevenir un mitjà per conèixer la flora autòctona de la nostra terra, així com la pràctica agrícola des de l’antiguitat.

Amb una perspectiva de futur, des del Museu de Guissona estem definint els passos que ha de seguir la institució. Entre les diverses necessitats que cal afrontar en els propers anys, una de les prioritats és el desenvolupament d’una segona fase de museïtzació del recinte. Aquesta actuació no ha de tenir només un caire museístic centrat en fer comprensibles els vestigis sinó que ha de contemplar l’accessibilitat i també una visió paisatgística. En aquesta fase més global d’enjardinament, amb el mateix concepte de reivindicació del propi entorn, és on ha de tenir un lloc l’aigua. En el moment en què es doni l’ordenació definitiva de l’espai caldrà contemplar la creació d’una bassa naturalitzada com a reflex de l’aigua que va portar els romans a les nostres contrades i que flueix constantment per sota els nostres peus. La presència d’un embassament més o menys gran permetria desenvolupar discursos sobre aquest recurs i a la vegada serà, per sobre de tot, una font de vida per a la flora i la fauna en el nostre espai arqueològic.

A banda de racionalitzar el consum i les compres aquestes són algunes de les accions que ens marquem dins l’agenda del Museu. Caldrà, també, prendre mesures a nivell d’eficiència energètica i en general virar de manera verda la forma de concebre la institució en tots els aspectes funcionals. Només així, l’experiència viscuda durant l’any 2020 tindrà un sentit. I ara, per finalitzar aquesta intervenció, reprendrem els tòpics i acabarem amb una felicitació i alguns desitjos per als nostres lectors i lectores.

Bon any nou 2021, molta salut i natura!

Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.

Obrir xat
T'ajudem
Hola!
Et podem ajudar?
Powered by

En continuar utilitzant el lloc, vostè accepta l'ús de galetes. Més Informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close