La situació sanitària provocada pel covid-19 ha suposat un punt i a part en el nostre dia a dia.

Després d’un període d’alertes llunyanes més o menys versemblants. La realitat, una nova realitat, ens va esclatar a la cara. De cop i volta, perquè va ser de cop i volta, les nostres rutines, els nostres projectes i les nostres expectatives es van veure alterades. De poc o res havien servit totes les advertències que ens arribaven de la mà d’autoritats en la matèria quan a la vegada anaven acompanyades d’un: “però tranquil·litat, és poc més que una grip”. Els atenuants o les notícies menys negatives sempre són més fàcils de digerir que la veritat. Sigui com sigui, segurament sense estar prou preparats a nivell logístic i psicològic de sobte el Museu va tancar portes. Des del 14 de març i per una qüestió de prevenció el Museu de Guissona, com la resta dels museus del país es va veure obligat a baixar la persiana fins a nou avís. Així el teletreball, les reunions a distància i la conciliació de la vida familiar han pres una altra dimensió.

Així de cop, aquell concepte laboral que fins ara sonava només com una reivindicació utòpica, s’ha fet realitat. Més encara, en un tres i no res, desplaçar-se al lloc de treball ha esdevingut una acció gairebé delictiva si la teva ocupació no forma part d’aquella categoria difosa de feines essencials o estretament relacionades. El teletreball és sense cap mena de dubte, una forma de treballar diferent, molt vinculada a la pròpia responsabilitat i compromís. Allò que fins ara semblava un somni, s’ha vist ara que potser no era tan bonic com ho pintaven. És cert que anar tot el dia amb roba d’estar per casa no està gens malament, però a la vegada, com n’és de necessària una rutina per estructurar la ment i la vida! Perquè desenganyem-nos, per més d’hora que ens llevem o per més estrictes que vulguem ser amb els horaris, la rutina a casa no té res a veure amb la rutina laboral. Les interrupcions domèstiques o personals es van succeint i com a contrapunt, per una sensació de remordiment o per la cerca de la realització professional la jornada laboral es dilata fins a ocupar tot el dia. Perquè la casa convertida en despatx o el despatx convertit en casa fa que la desconnexió, de qualsevol de les dues coses, sigui pràcticament impossible.

El confinament precipitat va suposar en un primer moment l’aturada de l’agenda personal de cadascú. Les reunions que habitualment condicionen el temps laboral es van veure interrompudes. Aquesta vida de reunió en reunió, que moltes vegades resulta estressant perquè capitalitza la jornada i resta hores “productives” d’ordinador també va quedar aturada. Si ara escoltem més a les autoritats a qui vam escoltar tant poc uns mesos endarrere, aquest estat d’aïllament domèstic cada vegada es preveu més llarg. Per tant, un cop superat el xoc inicial, cal programar el retorn a una normalitat que no sabem del cert quan arribarà. Aquesta mirada endavant, salvant les distàncies, suposa recuperar de nou l’agenda convencional i recuperar, per tant, el ritme de reunions però amb una percepció renovada. Si abans podien arribar a ser una càrrega, ara, s’han convertit en un al·licient. Trobar-se, ni que sigui de forma telemàtica, s’ha convertit en una oportunitat de veure cares diferents i fins i tot conèixer-ne de noves sense abandonar la seguretat de la llar. Un bon motiu per pentinar-se al matí i canviar-se la dessuadora, no ens enganyem, seguim a casa, tampoc cal arreglar-nos pas! Sigui com sigui aquestes trobades ens ajuden a vertebrar de nou el calendari i ens permeten diferenciar un dia del precedent o del proper.

La conciliació de la vida domèstica amb la realitat laboral ja és un altre tema. En aquest àmbit cadascú s’arregla segons les seves possibilitats i els seus condicionants personals, mai fàcils del tot. Els qui estan sols han d’aguantar-se a si mateixos durant tot el dia, cada dia, cosa gens fàcil, i a més, corren el risc de convertir-se en salvatges. Els que passen aquests dies en parella, es troben davant del test que suposa passar tot el dia l’un al costat de l’altre (sort n’hi ha de Netflix, HBO o les mil i una plataformes). Els qui comparteixen la llar amb les criatures, els pares o els avis, tot i que pot ser dur en alguns moments, han de ser conscients que es troben davant d’una oportunitat d’or. Aquests dies els donaran l’opció per conèixer de nou a aquelles persones que a vegades resulten estranyes tot i la proximitat. Els permetrà gaudir d’aquells que de cop i volta i de forma literal s’han convertit en els únics habitants del petit món què és la vida i la casa de cadascú.

Tornant al Museu, com tot gran canvi, treballar des de casa és un repte. Tot l’equip, qui més qui menys, guarda certs hàbits de treball domèstic. Aquest costum deriva o bé de què la realitat laboral sobrepassa forçosament l’horari estipulat o bé de la inquietud intrínseca de qualsevol feina vocacional (realització de cursos, seminaris, lectures, qualsevol recurs per seguir formant-se i aprendre per millorar). Però ara, la situació és inèdita i amb un horitzó final incert. Així doncs és un bon moment per acomplir amb totes aquelles tasques que dins l’agenda convencional queden aturades. Documentació, desenvolupament de projectes, establiment d’objectius. I sobretot, ara sí, preparar-nos pel que pot venir. Això implica programar de nou l’activitat de la institució a tots els nivells preveient tots els escenaris que es puguin donar.

En situació de normalitat des del Museu creiem que la comunicació és bàsica per situar-nos, explicar-nos i desenvolupar la nostra tasca amb una clau social. De fet, tenim la vocació de dur aquesta relació més enllà per passar de la comunicació unidireccional al diàleg. És a dir, volem anar més enllà d’oferir continguts o distreure als nostres seguidors per escoltar el seu parer i arribar a un model de gestió participada de la nostra institució. Nostra en el sentit més ampli i comunitari. Ja que el Museu és el contenidor de la memòria, del passat i dels records del conjunt de la societat. De fet, just ara, estàvem definint el funcionament pel Dia Internacional dels Museus amb la voluntat de convertir el conjunt arqueològic en l’espai de tots, per un dia i per sempre. En fi, tot anirà bé i seguirem treballant amb aquest objectiu.

Sigui com sigui en aquest estat de reclusió forçosa més o menys individual, tots plegats, tips de mirar-nos el melic, estem necessitats dels estímuls i els contactes que en el dia a dia no valorem suficientment. Per aquest motiu, la comunicació, en el nostre cas, la comunicació des del museu, més que mai, és bàsica. És cert que les iniciatives proliferen arreu i ja acaricien la saturació. Però per nosaltres és l’opció, l’única opció per seguir desenvolupant i cuidant el nostre actiu principal, és a dir, les persones i sempre amb el segell de qualitat i rigor que caracteritza el nostre humil Museu. De manera que en aquest context de teletreball, la Laura s’encarrega de mantenir viva i visible la institució. Des de la nostra web i les nostres xarxes s’ofereixen recursos, jocs, continguts… de forma gairebé diària per a qualsevol usuari (de petits a grans). Així doncs, malgrat que algunes de les funcions del museu s’han vist aturades forçosament la institució segueix activa i a ple rendiment!

“En situació de normalitat des del Museu creiem que la comunicació és bàsica per situar-nos, explicar-nos i desenvolupar la nostra tasca amb una clau social. De fet, tenim la vocació de dur aquesta relació més enllà per passar de la comunicació unidireccional al diàleg.”

Durant aquests dies, tots els museus del món han fet el pas definitiu cap al món virtual. Les diverses institucions han aprofitat per rellançar els sistemes de visita a distància de què disposaven, han facilitat informació sobre les seves col·leccions i han diversificat la seva oferta d’activitats també en línia. Davant d’aquesta allau electrònica, des de la recomanable revista electrònica Núvol, han escrit un article per reflexionar sobre el futur dels Museus.

Després d’una elaborada reflexió entorn del fet social de visitar un museu i l’experiència del directe, arriben a la conclusió de què els Museus han de tornar, i tornaran, un cop superada la pandèmia. En aquest sentit la lògica és clara, oi que tots seguim viatjant pel món tot i poder-ho fer des del sofà a través de la pantalla? Doncs així mateix, seguirem anant als Museus pel plaer d’experimentar la història, l’art i la memòria en primera persona.

Així doncs podem afirmar que els museus no canviaran en la seva essència. És a dir, mantindran la seva vocació d’enraonar amb la societat sobre el passat, el present i el futur a través d’una col·lecció significativa i significant. Deixant de banda els efectes polítics, econòmics i sociopolítics que es derivaran d’aquesta epidèmia, no podem determinar quines repercussions socials tindrà. Sens dubte aquest període el podríem qualificar de complex pel conjunt de sentiments positius i negatius que genera i que de ben segur tindran la seva persistència d’una manera o d’una altra. Quan la situació a poc a poc es vagi relaxant, els carrers s’inundaran de gent? O la gent es mantindrà temorosa i evitarà les aglomeracions? Tornaran els petons i abraçades que ara ens manquen? O tant temps de restricció faran que s’esborrin de les nostres pràctiques socials? Oblidarem de nou la importància de la família i els amics propers que ens ha redescobert aquest isolament forçós? O tornarem a caure en les rutines que ens porten a l’aïllament voluntari? En fi, no podem saber quins efectes tindrà a curt i llarg termini aquesta situació sanitària. Potser tots aquests canvis que ara ens semblen una muntanya quan el mirem de lluny i semblin tan petits com un gra de sorra els oblidarem ràpidament com una moda passatgera. Sigui com sigui el futur, El Museu de Guissona hi vol ser i el Museu hi serà. El Museu com la societat a la qual pertany és viu i s’adapta i muta per seguir dialogant amb la població que li dóna sentit. Hi és ara perquè s’ha adaptat a la nova realitat de la pandèmia. Hi serà també en el futur perquè mutarà en el que faci falta per mantenir la seva vigència.

Aprofito aquestes línies per expressar el nostre suport a tothom que més enllà del confinament en la seva situació particular, ha patit de prop els efectes d’aquesta malaltia. Així mateix manifestem el més sincer agraïment a totes les persones que no han participat d’aquesta reclusió i que han seguit treballant per mantenir viu el nostre país en aquest estat vegetatiu. A part dels merescudament aplaudides sanitàries, cal recordar a les productores alimentàries, a les transportistes, a les treballadores que mantenen plens els supermercats, a les persones que recullen la brossa i tants altres oficis que ara mateix han demostrat la seva importància i que de segur haurien de ser revalorats com es mereixen.

Per acabar aquest de reflexions entre el món personal i el món professional parafrasejaré amb estil lliure la nostra làpida més cèlebre. Que el confinament us sigui lleu!