Comencem l’article aportant-vos un bloc de quatre piulades fetes al compte del Museu entre els dies 14 i 18 d’octubre. Estan per ordre cronològic i són molt eloqüents per entendre el que a continuació us explicarem; però abans, cal recordar d’on parteix tot això: el dia 14 d’octubre, a primera hora del matí, el Tribunal Suprem va fer pública la sentència als nou líders independentistes catalans amb penes d’entre 9 i 13 anys de presó.

1. El mateix dia 14 d’octubre, el Museu va repiular: “El Museu de Guissona és una institució al servei de la societat. Com a tal, no podem ser indiferents a la vulneració de drets que pateix el nostre país. Per aquest motiu expressem el nostre rebuig a la sentència del Tribunal Suprem i donem suport a les preses i presos polítics.”
2. Dos dies després, el 16 d’octubre anunciàvem la suspensió de l’activitat prevista pel dissabte 19 d’octubre d’excavacions obertes, amb el següent missatge: “A causa de la situació que viu el país, en rebuig de la sentència del Tribunal Suprem espanyol i en solidaritat amb els presos i preses polítiques i líders socials, suspenem l’activitat “Excavacions obertes” prevista per aquest dissabte 19 d’octubre a Guissona.”
3. El mateix dia 16, ens adheríem a la iniciativa #velsperlallibertat engegada pels Museus d’Olot: “Les treballadores i treballadors del Museu de Guissona ens sumem a l’acció de protesta, iniciada pels Museus d’Olot cobrint la peça més emblemàtica del Museu amb un vel negre. El genet de bronze del segle II dC restarà tapat sine die.”
4. El divendres 18 d’octubre piulàvem: “El Museu de Guissona s’adhereix a la vaga com a protesta contra la sentència als presos polítics. El seu judici i condemna és un judici i una condemna a la llibertat.”

Entremig, no vàrem piular res més, i solament vàrem compartir un article de la revista digital “El Núvol” que feia referència a l’acció #velsperlallibertat.

Aquesta correlació de piulades del Museu al Twitter van tenir les següents conseqüències: durant tot el mes d’octubre, el perfil de Twitter del Museu de Guissona va perdre un 66% més de seguidors que el mes anterior, tots entre els dies 15 i 19 d’octubre.

“Aquesta correlació de piulades del Museu al Twitter van tenir les següents conseqüències: durant tot el mes d’octubre, el perfil de Twitter del Museu de Guissona va perdre un 66% més de seguidors que el mes anterior, tots entre els dies 15 i 19 d’octubre.”

Per què us presentem aquestes mètriques i compartim aquestes piulades?

Doncs perquè creiem que, tant les piulades com les mètriques resultants, són molt significatives de la causa-efecte produït quan una institució com és el cas d’una institució museística, històricament encasellada únicament com: “un espai al servei de la societat que conserva, comunica i presenta amb fins d’estudi, educació i delit, testimonis materials de l’home i el seu medi”, obre la finestra a nous aires i es posiciona com una institució, que a més, mostra un compromís cultural i social amb els seus temps i contemporanis, convertint-se en un agent social més, dins del territori.

És evident que sobre el fet de posicionar-se o no, sobretot quan ens referim a temes socials, darrere hi ha una reflexió prèvia, que resta definida no solament en la missió del Museu, sinó també en els valors que han de caracteritzar la institució. I un dels mitjans més potents per visibles aquest valors és la comunicació del museu vers l’exterior, i avui, la comunicació digital a través de les xarxes socials té un pes molt important dins dels museus.

Durant els dies postsentència, les mostres de rebuig a Catalunya han estat una constant. S’han produït actes pacífics, com manifestacions, una vaga general i les Marxes per la Llibertat, però també talls de carreteres i disturbis amb les forces de l’ordre. Durant aquestes jornades el timeline de Twitter s’ha omplert de piulades que informaven, en moltes ocasions en primera persona, de les accions que s’estaven duent a terme, d’opinions diverses i anàlisis controvertits… i a causa de la importància del tema, qualsevol altre tuit que es barregés entremig d’aquests comentaris semblava banal o fora de lloc.

I és aquí on volíem fer una reflexió. El paràgraf anterior acaba amb la frase: “qualsevol altre tuit que es barregés entremig d’aquests comentaris semblava banal o fora de lloc”. Possiblement no tothom hi estarà d’acord, ja que es tracta d’una valoració subjectiva. Però la màxima “en moments excepcionals, respostes excepcionals” es va fer més present que mai a l’hora de “donar veu” o no, al perfil del Museu al Twitter. Durant aquella setmana, vam aturar l’activitat a les xarxes socials – tret de les piulades que hem compartit a l’inici del post -, no vam compartir i comunicar com ho fem habitualment (no solament al Twitter, sinó tampoc al Facebook i a Instagram); la planificació dels continguts digitals prevista va quedar totalment alterada. L’objectiu era evitar aparèixer enmig del timeline dels nostres seguidors, i que molts sentissin, que aquella informació que els hi donàvem estava fora de lloc o era irrellevant. Si ho haguéssim fet, creiem que hauríem transmès una imatge de poc, o zero, compromís, haguéssim alimentat el tòpic dels museus com uns espais allunyats de la realitat de la societat que el cap i a la fi està formada pels visitants que han d’acabar sent els seus usuaris i, el més important; haguéssim traït els valors que ens defineixen i defensem.

Si ens considerem un museu empàtic és també en aquestes situacions quan ho hem de demostrar. Considero imprescindible comunicar des dels sentiments, com ens recomana la Mercè Sanjuan (CEO, conferenciant i influencer). I no oblidar-nos que les xarxes socials van ser concebudes com un espai per establir relacions entre humans, per compartir sentiments, sensibilitats… Darrere de la icona del perfil Twitter hi ha una persona i aquesta és qui es converteix en la veu d’un museu, i si els valors d’un i altre són els mateixos és molt més fàcil jugar aquest joc dins del món digital. La neutralitat és difícil que existeixi, de forma inequívoca, sempre es decanta cap una . Encarna Lago (gerent de la Red Museística de la Diputación de Lugo)  ens parla que l’ADN d’un Museu és el seu personal, les persones que hi treballen. És una afirmació en la qual creiem, i possiblement en esdeveniments com els descrits queda encara més demostrat.

La nostra comunicació ha de ser fidel als nostres valors. Creiem tenir una essència, una que és implícita i una altra que és creada. La implícita sorgeix, es crea i es manté sola, però l’altra és la que hem de cuidar i modelar. Creix mitjançant l’escola activa dels nostres públics, dels seguidors digitals fidels, de les paraules, emocions, continguts, contexts social que ens rodegen i és aquesta que hem de vetllar perquè sigui el volem que sigui. Compromís, posicionament i identitat, i com els mostrem, és a partir d’aquí que construïm aquesta essència que al final serà la nostra reputació digital. Per què la realitat paral·lela en les xarxes socials, en general, no existeix. Tot el que es publica, s’origina de la realitat actual i és aquí on des del Museu de Guissona, volem ser-hi presents.

Per tant, la nostra resposta, respecte la pregunta que encapçala aquest post és clara. Sí, la comunicació digital ha de ser sempre, per damunt de qualsevol circumstància, fidel a l’essència del museu.
Vosaltres que creieu? La comunicació digital mitjançant les xarxes socials d’un museu s’han d’alinear amb la realitat social o se n’ha de mantenir al marge?