El Museu al centre de la població i la població al centre del Museu

El Museu al centre de la població i la població al centre del Museu

MUSEU, POBLACIÓ, COMUNICACIÓ

El Museu al centre de la població i la població al centre del Museu.

David Castellana

17 de gener de 2019

Un museu, és, abans de tot, un servei a la societat. Aquesta certesa implica necessàriament situar la població al centre de tota la seva activitat. Es tracta d’una visió estratègica que no suposa menystenir les altres funcions habituals de la institució, és a dir, l’adquisició, la conservació i l’estudi del nostre llegat arqueològic i històrico-artístic. Ans al contrari, la població ha d’esdevenir el quart pilar on s’ha de recolzar l’equipament. Situar el públic en una nova centralitat dins els objectius estratègics del Museu significa un canvi de paradigma basat en la comunicació.

La vocació de servei ha de revertir en una cerca constant de la qualitat. Aquesta característica no pot ser entesa com un objectiu en si mateixa, sinó com el modus operandi que ha de regir el funcionament global del Museu. Qualitat en els serveis, qualitat en la gestió, qualitat en la comunicació… La percepció de la qualitat és indispensable per a generar confiança i proximitat. Aquestes actituds són imprescindibles perquè el Museu sigui vist com el custodi digne i capaç de l’herència comuna de tots els guissonencs i guissonenques.

L’establiment de vincles fluids amb la població comporta assentar relacions amb el territori. Un museu cal que mantingui una visió oberta i àmplia però a la vegada ha de fer arrels profundes en el propi context. La implicació amb l’entorn s’ha d’entendre com un compromís amb la realitat local i amb la voluntat d’actuar amb rigor en relació amb el patrimoni al seu càrrec. La col·lecció del Museu no són només fragments materials, són referents de la nostra història com a poble, són els testimonis dels habitants de Guissona al llarg dels temps. Són pedaços d’una herència particular i comuna de tots els habitants de la vila. Per aquest motiu, és un deure de l’equipament preservar-los i retornar-los a la població vestits amb els recursos necessaris per facilitar-ne la comprensió i interpretació. Aquests elements preservats al Parc Arqueològic i al Museu han de ser entesos en clau humana. Són vestigis de  costums i creences, de somnis i aspiracions… Són les traces d’un passat que supera la seva dimensió material per esdevenir un pont vivencial cap al passat. Així doncs, els antics habitants d’aquestes contrades així com els guissonencs i guissonenques actuals són l’ànima de la institució.

Per aquest motiu, la comunicació del llegat local ha de ser sempre la vocació del Museu en relació, com hem dit, a la seva adquisició, conservació i estudi. La voluntat comunicativa d’una institució d’aquest tipus ha de superar la simple difusió d’informació en favor de generar un aprenentatge. Així doncs, hem de considerar els museus com a espais d’educació no formal. La institució ha de funcionar com a mediadora entre la col·lecció (i el patrimoni en general) i la població. Això implica que ha de ser capaç de facilitar les eines per a la comprensió del llegat i a la vegada generar un aprenentatge significatiu que transcendeixi els límits del propi equipament.

La voluntat comunicativa d’una institució d’aquest tipus ha de superar la simple difusió d’informació en favor de generar un aprenentatge.

El correcte desenvolupament d’aquesta tasca ha de convertir el Museu en un agent transformador de  progrés cultural i social. L’observació, la reflexió, la manipulació i l’emoció són els mecanismes en els quals s’ha de basar per a generar experiències comunicatives i per tant, també educatives fructíferes i duradores. El personal del Museu ha d’actuar com a guia en el procés de creació de coneixement a través de crear connexions entre els continguts que emanen del llegat i la pròpia realitat. Des d’una perspectiva plural, inclusiva i de gènere ha de facilitar el coneixement del passat i emmirallar-lo a l’actualitat per motivar interpretacions, correlacions i judicis crítics.

L’ideal de relació entre els usuaris i els usuaris potencials del Museu i la pròpia institució hauria de ser en termes de bilateralitat. Per assolir aquesta meta cal necessàriament que la població s’interessi per la institució i les seves funcions. A la vegada, per generar aquest interès, cal que l’equipament s’aproximi a la població. Les seves impressions, consideracions o pensaments són fonamentals a l’hora d’establir objectius i definir el dia a dia del Museu. En la societat de la informació, els sistemes de comunicació unidireccionals han perdut vigència i cal establir nous mitjans de participació on tothom s’hi pugui sentir interpel·lat. Només d’aquesta manera el museu esdevindrà un espai de trobada, de diàleg i de relació per a tot tipus de públic.

És simptomàtic del viratge estratègic del Museu la recent inauguració del nostre blog, denominat Fòrum. De fet, aquest terme no resulta estrany per ningú que es mou habitualment a través de la xarxa. S’associa a un espai on els navegants conversen, intercanvien opinions o comparteixen tot tipus d’informació. Per nosaltres, escollir aquest nom, no és una decisió aleatòria. Sense oblidar l’ús que se’n fa actualment, com bé explicava la Laura en el primer post, el terme ens porta directament a la plaça pública que centralitzava la gestió i l’administració d’una ciutat romana com ara la mateixa Iesso. El nostre Fòrum s’articularà en relació a les idees d’espai públic de trobada però també pot esdevenir una eina de participació i gestió. Aquesta plataforma ha d’esdevenir una mitjà més de comunicació en la cerca de la bilateralitat.

Així doncs, iniciem aquesta nova etapa del Museu amb el compromís ferm d’acostar, o millor dit, de retornar els vestigis del nostre passat als seus hereus i hereves, és a dir, els actuals guissonencs i guissonenques i la població en general. Amb aquesta voluntat i amb el desig d’assolir la qualitat en els diferents àmbits funcionals anirem introduint petits canvis per arribar a la desitjada integració social del llegat i el Museu.

Participeu amb nosaltres d’aquesta transformació i sigueu benvingudes i benvinguts al Museu, el VOSTRE Museu.

Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.

Hi neixen com bolets i no són obra de follets

Hi neixen com bolets i no són obra de follets

RECORDS

Hi neixen com bolets i no són obra de follets

ELS REMERS DEL PASSARELL

Extret de la Revista Issauna

Any – 9 / núm. 88 / Gener 1986 / Pàgines 10-11

Ens referim als cartells que apareixen en algunes façanes la matinada del dia de Reis. Es tracta d’una tradició molt arrelada a la nostra vila, que no tenim referencia que es faci en cap lloc més.

Aquesta tradició s’ha mantingut, i ha augmentat, malgrat tota mena de dificultats, per exemple les persecucions del “sereno” o la Guàrdia  Civil, o també les nits en vetlla (vigilant darrera els porticons)  per part d’algun familiar de la interessada objecte d’escarni.

També s’ha superat problemes diguem-ne logístics, tàctics o d’intendència. El material bàsic consisteix en paper, retolador o similar, cola, galleda, brotxa o escombra i, sobretot, l’escala, que és cedida, en la majoria dels casos, molt gentilment (encara que sense saber-ho) per algun constructor que se l’ha deixada sense tancar en alguna obra.

Tampoc no han desanimat l’intrèpid jovent de la nostra vila les dificultats pròpies de l’hora i el temps en què es duu a terme tan singular tasca: a les fosques (però no lligats), dalt d’una escala (amb evidents símptomes d’inestabilitat)  i amb un fred que pela. L’any passat per exemple (recordeu la nevada) amb el temps de pujar l’escala ja se t’havia gelat la cola.

Naturalment, tampoc no han desanimat les males cares de l’endemà, les bronques i, algun any, les pinyes. Enguany ha aparegut una nova modalitat dissuasòria:la  remullada a les basses de la font.

Sembla que la cosa va començar simplement fent “passar Reis” a  l’estimada o d’altres noies de la colla, dipositant-li un obsequi al balcó que ben aviat seria acompanyat pel verset laudatori  (i sens dubte gens imparcial).

Cartells de Reis 2017

Fotografia: Diari Segre

Sembla ser, i si no ho és ens perdonareu perquè encara havíem de néixer, que l’obsequi  i/o els vers passà a tenir ben aviat un caràcter més humorístic. Les flors de jardí deixaren pas a les verdures de l’hort (segons la llei d’evolució: flor, col i flor, col). El vers pren un caràcter mes satíric, provocatiu, verd (ja hem dit que la verdura té una important tradició), de vegades tirant a ofensiu… Normalment fa referència a algun fet, circumstància, característica… del cos, cap o sobretot, cor de la interessada.

Durant anys s’han anat alternant les colles de nois que penjaven cartells (sempre s’ha dit “penjar”, encara que la majoria s’enganxin). Això comportava que també s’anessin canviant les noies que en rebien.

La verdura ha tingut temporades bones i dolentes, però sembla que finalment s’ha perdut bastant, prenent més importància el cartell. Aquest és situat en lloc més inaccessible possible, per evitar que la interessada, personalment o pet delegació, pugui despenjar-lo abans que sigui comentat per el tot el poble.

L’autor del cartell era secret, encara que més o menys es podia deduir qui l’havia penjat. Era perseguit pel sereno, Guàrdia Civil i familiars previnguts. Encara es recorden les “curses amb escala i cola”, els “vigila la cantonada” i les “remullades des del balcó”.

Cada colla usava la seva estratègia, en la que era important la discreció en els preparatius, el silenci i la vigilància durant l’operació i el “si t’he vist no me’n recordo” l’endemà.

Gràcies a aquestes característiques d’anonimat van aparèixer els cartells dirigits a les institucions, forces vives o personatges singulars de qualsevol sexe. Aquest cartells són de caràcter reivindicatiu, burleta, provocatiu o simplement elogien o blasmen l’activitat duta a terme durant l’any anterior. Aquesta modalitat d’expressió, a part d’una ràpida difusió, permet de dir moltes coses que no es gosaria dir públicament. Darrerament aquest tipus de cartells ha tingut molt d’èxit, havent-hi colles que s’hi dediquen exclusivament. Altres aprofiten l’estar-hi posats per fer una repassada als temes d’actualitat local.

En els últims anys veiem que han canviat bastantes coses. Les novetats potser no són tan aparents en els resultats, però les nits d’ara noo s’assemblen en res a les d’abans. Ja hem dit que han  pres molta importància els cartells d’institucions. A més, queden poques colles que prenguin els cartells a casa de cada noia i el que fan és penjar-los tots en un lloc (Plaça de l’Església, Placeta, l’Ajuntament…). Creiem que millor forà penjar els cartells personals a casa de qui van dirigits i els institucionals en llocs públics. Així, a més d’orientar per qui van, es dóna l’oportunitat de retirar-lo de bon dematí,  si s’està a l’aguait i el text no agrada. D’altra banda, així no s’embruta la casa de qui no té cap culpa.

Si es fa així, però no van tan bé per llegir-los: has de donar un tomb per la vila, i molts ja els han tret.

“Durant anys s’han anat alternant les colles de nois que penjaven cartells (sempre s’ha dit “penjar”, encara que la majoria s’enganxin). ”

Avui ja no es donen les “curses amb escala i cola” perquè ja no tenim “Sereno” i la Guàrdia Civil fa bondat. No hi ha cap problema de ser sorprès enganxant. Ja no es situen vigilants ni es treballa en silenci, ni gairebé mai, d’incògnit. Les colles es saluden i s’ajuden si cal. L’enganxar cartells ha passat de ser una maniobra furtiva a ser un motiu de gresca nocturna. Fins i tot s’ha arribat a l’extrem que hi ha  pares que no s’empipen pel cartell que li han penjat a la filla (de continuar així  ja no caldrà penjar-los-hi).

La novetat més gran, però, va ser l’aparició fa uns dos anys de colles de noies que en penjaven a nois a institucions. Aquest nou fet està totalment d’acord amb els nostres dies però no va ser ben vist per segons qui, que veia trontollar les tradicions. Ja hem vist que aquesta tradició ha sofert permanents canvis i no venia ara d’aquest: el que passa és que les noies  van donar tan bones proves del seu enginy que feriren greument  la sensibilitat dels nois a qui anaven dirigits. Es plantejava així l’inici d’una “guerra de cartells”. Aquesta interesant possibilitat fou avortada en passar-se la consigna entre els nois que noia que es veiés a partir de les tres de la matinada aniria de cap a les basses de la font. Això fou suficient per alguna de les colles, però una altra no cedí al xantatge i penjà els seus cartells. L’operació va ser realitzada sense ésser sorpreses, amb la conseqüent sorpresa dels nois als qui anava l’escrit. Aquests van identificar l’endemà les autores i compliren l’amenaça.

Serà interessant de comprovar com continua l’any vinent aquesta particular guerra. Segur que l’evolució no s’atura aquí.

Per acabar, donem aquests “consells” per si alguna colla s’anima.

  • Feu bona lletra i no feu faltes a no ser que ho feu expressament. Si ho passeu a màquina no ho pengeu gaire amunt (costaria de llegir).
  • Estudieu el sistema de subjecció de manera que es pugui llegir fàcilment i no embruti la façana. Eviteu d’enganxar el cartell amb les lletres de cara a la paret (costaria de llegir).
  • Penseu si s’ha de penjar a casa de la interessada o en u lloc públic.
  • S’ha d’entendre per a qui va el cartell, però citar el nom, cognoms i nº del D.N.I., a més de poca educació, demostra pocs recursos.
  • No és imprescindible que tot el que es digui sigui veritat. Sí que faci gràcia.
  • El cartell es pot fer perquè l’entengui sols l’interessat, perquè l’entengui tothom o perquè no l’entengui ningú. Els bons són els que tothom entén el que vol.
  • S’ho ha de passar bé qui fa el cartell, qui el penja, tothom que el llegeix i si l’interessat no s’ho passa bé (sense tenir raó) l’any que ve s’en mereix un de més fort.
  • S’ha de dir tot el que es pensa dir. La gracia està en trobar la manera de dir-ho sense faltar al respecte de ningú (i en rodolí).
  • No es tracta de fer “anònims”; sí, però, de fer-ho “anònimament”.
  • El cartell es pot complementar amb verdura, dibuixos o altres obsequis segons es mereixi la interessada. Els obsequis comestibles han de dur la data de caducitat.
  • El tabac pot ser perjudicial per la salut.
  • Si l’endemà van mal dades s’ha d’estar disposat a treure la cara. Especialment si us heu deixat la cara en un lloc que faci nosa.
  • Qui penja un cartell és responsable del que hi diu, no del que la gent hi entén.
  • No és imprescindible que l’escala dugui llum de posició. En els encreuaments té preferència l’escala que ve per la dreta.
  • La cola enganxa el paper a la paret. No serveix per enganxar cames trencades després de caure de l’escala.
  • No passeu per sota l’escala si estan enganxant; no és qüestió de mala sort, és que cau cola.
  • En baixar de l’escala demaneu al company que aparti la galleda. El peu té predilecció per posar-se a dins.
  • Els cartells penjats dels fils elèctrics fan molt d’efecte però poden ser perjudicials per a la salut.
  • Noia que es vegi a partir de les tres (una hora menys a les Canàries) penjant cartells, la tireu de cap als safareigs de la font, sempre que ella o els seus familiars no siguin més valents que vosaltres.
  • És tradicional que els més tardaners acabin l’operació amb un bon esmorzar (que encara està calent del forn).
  • Una vegada assimilades aquestes normes podeu fer ús del vostre legítim dret de saltar-vos-les totes.

Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.

Per què comencem un blog?

Per què comencem un blog?

COMUNICACIÓ, MUSEU

Per què comencem un blog?

LAURA PUIG

1 de Gener de 2019

Per què volem mantenir un diàleg permanent amb tot aquell qui gaudeixi adquirint coneixement i compartint saber. Directe i clar. Amb aquesta premissa iniciem el blog del Museu de Guissona que neix amb aquest ferm objectiu, sense por, amb intenció d’assolir-lo a través de la comunicació més transversal, rigorosa, propera, emocional i educativa.

 

Volem que aquest fòrum (així hem batejat el nostre blog) es converteixi en un lloc de trobada. Un espai central, emplaçat enmig de dues vies: el coneixament i la comunicació; tal com els antic fòrums romans, amb el cardo i el decumanus. Aquí és on posarem en comú, compartirem, rebuscarem el nostre i vostre esperit més crític i farem que us apropeu, tant com vulgueu, al Museu de Guissona. 

Estarem contents de saber que ens seguiu, que us interessa el que us expliquem, per això deixarem l’espai de sota obert per què pugueu comentar, explicar-nos i ampliar i entre tots retroalimentar-nos.

Un espai central, emplaçat enmig de dues vies: el coneixament i la comunicació

Les comunicacions que us compartirem en aquesta gran plaça, seran a través de tres autors principalment, però esporàdicament s’ampliaran amb més col·laboradors que també tindran molt a dir. El David Castellana, el director del Museu de Guissona, el Josep Ros, el conservador del Museu i la que us escriu ara, la Laura Puig, responsable de comunicació

Ens trobarem per aquí?

Vols rebre més noticies sobre el Museu?
Subscriu-te al nostre butlletí.

En continuar utilitzant el lloc, vostè accepta l'ús de galetes. Més Informació

La configuració de les galetes d'aquest lloc web està configurada per "permetre galetes" per oferir-vos la millor experiència de navegació possible. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de les galetes o feu clic a "Acceptar" a continuació, esteu consentint-ho.

Close