L’empremta de les emocions

L’estudi arqueològic de la Ciutat Romana de Iesso ens permet conèixer progressivament com era l’antiga població, però sobretot, a través de les emocions, ens permet dialogar amb els seus ciutadans.

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, l’arqueologia és la: “Ciència que estudia la història de la humanitat a partir de les restes materials que aquesta ens ha deixat”.  Partint d’aquest definició podem entendre que un parc arqueològic és un espai on es desenvolupa aquest tipus de recerca i on, a més, les restes materials són conservades in situ, accessibles al visitant. Com passa habitualment, les definicions, almenys en el marc de les ciències humanes, difícilment s’ajusten totalment a la realitat. Sí és cert que l’arqueologia intenta reconstruir la història o contrastar les fonts existents, però per sobre de tot l’arqueologia ens parla de la vida. Per tant, podem pensar que la definició del diccionari ens ofereix una visió rígida i analítica de la nostra disciplina en detriment de l’aspecte més il·lusionant d’aquesta feina. En queden excloses les emocions, els sentiments i en definitiva les persones que ens parlen a través d’aquests vestigis materials.

La feina tant dels arqueòlegs com del personal del museu és superar la rigidesa de la definició per parlar dels protagonistes de la història i la seva forma de viure i sentir. Al capdavall la història de la humanitat, és un relat format per la suma de les petites històries individuals de cadascú, de les nostres vides i les dels nostres predecessors. Aquest objectiu hauria de ser visible en totes les accions que es desenvolupen des de la institució. Malgrat tot, a vegades aquesta voluntat comunicativa queda soterrada sota les obligacions diàries. Però es manté con una idea inconscient, com un leitmotiv latent a l’espera de qualsevol estímul que el faci aflorar. En el meu cas, la revelació que va situar de nou aquest objectiu a la superfície de la consciència es va donar el passat dissabte dia 9 de setembre.

Tal i com sabeu, en l’agenda del museu aquest mes el trobem pintat de color lila. La reivindicació de la figura femenina supera el dia de la dona per estendre’s durant tota la mesada. Més encara, lluitar per normalitzar la perspectiva de gènere forma part del plantejament propi del Museu de Guissona. En qualsevol cas, durant aquella jornada vam tenir el plaer de comptar amb la col·laboració de dues grans professionals: la doctora Esther Rodigro i la doctorant Laia Caterineu (moltíssimes gràcies pel vostre suport i dedicació), ambdues integrants de l’equip de recerca que s’encarrega de l’estudi de l’antiga ciutat romana. Després d’un fantàstic esmorzar que ens van preparar el Celler de Guissona, el bar Portal, el bar Montsec i el bar Serrano, les dues ens van oferir una visita guiada d’excepció per les restes de l’antiga ciutat en clau femenina.

Durant la seva visita al sector de la muralla, Esther Rodrigo va fer referència a un enterrament infantil que va ser excavat en una de les darreres campanyes. Generalment, el món de la mort, bé per morbositat o per empatia sempre serveix per centrar l’atenció, emocionar o fins i tot commoure, més encara quan es tracta d’un infant. Ens va parlar d’una sepultura feta de teules a dues vessants d’època tardana. Com és habitual en les mostres excavades fins ara, el difunt no disposava d’un gran aixovar. Les despulles tan sols anaven acompanyades d’un fermall de bronze per lligar algun tipus de cinturó i de manera més singular una llàntia. Les llànties, generalment de ceràmica, comptaven, bàsicament, amb un dipòsit ple d’oli, una petita nansa i un broc d’on sorgia el ble impregnat d’oli. Tal i com va comentar, en aquest context, la llumenera prenia una funció simbòlica. Aquest element havia de servir a la criatura per vèncer la foscor de l’altra vida amb un punt de llum. Més enllà de qualsevol sentit ritual, aquesta pràctica és una clara mostra d’afecte d’uns pares envers la seva criatura.

“Una moneda extraviada, una petita joia, un fragment de joguina, l’empremta d’un artesà en un fragment de ceràmica o fins i tot una llàntia poden anar molt més enllà del seu valor o interès purament material. És la nostra obligació donar veu als seus propietaris fent parlar aquests objectes de la seva feina, les motivacions, els somnis, l’enginy, les aspiracions, les emocions, en definitiva de la vida.”

Aquest detall podria ser vist com a superficial o secundari dins la història de la ciutat, però va servir més que cap altra de les informacions per crear una imatge vívida de l’antiga Iesso i els seus pobladors. Un cop més, es va evidenciar el poder de les emocions per transportar-nos fins a realitats remotes en el temps i posar-nos en la pell dels antics guissonencs. Les nostres guies ens van recordar, segurament sense ser-ne conscients, que la nostra tasca va més enllà de treballar en l’estudi vocacional del passat sinó que cal transmetre aquesta passió als visitants. Així com els pontífex romans eren els encarregats de bastir ponts cap als déus, nosaltres, arqueòlegs, historiadors i guies, hem de construir ponts entre el passat i el present. Sens dubte, les emocions, els sentiments i l’empatia són el millor suport per fonamentar aquests ponts de comunicació i, fins i tot, d’aprenentatge.

La nostra missió ha d’anar més enllà d’estudiar, conservar i difondre un llegat per generar una comunicació real. Per aquest motiu hem de tendir a un museu social que ens parli de les persones i que es dirigeixi a les persones. Volem que els nostres visitants, en passejar pel parc arqueològic i el museu, deixin de veure un munt de ruïnes difícils de llegir. Se n’han d’endur la imatge d’una ciutat amb les seves muralles, carrers, habitatges, infraestructures i serveis. Però sobretot han de poder veure realment les persones que s’amaguen darrere les pedres i que donen sentit a les restes i a la nostra tasca.

Tornant a la definició, és cert, que per acomplir amb aquesta finalitat disposem bàsicament dels “vestigis materials” que ens han restat dels antics guissonencs. Són les restes constructives i els objectes quotidians que es recuperen any rere any, campanya rere campanya. En aquests objectes, a priori silenciosos és on es fa present l’aura dels nostres avantpassats. Una moneda extraviada, una petita joia, un fragment de joguina, l’empremta d’un artesà en un fragment de ceràmica o fins i tot una llàntia poden anar molt més enllà del seu valor o interès purament material. És la nostra obligació donar veu als seus propietaris fent parlar aquests objectes de la seva feina, les motivacions, els somnis, l’enginy, les aspiracions, les emocions, en definitiva de la vida.

La capacitat de convertir aquests testimonis en elements de comunicació és clau per generar significats i interpretacions riques i variades i en definitiva coneixement i consciència. Així doncs, hem de promoure el diàleg fluid i suggeridor entre els antics ciutadans de Iesso i els actuals vilatans de Guissona i d’arreu. Aquesta comunicació, a més, s’ha de realitzar en un sentit crític. El judici del passat és un recurs inestimable per introduir la reflexió sobre la nostra realitat. Per tant, de l’aptitud per actuar com a mediadors conscients entre passat i futur en depèn la capacitat de convertir efectivament el Museu en una eina de progrés i desenvolupament social.

Arribats en aquest punt, només voldria agrair un cop més a l’Esther i a la Laia la seva col·laboració. Voldria invitar, també, a tots els lectors d’aquest blog a participar de les diverses propostes que anem plantejant des del Museu. D’aquesta manera podrem buscar plegats les emocions que amaga el llegat arqueològic i dialogar conjuntament amb els fundadors de la nostra vila.